Catalunya està plagada d’aficionats al true crime. Detectius en potència, fiscals “de sofà” i investigadors minuciosos que descobreixen, abans que la resta, qui és el culpable. L’èxit d'aquests productes és evident, i així ho constaten la seva proliferació en suports cada vegada més amplis. Ara bé, la recent polèmica entorn del musical, Em dic Helena Jubany. Un musical necessari, ha encès el debat sobre el gènere, fent replantejar la dualitat entre l’ètica i el morbo, entre la informació i la revictimització de l'entorn dels protagonistes.
“Entenc que tot projecte ha de tenir els seus límits, però en democràcia s’ha de poder parlar de tot i se’ns està silenciant”, denuncia Marcel Vilarós, director de la Companyia Blanc i Negre, i autor del musical. Núria García Muñoz, doctora en Comunicació Audiovisual per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), subratlla, però, la importància de ser conscients de la responsabilitat dels creadors: “Hi ha produccions que converteixen el dolor en un espectacle i fan bandera del sensacionalisme”.
Les dades d'audiència de la sèrie Crims corroboren l'èxit del true crime. La darrera temporada, la cinquena que s’emet a 3Cat, ha acumulat més d'1.500.000 d’espectadors d'audiència total, una mitjana de 21,2% de quota de pantalla i ha estat líder cada dia d’emissió de la seva franja. A més, a la plataforma, la sèrie ha liderat les audiències dels programes vistos en directe, i ha estat el més vist durant l'emissió de tots els altres que ofereix i, també, el més vist a la carta.
Mil i un detectius
“El crim sempre ha estat un contingut present en forma i fons en els productes de comunicació de masses”, afirma García. La doctora en Comunicació Audiovisual afegeix que hi ha diferents maneres de tractar un crim real, i avisa que l'audiència ha de fer un exercici per diferenciar els productes que treballen des del rigor i la mirada periodística, d'aquells que no: “Si hi ha morbo, no hi ha rigor periodístic”, afegeix. Al seu torn, Fàtima Llambrich, periodista catalana especialitzada en informació policial i judicial i autora del llibre Sense cadàver defensa que “el perill del true crime és que l’audiència es cregui més qualificada que el fiscal o els investigadors per resoldre un cas”. Llambrich explica que cada cas s’ha d’abordar des d’una ètica diferent i sentencia que “no podem salvar el món, però hem de ser responsables i tenir sentit comú a l’hora d’escriure”.
Em dic Helena Jubany: el musical que desferma el debat
En referència al musical sobre Helena Jubany, Vilarós assegura que tenia el vistiplau de la família per engegar el projecte. Explica que, tal com va pactar amb els Jubany, “el musical se centra en la vida de l’Helena, no en el seu assassinat”. “Li hem fet un homenatge”, afirma el director, que explica que el crim passa fora d’escena i a l'obra se'n parla molt poc.
Llambrich, que prefereix no opinar sobre aquest cas concret, assegura que no tot és vàlid quan es tracten casos reals perquè hi ha víctimes, i afegeix que cada format de true crime s’ha de regir per unes normes ètiques diferents. Tanmateix, defensa que “el relat no el poden escriure les víctimes”, sinó que l’ha d’escriure el periodista, però que cal saber les conseqüències del que s'escriu. “Hi ha produccions que converteixen el dolor en un espectacle i fan bandera del sensacionalisme”, denuncia García. La doctora en Comunicació Audiovisual defensa que els productes bastats en crims reals generen a l’audiència una emoció única: “Interpel·len als espectadors, a la corresponsabilitat social”.
L’autor del musical defensa l’obra
Vilarós, que també és historiador, argumenta que les obres de la companyia s'especialitzen en “fets històrics”. Explica que tracten el període des que Jubany es trasllada a Sabadell per exercir de bibliotecària fins uns mesos després del seu assassinat. “Busquem analitzar la Catalunya del canvi de segle, parlar de la submissió química i les relacions tòxiques que ressonen en el públic d’avui”, defensa.
En aquest sentit, assegura que han fet un musical perquè és la millor manera de plasmar les “passions exacerbades” del cas. “Quan un musical està així de ben escrit és tan noble com qualsevol altre gènere”, afirma. El director de la companyia diu que s’ha de “dignificar el musical”, i argumenta que “internacionalment, ja s’han fet i s’estan produint musicals sobre casos com les torres bessones, Evita Perón o de l’assassí Luigi Mangione.
El true crime i l’extrema dreta
“L’èxit dels programes de true crime té un impacte innegable en la percepció d’inseguretat dels catalans”, assegura Roger Palà, periodista i codirector del diari Crític. Palà defensa que el fet que els programes de més audiència parlin de crims, d’assassinats i robatoris “afavoreix el marc mental de l’extrema dreta”.
Segons la primera Onada del Baròmetre de Barcelona del 2025, la Inseguretat és el segon problema més greu per als barcelonins amb 23,1 punts, tan sols per darrere de l’accés a l’habitatge (29,9 punts). Aquesta xifra suposa un augment en el sentiment d'inseguretat dels ciutadans de la capital catalana si la comparem amb la del juny del 2020, que va acumular 17,6 punts. La taxa d’homicidis ha disminuït. Segons el balanç de seguretat i activitat policial dels Mossos d’Esquadra del 2024, a Catalunya l'any passat es van cometre 68 homicidis, 20 dones, 40 homes i 8 menors, dada que suposa un descens de l'1,45% envers els comesos l’any 2023. De fet, només un 0,1% dels “fets contra les persones” van acabar en homicidi, i un 0,5% en temptativa d’homicidi.
La radicalització dels joves
Palà, que considera que existeix una relació entre l’edat d’or dels productes de true crime i el marc mental de l’extrema dreta, qüestiona que “a vegades cal preguntar-se per què es tracta un crim i què es pot aportar de nou”. Les dades constaten que l’extrema dreta està creixent a Europa, en especial entre els joves. De fet, segons l’estudi publicat per la Journal of European Public Policy, 1 de cada 5 homes europeus de fins a 30 anys van votar a algun partit d’ultradreta l'any passat.
La dada encaixa amb el que comenta García: “El sector jove és un dels motors d’audiència dels productes de true crime”. “Són els que més consumeixen productes basats en crims reals, sigui en format pòdcast, sèrie, pel·lícula o documental”, assegura la doctora en Comunicació Audiovisual.
Una mirada social
Davant aquesta situació, Palà apel·la per un “true crime social”. “Per què no es fan true crimes amb un enfocament social que tractin les corrupteles polítiques o les morts dels sense sostres?”, es pregunta el codirector del Crític, que aposta per un periodisme que analitzi els perquès dels crims, el rerefons social de cada cas, i no es quedi en el “morbo” superficial d’explicar qui és el culpable.
Amb tot plegat, Vilarós reivindica que “prohibir el musical és censurar la denúncia social implícita de l'obra”. L’autor assegura que els feminicidis són una problemàtica real: “No ens fem cap favor com a societat censurant un projecte així”. Palà, que tampoc vol posicionar-se envers el musical, defensa que els productes que tracten crims reals han de ser un altaveu per denunciar els feminicidis, i sentencia que “la pobresa és el principal detonant de la majoria dels crims”. Sigui com sigui, l'auge del true crime ha generat un debat aspre que està molt present a Catalunya, i a tot el món occidental, en plena era de les xarxes socials i de la democratització de l'opinió pública.
