Catalunya és un dels sectors audiovisuals més potents d'Europa. L'afirmació no és una exageració: les dades, en efectes de producció, taquilla i premis, ho demostren. La indústria catalana va iniciar amb força el 2025 amb un Festival de Màlaga carregat de triomfs, i el Festival de Canes ha estat la consolidació de totes les pistes.
El cinema català deixarà empremta aquest any i Oliver Laxe, amb la seva pel·lícula Sirât, ha estat la primera gran victòria. Guanyadora del Premi del Jurat de la prestigiosa mostra de cinema del sud de França, el film ha encisat la majoria dels crítics professionals arreu del planeta i es prepara per aterrar al públic generalista aquest divendres 6 de juny. Malgrat els gustos personals de cadascú, la darrera obra de Laxe és una proposta tan radical, engrescadora i pionera a la nostra indústria que esdevindrà cinema de culte. I ara us exposaré per què.
Sirât és una pel·lícula estranya, carregada de matisos, interpretacions i moments que fan carregar-te l'ànima d'unes emocions que esperaves, potser, no haver d'experimentar en molt de temps. El títol de la pel·lícula ja amaga pistes des de les quals Laxe farà caminar els espectadors. Sirât significa camí en àrab. Amaga una gran càrrega religiosa en el marc de l'islam, tant des de la perspectiva física com l'espiritual. Precisament, en sortir de veure aquest film el cos queda garratibat, esgotat, completament tens després d'haver suportat una pressió monumental.
La paraula, en àrab, també és el camí interior que empeny una persona a "morir abans de morir". A més, es converteix en el pont que uneix l'infern amb el paradís. Amb aquesta definició enceta Laxe la pel·lícula, que en un moment viatja per una direcció per realitzar una frenada seca, fer marxa enrere i endinsar-se en una altra narrativa radicalment diferent.
Un viatge del qual ningú en sortirà indiferent
Sergi López és l'actor protagonista que acaba abraçant tot un repartiment coral d'intèrprets sense experiència prèvia davant les càmeres que aporten una veracitat absoluta a les imatges. El mateix López, en la projecció de la pel·lícula a la preestrena, va fer broma amb tots els espectadors presents als Mooby Aribau: "Ja veureu quin viatge".
La trama se centra en un pare i un nen petit, el seu fill, que arriben a una rave al Marroc. Busquen a la Mar, filla i germana, respectivament, i l'única pista que tenen és que podria estar participant en aquesta festa multitudinària al desert. En un moment de la història, decideixen seguir un grup de participants d'aquest esdeveniment que s'endinsa al desert per anar a una altra festa on podria aparèixer la Mar. A partir d'aquí, tot plegat prendrà una altra dimensió.
El mateix Laxe admetia en una entrevista a l'ACN que la pel·lícula empeny els protagonistes a reconciliar-se amb la mort... Sobrevivint. És més que probable que la majoria de les societats occidentals europees no estiguin preparades per a la proposta del cineasta nascut a París de pares gallecs i format a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. "Hem de fer aquest camí, hem de preparar-nos per a morir, i els personatges de la pel·lícula es troben precisament en l'abisme de comprendre que són imperfectes", va dir en aquesta mateixa entrevista.
Un cop vista la pel·lícula, Laxe es queda curt. No només empeny els seus personatges a certes situacions, sinó que agafa del braç l'espectador, el llança a la pols del desert amb els protagonistes i l'obliga a experimentar, pràcticament en carn viva, el que viuen ells mateixos. Gràcies a una fotografia majestuosa de Mauro Herce i al guió que signen Santiago Fillol i el mateix Laxe, la pel·lícula és una futura obra de culte, però l'element que ho diferencia tot va a càrrec del departament de so. Veure-la en pantalla gran és obligatori.
És difícil sintetitzar una pel·lícula d'aquestes característiques sense caure en els paranys dels espòilers, però si mai abans heu tingut dubtes amb el cinema català, en els darrers dos anys la mateixa indústria us ha donat motius de sobres. Si vau ser dels últims a córrer a experimentar Casa en flames o us van passar desapercebudes Sorda, La fúria, Molt lluny o Wolfgang -un error fatal-, no feu el mateix aquest juny amb Sirât.
