Marcel Barrena acostuma a parlar sense embuts. El director de cinema barceloní ho atribueix a la síndrome de l’impostor per la qual encara pateix, tot i que part de la crítica ja el considera un professional consagrat amb només tres pel·lícules. Aquest cap de setmana estrena El 47 (The Mediapro Studio), la història del segrest d’un autobús que va permetre a Torre Baró sortir del marge on havia quedat relegada i connectar-se amb la resta de la ciutat, tot i que això, avui, sigui només un pedaç.

El veïnat del barri encara té problemes de mobilitat i de llum. Ara, fa servir el film de Barrena com a altaveu de les seves demandes. En aquesta entrevista, parlem de cinema amb valor popular, ego, classe i privilegi o de com una gent que va construir ciutats senceres amb les seves pròpies mans veu com se l’exclou de la realitat nacional.

Com coneix el cas de El 47? 

Un dia era a casa i pensava a fer una altra història, una història especial, però que fos més dels meus barris, de la meva gent. Amb Mediterráneo havia estat gairebé quatre mesos fora de casa i em vaig quedar amb ganes de treballar al meu país. No sé molt bé com, buscant històries de la ciutat, vaig acabar a un bloc de transports. Allà vaig conèixer la història del Manolo Vital. Ho tenia tot. Tot el que puc explicar bé. Arran d’això vaig contactar amb la neta.

Ella va ser qui el va ajudar a aprofundir en la història.

Exacte. Allà vaig veure que hi havia història. Que la seva dona hagués estat monja, que fos professora de català amb els emigrants que arribaven a Torre Baró durant la dictadura... Hi havia coses que tenien a veure amb mi. Un cop vaig escriure el guió i tenia finançament, vaig parlar amb els veïns. No abans. No volia trencar cors.

Diu que és una història que encaixa amb vostè. Des de 100 metros, veig un patró. Sempre tracta temes socials. És aquesta la manera que té d’entendre el cinema?

He crescut amb el gran cine americà, amb Spielberg. Però el que m'ha commogut més, és el cine que té valor popular. Però vivim en un país on fer cine requereix molts anys d'implicació i intento barrejar les dues coses, el que em commou i el gran cine. Amb el dolor que causa fer una pel·li, si no la fas perquè la vegi la gent, no serveix de res, només és un exercici d'ego. 

"Amb el dolor que causa fer una pel·li, si no la fas perquè es vegi, només és un exercici d'ego"

Vostè fa coses cuidades.

No hi ha tema petit. És com el tractes. Jo que estimo molt això, encara em considero un foraster. Tinc la síndrome de l'impostor, per mi era un objectiu molt gran a la vida aconseguir-ho, m'ho prenc seriosament. 

M’interessa la cocció. Ha triat actors amateurs de Torre Baró, ha treballat amb fotos antigues perquè sigui real... El secret és el com?

Estimar el que fas. Veig persones que fan cinc pel·lis en cinc anys i les admiro perquè jo soc incapaç, però alhora em fan dubtar de quina immersió han fet. Ho respecto massa per passar-hi de puntetes. Hi ha coses que no es poden fer bé si fas pel·lis com a xurros. 

No és dur implicar-se tant? 
És complicat perquè amb cada cosa et sents jutjat. O cada cosa que no surt bé, t’ho agafes a la valenta. Una crítica bona, la llegeixes com sí, sí. Però una dolenta... Tinc la matrícula agafada a totes les que m'han fet.

No voldria deixar per alt la tria d’Eduard Fernández com a protagonista. Podríem parlar d’actor fetitxe?

Tot està lligat. Un rodatge és molt estressant. Per molt que el teu caixet sigui X, sempre et sents observat. Has de donar un munt d'explicacions i respostes que molts cops no tenim. Si amb l'experiència vas aconseguint uns socis que et fan sentir més segur, és bona idea associar-t'hi. Dit això, coincideix que l’Eduard és el millor actor del món. 

Tot i aquesta síndrome de l’impostor, és un director reputat. Es considera en una situació de privilegi?

No, en absolut. Com que hi poso tant carinyo, passen quatre anys entre pel·li i pel·li. Se’t generen un munt d'inseguretats. No porto 25 anys i a vegades em jutgen com si els portés. Estic començant!

Però amb només tres pel·lis miri el que genera…

Quan ens van pressuposar l'Òscar per Mediterráneo, vaig llegir a un diari important, tres directors consagrats, i pensava, què coi? Érem Almodóvar, Fernando León i jo. Sempre m'he sentit desubicat. 

De moment, es pot situar a Torre Baró. [riures] Alguns veïns es passegen pel barri amb samarretes promocionals de la pel·li. Com fa sentir això a un director no consagrat? 

Aquesta és la part bona quan fas coses boniques. Amb 100 metros, la gent amb esclerosi múltiple va fer bandera de la pel·li. La van posar als hospitals. Un doctor la receptava als pacients. Mediterráneo va ajudar Open Arms i la va recomanar el Papa. Aquí sí que sento que fem coses.

Se sent reconegut.

Una altra cosa és pel que fa a la indústria, però això no és tan important. Això de les samarretes va venir perquè el barri ens va demanar a l'Eduard i a mi fer el pregó de les festes. Torre Baró és molt humil encara. Tots s'havien fet amb els seus diners una samarreta amb el pòster. El Salustiano o la Desideria, que són gent que té 90 anys, van venir fa 60 d'Extremadura o Andalusia amb la burra a construir un barri amb les seves mans i 60 anys més tard es fa una pel·li amb ells. Aquestes són les coses que necessito fer. 

"Tinc la matrícula agafada a totes les crítiques dolentes que m'han fet"

El veïnat fa servir El 47 com un altaveu de les seves demandes. Encara tenen problemes de mobilitat o de llum.

Quan rodàvem una seqüència final, un veí, el Salustiano, va dir és que el barri està fet una merda, hem de tornar a segrestar un autobús. 

Hi ha gent que diu que si es fes ara, els acusarien de terrorisme. És possible que els drets més bàsics s’hagin d’aconseguir il·legalment?

Així és. Estem en un moment en què tenim tantes facilitats de tantes coses que freguen la ciència-ficció… És tan bèstia l'oferta, que fa que deixem de pensar en coses en què abans la gent dedicava temps, com la filosofia o la política. Hi ha un globus d'anestèsia que ens fa ser indiferents a les injustícies. Si ara passa una desgràcia, al cap d'una hora ja estem pensant en la lesió de Gavi. 

La gent que ha viscut històricament a Torre Baró és classe treballadora. A la dècada dels 80, hi havia un component polític en reivindicar-se com a obrer. En canvi, ara, l'últim CIS ens diu que quasi ningú s'identifica com a tal, tot i que el 40% de la població pertany a la classe treballadora. A què es deu el canvi?

En el fet de presumir, de fer veure a la gent el que no som. Instagram és això. La classe treballadora implica que tens un sou just, una feina justeta. Ningú aspira a ser classe treballadora, la gent aspira a ser una altra cosa. Ara veus que els barris més pobres, on abans hi havia una reclamació de drets, han passat a ser un niu per a les idees més radicals. A Torre Baró, com a molts llocs, també cala un discurs d'odi, de por a l'altre. L'esquerra ha comès l’error de deixar aquests barris al marge quan eren els seus feus. El Manolo Vital, el protagonista, no només era comunista, sinó que practicava la idea d'esquerres, la solidaritat. A Torre Baró, continua sent un Déu, però alhora hi ha un munt de gent que vota ultradreta. És viciat i pervers. Quan rodàvem la pel·li, hi ha una seqüència en què arriben els grisos i s'emporten el protagonista. Per tensar els veïns que hi surten, vaig haver de parar i dir: Senyors, és com si vingués la ultradreta, el mal! 

El canvi de perspectiva també es veu en el moviment veïnal, un pilar de la peli. Als 80 estava en auge i ara, quan podria tenir més força, s’està quedant sense lideratges ni relleus

Sempre penso en una frase de Sòcrates que diu una cosa així com els joves d’avui no escolten els pares, no obeeixen els professors i passen de tot. Fa 2.000 anys. Els joves sempre han estat així. Ara s'està accentuant, però perquè fa anys les coses estaven més desconnectades. La gent del barri X vivia al barri X i la seva vida es feia al barri X. Allò s'havia de defensar peti qui peti. Ara, qui es considera de l'Eixample? Hi ha un desarrelament. 

Ara que la migració ha tornat al centre del tauler polític, un dels debats que ha emergit és si els migrants castellans que van venir a Catalunya a treballar el segle passat, com s’explica a El 47, han construït o no el país 

Aquesta és la mentalitat de la ultradreta. Pots agafar uns vaixells, segrestar homes, dones i nens, dur-los als Estats Units per construir les ciutats i el tren que travessa el país, i després els abandones i no els dones vot. Qui diu que els negres no han construït els Estats Units? Ningú marxa de casa seva per gust. En el cas dels andalusos, dels extremenys que van arribar a Catalunya, és perquè es va empobrir aquell territori per centralitzar la indústria al País Basc, Catalunya i Madrid. Si algú ha construït és el paleta que posa un totxo rere l'altre. I també qui ho ha pagat. Però ho ha fet tothom. No ho pots negar. És com qui nega la realitat de Catalunya. Catalunya ara és dins d'Espanya. Per tant, Espanya té l'obligació de respectar i estimar la identitat catalana. Si no és així, no li agafis els impostos. El mateix amb els que venen de fora. Els andalusos han construït la nostra cultura i se’ls ha de reconèixer. Qui nega això o és ignorant o feixista.

"La Desideria va venir d'Extremadura amb la burra a construir un barri amb les seves mans"