Ramon Pellicer (1960, Barcelona) acaba de tancar una etapa de 12 anys al capdavant dels Telenotícies cap de setmana de TV3. Si bé, no s'ha aturat, sinó tot el contrari. Des de fa un parell de mesos, que les seves jornades laborals el mantenen ocupat amb un nou repte: més de 17 hores de televisió en directe per presentar la 34a edició de La Marató. Un format que coneix molt bé i que en aquesta ocasió, es dedica a la divulgació i a l'impuls de la recerca del càncer.

Serà el pròxim 14 de desembre i comptarà amb connexions per tot el territori, actuacions, música, divulgació, testimonis i, sobretot, moltes emocions amb l’objectiu de recaptar fons per una malaltia que afecta un de cada dos homes i a una de cada tres dones. En aquesta conversa amb Pellicer, però, anirem més enllà, i coneixerem com ocupa ara els caps de setmana, què fa quan es treu l’americana i quins són els reptes que l’esperen a partir del 15 de desembre, que no són pocs. 

Com ho portes això d’haver recuperat els caps de setmana? 
Els he recuperat i la veritat és que és molt gratificant descobrir que al cap de setmana passen coses més enllà del que és estrictament feina. Recuperar amistats, sortides i moments sobretot familiars, almenys fins ara, molt agradables, i que tenia aparcats durant massa temps. Ara bé, tampoc en faig gaires de coses, bàsicament perquè aquests dies, com la resta de dies d’entre setmana, els estic omplint de manera bastant densa de tot el que he d'anar fent abans d'acabar l'any. Preparant coses de La Marató, dels (S)avis. En molt poc espai de temps, passen coses que requereixen una dedicació bastant important.

Ara hi anirem, abans, però, com veus els nous Telenotícies, t’agraden?
Bé, hi ha coses amb les quals estic més d'acord i d'altres que m'han sobtat més i potser no tant. El que valoro molt és que han anat rectificant una miqueta el tret, veient sobre la marxa, l'experiència, de manera empírica que hi havia algunes coses que potser s'havien de corregir i això està bé. Als companys els vaig desitjar molta sort, endavant les atxes, que gaudeixin i que s'ho passin bé, perquè és una feina entretinguda, a vegades complexa, però sempre gratificant, fins i tot en els mals moments. En aquell moment potser no ho valores, però amb el temps t'adones que allò t'ha ajudat a rectificar o potser a aprendre alguna lliçó que en el futur t'ha anat bé.

Hi ha alguna cosa que no trobis gens a faltar de l’etapa dels informatius?
No trobo a faltar aquelles coses que passen i que són d'agenda. Quan toca això i viure allò, que ja ho hem vist i aquest any és com l'anterior i com fa cinc anys que és igual i no varia res. Aquesta rutina, que de vegades ho has de fer, perquè si no ho fas tu, ho fan els altres, i els que t'esperen que ho facis, ho trobaran a faltar si no ho expliques, però professionalment potser no té tant d’interès. Tampoc es tracta només d'explicar coses noves i de fer nous descobriments. És molt necessari explicar les coses que hi són, però que tenen una mirada diferent, que tenen un altre punt de vista. I n'hi ha que et veten això. És allò i és allò. Això no ho trobo a faltar. 

14 de desembre, data marcada el calendari per La Marató. La vas presentar en la primera edició i ara hi tornes amb la dedicada al càncer. Quines novetats hi trobarem?
La Marató ha de ser La Marató perquè el que li ha donat aquesta pervivència en el temps d'èxit és justament la fórmula que funciona. Però, en aquesta visió, s'ha volgut fer èmfasi justament a un dels elements que la distingeixen de totes les maratons del món, que és com des de baix la gent s'organitza per col·laborar amb La Marató. Això passa només aquí. Les últimes maratons no ho han pogut incloure, no han pogut copsar o convocar tot aquest entusiasme de la gent, que és una energia brutal que t'aporta.

Aquesta marató s'ha proposat ser La Marató de la gent que col·labora des del seu racó, des del seu poble, des de la seva ciutat per un bé comú, per una mateixa finalitat que és aquesta. L’altre punt on volem fer èmfasi i que és l'eina principal que funciona al 100%, per tractar la qüestió del càncer, és en la prevenció. Esmerçarem molts esforços en divulgar de quines maneres podem prevenir per evitar el càncer. 

Algun dels noms que hi veurem et ressonen de prop com és el de Júlia Otero. Com vas viure el seu cas? 
Sí, pel que fa al cas de la Júlia, és un dels personatges que veurem el dia d’emissió del programa, l’entrevistaré en directe i no em permeten avançar-ne res. També hi veurem a Pablo Alborán, per exemple. El més potent que té aquesta marató no són els noms propis que l'han patit, que n'hi ha, que surten i que ho expliquen en primera persona.

De fet, hi haurà també una tertúlia de quatre persones vinculades a la televisió que expliquen el seu cas i que és brutal. Els testimonis de la gent que t'ensenya com l’ha viscut, com ha estat la seva relació amb la malaltia, és brutal. Aquestes són realment les coses que tenen força, que tenen una potència increïble i que ja veurem com ho gestionem en el directe, perquè quan vaig acceptar la primera marató, era la primera vegada que ho feia en solitari i no hi havia cap precedent. No sabia al que m'exposava i ara ja ho sé. Són moltes hores de tensió i d'emoció. 

Mònica Planas feia una crítica punyent i aplaudida, on criticava el lema i alguna de les cites que es poden veure a l’espot d’enguany. “Detectem-ho, arreglem-ho” -quan sabem que no sempre és possible- o “el dolor et va fer ser més fort”, “quan no queda esperança ni fe, vas cridar-li a la vida "t’estimo"”, “si creus en els somnis, cures les ferides”, etc. Potser estem idealitzant una cosa que no té solució.
És veritat, el que passa és que quina és l'alternativa? Estàs intentant fer un programa i convocant a la gent que sigui solidària en una cosa que també s'ha provat, igual que la prevenció, que funciona, que és la recerca. Aleshores, per intentar motivar aquesta gent, què pots fer? En l'àmbit creatiu, que són els que han fet aquest esport, una agència de publicitat d'acord amb els metges -potser no d'acord amb totes les opinions dels metges, perquè no hi ha opinions unànimes-, el que intenten és que això sigui un missatge que arribi, que la gent ho tingui en compte.

Primer que sàpiga que passa, després que interactuï i per acabar, que es mulli. Sé que el lema, el “detectem-ho, arreglem-ho”, ha generat debat, però la idea del píxel em sembla molt bona perquè és molt gràfica, vas veient com s'estén. Amb tractament n'hi ha que sí que es curen, però n'hi ha que no, perquè hi ha càncers que són molt difícils i que tenen un mal pronòstic. D’altres, afortunadament en els nostres dies, si te'l diagnostiquen d’hora saps que tens un marge gran d'esperança.

Et veurem cantant o ballant? 
Això poc… (Riu). L'equip de guionistes, pobres, s'esforcen a fer-me fer coses i ja en faré algunes perquè ho entenc, si estigués al seu lloc també ho demanaria. El que passa és que arriba un punt que això serà contraproduent, es tracta de sumar, i això no veus que restarà? (Riu). No em feu interpretar, que jo no interpreto, no em feu cantar, que jo no canto.

A mi veure la Raquel Sans que està fora del seu context i que agafa el micròfon i es posa a cantar i ho fa tan bé, em sembla excel·lent. Entenc que agradi, m'agafes a mi i dius: “On va aquest, si el màxim que aconseguirà és fer ploure!”. Però tranquils perquè no hi faltaran les actuacions, moments de riure, moments de distensió, gags, música... Començarem el matí des de la Torre Bellesguard, on arrenca La Marató, i després baixarem al plató 1 de TV3 i farem la resta des d’allà.

I a partir de l’endemà, què? 
(S)avis, que en realitat ja m'hi he posat. No hem començat a gravar perquè hem acordat que el primer dia sigui just l'endemà de La Marató. Si no, ja seria la bomba, però són set capítols amb set personalitats molt potents que requereixen una preparació, un estudi, d’anar-los a veure abans, de parlar amb ells, i això és el que estic fent aquests dies. (S)avis el que busca és que l'interlocutor s'expliqui al màxim. I aquest, és una patum, algú que ha marcat amb la seva trajectòria la història d'aquest país. Veurem a la Carme Elias, a la Marta Pessarrodona, a la Rosa Maria Malet... 

Hi haurà més dones, perquè fins ara s'han fet bastants homes i fent un balanç, queda molt desequilibrat. En aquesta nova etapa s'ha volgut que siguin dones les protagonistes que n'hi ha moltíssimes i és injust que no tinguin aquesta visibilitat. El que volem és fer-li un homenatge, recollir aquesta saviesa, aquesta experiència que ha tingut aquest personatge a través de les seves inquietuds, de les seves il·lusions, del que ha fet realitat i del que li ha quedat pendent. Per això, (S)avis es fa al final de la trajectòria, la majoria tenen vuitanta i tants anys, fins i tot n'hi ha alguns de centenaris!

Que això sobta, perquè hi ha gent jove que també poden ser genis i patums, no? 
És veritat, pot ser una idea, me l'apunto! L'edat no és necessàriament símbol nomenat de saviesa, al contrari. A vegades hi ha gent molt gran que no respon a aquest criteri. En canvi, és cert que hi ha gent jove que dius, ostres, quin talent que té, quina capacitat! No s'hauria de discriminar per l'edat, que en aquest cas és una discriminació positiva en relació amb l'edatisme. Però aquest programa està fet així i jo m'hi incorporo. 

I a partir de gener, nova aventura? 
Sí, però no es pot dir res perquè el que s'ha fet o el que se sap és poc. A veure, hi ha elements que sí que estan clars, com que serà un programa d'àmbit social. M'agradaria poder-hi introduir el gènere del reportatge, però ara mateix no ho puc garantir perquè potser se’m convenç que interessa més fer una cosa diferent per les raons que sigui. Sabem que serà un programa setmanal, en el segon prime time i també et puc dir que dependrà de programes.

Quina opinió en tens de la nova marca de 3Cat i de tot l’enrenou que ha generat? 
Ha estat un problema de comunicació. No s'ha sabut comunicar adequadament o no s'ha sabut entendre en el seu moment el que es comunicava. Però no li veig grans misteris. TV3 no desapareix perquè no ha de desaparèixer. TV3 és una marca amb la qual gent s'identifica i que és molt potent.

També entenc que hi ha una necessitat veient el desplegament de les xarxes, que cal unificar. Bàsicament, perquè la gent no sigui dispersa. Per mesurar les audiències, si ets dispers, probablement tens molta audiència que no et comptarà per res. En canvi, si trobes un mecanisme o trobes la solució per vehicular tota aquesta dispersió unificant-la, en trauràs més profit. Em sembla lògic. Ara, una cosa no ha d'anar amb detriment de l'altra, com crec que no hi va.

El 3/24 i Catalunya Informació sí que han desaparegut per donar pas a 3CatInfo.
3CatInfo? Bé, no ho sé. No sé si és una marca que farà furor, que cotllarà o que potser passarà sense pena ni glòria. Ens ho ha de dir el temps. Segur que ha estat pensada. Ara, l'important de les coses és el que són. L'informatiu 24 hores l'important és el que fa, que és mantenir-te al dia, al matí, a la tarda, al vespre i a la nit. És el primer que t'ofereix la informació i que es troba el lloc dels fets. Aquesta és l'essència i això no desapareixerà mai es digui com es digui.

Per anar acabant, cansat de ser el gendre perfecte de Catalunya?
El gendre de qui? (Somriu). No, no hi crec amb aquestes etiquetes…

Anant pel carrer, segur que la gent t’aplaudeix la feina i més d’una floreta t’hauràs endut…
No, la gent és molt discreta i potser et somriu, i els hi agraeixo, però ja està, no et pensis. No soc com un home del temps que els paren i els demanen la previsió, tot i que a vegades m’hi confonen, això ha passat! La gent de vegades es fa embolics. Potser com que em veuen parlar o interactuar amb ells quan feia el Telenotícies.

“Aquest deu saber quin temps farà...". I no. O que et veuen que pertanys a un sector de feina de l'àmbit de l'humor. Conec i tinc companys de feina que els paren i els demanen que els facin un acudit o que es creuen que han d'estar somrients i de bon humor sempre. Aquests sí que pateixen. Però jo no. La gent ens respecta molt i és molt agraït sortir de Barcelona, perquè és on tenim el nostre públic potencial més gran. La gent et reconeix, és respectuosa i té ganes de compartir amb tu un munt de coses: des d'una exigència -"escolta, a veure quan traieu això"- o des d’una alegria -"que bé que m'ho vaig passar aquell dia quan vaig veure allò que vas fer"-. Aquest feedback és enorme. 

De jubilació res, no?
No, jubilació res. Quan vaig pel carrer, aquesta gent que a vegades et somriu, a vegades et mira perquè no t'acaba d'identificar, i et diu; "Què? Estàs tranquil ara que t'has jubilat, punyetero!". No, és que m'he jubilat dels informatius, però encara continuo. "Jo havia sentit que...". Sí, sí, potser sí, però no és així.