Ja és tardor. Arreplegueu els vostres jerseis de la col·lecció Meg Ryan a When Harry Met Sally, poseu les castanyes al foc, els moniatos a l’estufa, i carregueu de canyella les vostres begudes. Perquè potser l’any que ve el canvi climàtic ja no ens regala uns comodíssims divuit graus i arbres plens de fulles vermelles i marrons. El que sí que continuarem tenint –almenys fins que Hulu/Disney Plus digui prou– són més aventures novaiorqueses del nostre trio d’investigadors preferits. Perquè ja se sap que, des de fa cinc anys, la tardor no comença amb els Corticoles, ni amb el col·lapse al nus de la Trinitat, ni amb el marró predominant a IKEA: comença quan torna Only Murders In The Building.

A hores d'ara, ja sabeu a quina sèrie ens referim: tres podcasters encarnats per Martin Short, Steve Martin i Selena Gomez, que viuen al mateix edifici de Nova York, juguen a ser Carles Porta i resolen assassinats que es cometen al seu bloc de pisos. Nominada a més Emmys dels que es poden comptar, celebrada per crítics i audiència, la sèrie ideada per Steve Martin s’ha convertit en una de les imprescindibles de la temporada regular –la clàssica, la de 22 episodis per temporada i estrena setmanal, la d’una temporada a l’any. I amb aquesta cinquena temporada, continua consolidant-se com un d’aquells productes que, simplement, et fa sentir com a casa.

I això que no les teníem totes. Amb una premissa tan limitada com resoldre assassinats que tenen lloc en un punt molt concret d’una illa tan immensa com Manhattan, semblava que als guionistes se’ls esgotarien les víctimes i els arguments per mantenir les morts tancades. Però amb la mort del porter de l’Arconia al final de la temporada anterior, les ments rere Only Murders prometien tenir algun as encara amagat a la màniga. Això, i que el fitxatge de Meryl Streep com a secundària de luxe havia de tenir una vida molt més llarga donada la revelació absoluta que havia estat la seva aventura romàntica amb Martin Short tant dins com fora de la pantalla. La sèrie ha sabut ser astuta i rodejar-se d’elements que han prolongat, imprevisiblement, una vida suposadament curta, i en el procés, no ha perdut ni la màgia, ni l’essència, ni la qualitat.

Per als analistes més simplistes, la cinquena temporada és més del mateix. La dinàmica entre el trio protagonista –el pilar sobre el qual se sustenta tota la resta del projecte– es manté intacta, i aquesta és la millor notícia. Certament, hi ha personatges (particularment el de Steve Martin) que semblen enroscats en un desenvolupament de personatge cíclic, gairebé més propi de la sitcom tradicional que de la comèdia actual de plataformes, però no és res que la impecable interpretació còmica d’un dels genis de l’humor contemporani no pugui compensar fàcilment. Martin continua sent l’estrella més brillant d’una constel·lació meravellosa que perfila un Martin Short en la seva salsa, gaudint més que mai de la seva vena de diva, i que remata una Selena Gomez que funciona prou decentment com el contrapunt milennial.

La carta d’amor a Nova York que sempre ha estat el veritable motor de la sèrie rellueix encara més en aquesta cinquena entrega, en què els principals sospitosos d’assassinat són un mafiós old school interpretat per Bobby Cannavale i la seva dona, una Téa Leoni ressuscitada, i tres dels bilionaris més importants del món (Renée Zellweger, Logan Lerman i Christoph Waltz). A través de les sospites del nostre trio preferit, recorrem l’elegant submon criminal de la ciutat més viva del planeta, transportant-nos a les sales de joc dels anys vint, el luxe d’una partida de pòquer, la complexitat socioeconòmica de ser un conserge a l’Upper West Side. Una temporada que, més que mai, fa honor a la ciutat de què estan tots tan enamorats –inclosos els mateixos espectadors.

I, així, la temporada té tots els elements necessaris per esdevenir la nova sèrie de confiança: aquella que, peti qui peti, assegura un bon misteri, una bona dosi d’humor, uns escenaris de somni i uns personatges que ja són part de la família. Aquest és el veritable triomf de cinc anys d’Only Murders In The Building: ser el comfort show per excel·lència; aconseguir instaurar en el fan la sensació de tornar a casa després d’unes merescudes vacances amb una tassa de xocolata calenta i una manta feta a mà. La sèrie ha recuperat el que fa anys que ens ha tret l’streaming, aquella reconnexió, aquella dependència emocional que la televisió tradicional regalava cada setmana. Qui ens havia de dir que una comèdia sobre la foscor més temible de l’ésser humà ens podria provocar la mateixa sensació que l’abraçada d’una persona estimada. Que s’apartin les Gilmore Girls –hi ha tres nous xèrifs a la ciutat.