Vint minuts d'ovació ininterrompuda, la segona més llarga de la història del Festival de Canes. És una de les proves que corroboren l'èxit absolut de La bola negra, la nova pel·lícula de Javier Calvo i Javier Ambrossi que rep lloances allà on fa parada i que, sense anar més lluny, representarà Espanya en la carrera dels Oscars. Més enllà de l'opinió de la crítica, però, la realitat és que el missatge que els Javis volien fer arribar ha calat profundament en la gran majoria de la societat. Un cop l'has vista, és fàcil d'entendre.
L'èxit de la pel·lícula i les expectatives per a una possible nominació a l'Oscar han convertit La bola negra en un tema de debat constant a ràdios, televisions i plataformes de xarxes socials. Com passa en tot film que gaudeix una transcendentalitat internacional, l'impacte a les xarxes ha estat majúscul. Això ha provocat certa polarització en les opinions de la crítica professional, amb certa mirada més pendent de qüestions fora de la pantalla que del que succeeix en ella, i una reacció ultra contra la història en si mateixa.
L'onada reaccionària, fílmica o polititzada, té tendència a menystenir la que pot ser una de les pel·lícules més aplaudides de tot el 2026. No existeix una espècie de consens global sobre la pel·lícula, ja que entre molts aplaudiments i emocions, el debat es genera al voltant dels matisos, els estils, la dimensió del film o l'intent dels Javis de voler abraçar-ho tot i no aconseguir-ho. La latència reaccionària arriba per intentar negar la major: la qualitat de la pel·lícula i el seu impacte en el present i el futur del cinema europeu.
Una obra mestra cinematogràfica: tècnica i estil
L'experiència cinematogràfica de la pel·lícula és monumental, especialment en sala i en pantalla gran. Ambrossi i Calvo han relatat en diverses entrevistes haver begut de molts cineastes i de diferents pel·lícules (des de Pawel Pawlikowski, Theo Angelopoulos, Francis Ford Coppola o Alice Rohrwacher, entre altres), però el seu estil comença a definir-se com un de propi. La seva capacitat per generar imatges que impacten en la retina dels espectadors aconsegueix una opinió positiva transversal. Deixant de banda el maniqueisme amb el qual alguns membres de la crítica professional volen convertir el simbolisme cinematogràfic, la popularitat de La bola negra aterra perquè la seva bellesa és palpable.
Els mateixos que han aconseguit aplaudir amb les orelles obres com les de Paolo Sorrentino o el ja citat Pawliwkowski no poden negar la major: que Ambrossi i Calvo han aconseguit enamorar la direcció del Festival de Canes, els membres de l'Acadèmia del Cinema Espanyol, el públic majoritari que ja ha vist la pel·lícula i bona part de la crítica. Res és pitjor que veure una pel·lícula condicionat per una espècie d'expectativa perenne en tot el teu voltant, però si es gaudeix de certa sensibilitat fílmica, La bola negra és un raig que traspassa el cos.
- Una escena de La bola negra
- Elastica Films
Un cant a la reflexió davant la Guerra Civil a través de la comunitat LGTBIQ+
No. La bola negra no és una pel·lícula més sobre la Guerra Civil, ni tampoc una història sobre quin era el bàndol dels bons i quin el dels dolents. Aquells qui busquin un relat més centrat en el conflicte bèl·lic, cal que tinguin en compte que la Guerra Civil només és el punt de partida a partir del qual els Javis intenten indagar en la història d'Espanya i, sobretot, en les seqüeles que encara arrossega. A través d'un conjunt d'històries protagonitzades per homes homosexuals de diferents generacions, La bola negra parla de realitats que durant dècades han estat silenciades i condemnades; parla de drets humans, d'identitat sexual, de llibertat i de la necessitat que tenim com a humans de poder viure sense amagar qui som.
És una mirada al passat per parlar del present, i és precisament aquesta una de les grans virtuts de la pel·lícula. Demostrar que els relats LGTBIQ+ no són històries de nínxol ni només interessen a qui s'hi pot sentir directament interpel·lat. Parla, en definitiva, de les conseqüències de renunciar a qui ets. És el que Lorca (Alberto Cortés) li diu a Rafael (Miguel Bernardeau) en una de les últimes escenes del film: "La bola negra parla del que ens perdem quan ens neguem: la vida".
Lorca és un referent polisèmic i ningú se'l pot apropiar
Una altra de les crítiques llançades contra la pel·lícula és la interpretació que els seus directors i guionistes han volgut monopolitzar la figura de Federico Garcia Lorca, a més d'intentar relativitzar la seva perspectiva política (i un dels motius pels quals van ser assenyalats mesos abans que s'estrenés). La bola negra té com a punt de partida una obra literària que veu de Lorca i de la seva història, però que en cap cas té una intenció biogràfica o canalitzadora per explicar qui era fil per randa.
Fa dotze anys, Alberto Conejero va escriure l'obra de teatre La piedra oscura. Aquesta va ser la guspira en la qual Ambrossi i Calvo comencen a estudiar la darrera obra del poeta assassinat pels colpistes feixistes, què se n'havia fet d'ella i qui era Rodríguez Rapún. En diverses entrevistes, tots dos directors han relatat que la seva intenció era fer una pel·lícula magnànima sobre molts temes però que no busca ser cap mena de relat que giravolti al voltant de Lorca. El poeta de Granada és alfa i omega, és una espècie de fil conductor, però no redefineix en absolut la intenció dels autors.
Un repartiment excel·lent que barreja novells amb estrelles consagrades
I La bola negra tampoc seria el que és si no fos pel seu repartiment excel·lent, que combina actors que s'estrenen en el món de la interpretació amb figures d'una trajectòria més que consolidada. D'una banda, hi trobem el cantant Guitarricadelafuente, que dona vida a Sebastián, i Milo Quifes, que interpreta Carlos. Dos rostres que fan el salt a la gran pantalla amb aquesta pel·lícula i que, juntament amb Carlos González, que ja havia debutat al cinema i interpreta Alberto, han començat la seva carrera cinematogràfica per la porta gran. I, a l'altra banda, dues estrelles internacionals com Penélope Cruz i Glenn Close eleven encara més el repartiment, amb dos papers menys protagonistes, però que captiven l'espectador cada segon que apareixen a la pantalla.
L'emoció de l'experiència col·lectiva que traspassa generacions
Com en les grans pel·lícules que marquen generacions, La bola negra està aconseguint arribar a un discurs intergeneracional que arrossega munions a les sales de cinema. Les xarxes socials i la capacitat de la gent de crear un relat al voltant d'una pel·lícula que genera impacte, discurs i debat d'una manera tan homogènia aconsegueix elevar l'experiència a l'hora d'anar a veure-la en pantalla gran. Per què? Perquè passa amb esdeveniments com van ser Oppenheimer i Barbie. Va passar amb La Odissea i si anem més enrere, The Housemaid. Deixem enrere les grans sagues i els blockbusters (des de Marvel a Jurassic World, els superherois o les infantils i d'animació).
Fins i tot Torrente, presidente (pel·lícula que els Javis no han pogut superar en dades de taquilla en la seva estrena a Espanya) va aconseguir generar aquesta expectativa. En els darrers anys, després d'un increment pel rebuig als algoritmes permanents de les plataformes i als increments de preus en els serveis en streaming, l'experiència col·lectiva de veure una pel·lícula que genera debat en una sala plena de gent torna a formar part de les nostres vides. I això només ho poden aconseguir pel·lícules veritablement transcendentals.
x
