La litúrgia i la literatura que acompanya l'estrena de La bola negra, la nova pel·lícula de Javier Calvo i Javier Ambrossi, no té gaires precedents en la història del cinema o l'audiovisual estatal. Desperta passions des del seu pas per Canes, amb triomf inclòs, una promoció estel·lar -on tots dos estan excel·lint en entrevistes i desplegaments per mitjans- i una projecció al Festival de Sant Sebastià que dona el darrer tret de sortida per a la seva estrena aquest divendres a les sales de tot l'Estat. El públic majoritari, que encara segueix desfilant per les sales de cinema i consumint contingut a les plataformes, segueix preguntant-se com pot ser que els mateixos creadors de Paquita Salas o la sèrie sobre la Veneno hagin estat escollits per representar Espanya als Oscars i estiguin rebent tantes lloances en un espai i un temps tan comprimit. D'on sorgeix, en definitiva, tota aquesta tabarra?
Ras i curt: la pel·lícula és una obra mestra. Plena de matisos, amb una narrativa perfilada a la perfecció a través de diferents personatges construïts en tres eixos principals. Aquesta tríada aconsegueix entreteixir-se en un nivell de lucidesa fins ara mai vist de les plomes d'Ambrossi i Calvo. Cap elogi és gratuït i tota crítica furibunda -que n'hi ha, de molta- té un sentit més polititzat i destructiu que no pas un puntillisme d'autor. És veritat que existeixen crítiques que no compren la premissa dels madrilenys. La seva cadència audiovisual beu de moltes fonts. La bola negra té una mirada fresca i original, però les traces de Pedro Almodóvar, Carlos Saura i Paolo Sorrentino. Amb totes les lletres.
És una pel·lícula que mereix molts premis -o tots, com ja li ha atorgat Carlos Boyero, que no sol ser de la corda d'aquest tipus de relats o films- per diverses raons. La primera, perquè és una història necessària. No és només la figura de Federico Garcia Lorca la que queda reivindicada a La bola negra. És el que envolta la seva figura: la seva memòria i el seu llegat. Els silencis i el dolor del col·lectiu LGTBIQ+ que va haver de sobreviure (o morir afusellats, com gossos) a través dels silencis i unes cicatrius que mai van acabar de curar-se del tot. És la història d'un present carregat de rancúnia, d'històries amagades i d'una Espanya que encara, en ple segle XXI, és incapaç de mirar-se a la cara per parlar de la Guerra Civil.
Ambrossi i Calvo ho tenien molt fàcil per caure en tots els paranys possibles per explicar aquella època. Un clàssic cofoisme que ha imperat durant dècades en la indústria espanyola a l'hora d'explicar la Segona República o els anys de la guerra. No ho fan. Tot el contrari. Treuen el cap a l'abisme i el miren de tu a tu, sabent-hi que hi trobaran una fossa plena de cadàvers. I també dels emocionals. Perquè els matisos són claus a La bola negra, que malgrat que té tendència a relatar de manera reiterativa quina és la seva intenció de conservació de la memòria, sap pitjar les tecles necessàries per sacsejar les ànimes d'aquells que vibren al voltant del patiment, el dolor i l'empatia.
El missatge de l'amor no és quelcom gratuït. No és una patranya com la d'Interstellar o un dònut ensucrat a l'estil d'un Love Actually de pa sucat amb oli. És un amor nascut des de la sang, el fang i les llàgrimes. Un amor que brolla dels silencis, però també de les paraules que s'escriuen a través d'un poema o de les que un fill no pot dir a la seva mare. Dels joves que es negaven a si mateixos i eren incapaços de viure en llibertat. Però es tenien els uns als altres fins que la guerra, com una bala que esquinça la sang, els va separar per sempre. Ambrossi i Calvo no fan presoners, ni d'un bàndol ni de l'altre. Ni als anys 30 ni en l'actualitat, que no existeixen com a tal republicans ni nacionals, però sí els pecats capitals que arrosseguen les famílies i els llinatges.
La bola negra és una de les millors pel·lícules espanyoles del segle XXI i acabarà col·locant-se en els rànquings de tota la història de la indústria estatal. És un cop sobre la taula en estil, en mirades, en direcció d'intèrprets i una narrativa contemporània que sap mirar al passat per parlar-li al present. Té discurs i té estil. Molt d'estil narratiu i audiovisual. És una obra mestra i només es pot notar al cos, a la sang i als ulls a través de la gran pantalla. Més que mai, visca el cinema.
