Eloi Vila (Sant Esteve de Palautordera, 1972) porta molts anys empeltant-se de la memòria de la Guerra Civil. Ho ha fet transmetent el testimoni de moltes víctimes i combatents en programes emblemàtics com Trinxeres i Quanta guerra!. Ara recupera moltes històries amarades de silenci, pors i vergonya a El silenci heretat (Ara Llibres), on torna a demostrar que és un dels grans comunicadors del país. Hi conversem a la Llibreria Ona, espai de cultura i llibertat.  

Amb què es trobarà el lector d’aquest llibre?
El lector es trobarà amb una suma d’històries potents, amb diferents casos de gent que va viure la guerra. Alguns van tornar i altres no van tornar. Es trobarà amb la voluntat d’abordar aquest silenci que s’ha convertit en trauma col·lectiu. Molta gent va anar a la guerra i no va tornar, i les seves històries són absolutament desconegudes. Dels que no van tornar, molts encara no sabem on són. 

Quanta gent queda encara a les cunetes o en fosses comunes?
De fet, això ja s’ha dit, Espanya és el segon país del món amb el nombre més alt de desapareguts. El primer és Cambodja. Hi ha entre 114.000 i 140.000 desapareguts. És molt fort. És com parlar de la mort a granel. Si parlem de víctimes de la guerra, als historiadors els ha costat posar-se d’acord en les xifres, Es parla d’uns 200.000 morts al camp de batalla, 100.000 morts víctimes de la repressió franquista a la rereguarda, 50.000 morts víctimes de la repressió a la rereguarda republicana i 50.000 morts per la repressió durant la dictadura. Per tant, si parlem de morts de pràcticament mig milió de persones. Sap greu no poder donar xifres exactes perquè és això de parlar de la mort a granel. De molta d’aquesta gent no en sabem la història. Els qui van tornar també van callar i aquest silenci ressona 90 anys després. 

Van callar bàsicament per por?
Jo crec que hi ha diversos motius, a banda de la por. Hi ha un element que és la protecció del dolor pensant en les generacions que venen. Hi ha també la vergonya d’explicar el que van viure. En el llibre hi ha la història del Sisquet Comabella, que vam conèixer quan fèiem el programa Trinxeres a Baldomà, a la Noguera. El vam anar a veure a casa seva i el primer que ens va dir va ser: “Tinc cent anys i mig, i encara recordo l’olor a carn cremada”. 

En quin front va estar?
Ell va ser a Belchite, on hi va haver 5.000 morts. La batalla de Belchite va ser entre finals finals d’agost i principis de setembre de 1937. Va arribar uns dies després de la batalla i els van fer cremar els cadàvers putrefactes que hi havia. 

Hi ha el testimoni d’un portalliteres… 
Sí, aquest testimoni és del front de l’Ebre, a la serra de Pàndols. Un membre de la Lleva del Biberó. Ens explicava que els penjaven unes boles de càmfora, que desprèn una olor molt forta, per poder suportar la pudor de sang podrida i ferides obertes. Recordo que em va explicar que el que més l’impressionà és la quantitat de mosques que se li posaven a la cara. 

El silenci encara pesa?
El silenci pesa moltíssim i això fa que els nostres pares -jo soc de la generació dels néts- no saben què els va passar als seus pares, els nostres avis.    

Els néts voleu explicar als pares la guerra dels avis.
Sí. Quan arriben els néts, molts volen saber què va passar. Hi ha la necessitat d’entendre com som. El prioritzar el treballar i tirar endavant per no mirar enrere. Jo crec que ara hi ha una necessitat col·lectiva de saber què va passar. Les noves generacions no ho saben. El pas del temps té aquest element negatiu de no saber. I d’aquí a la banalització del franquisme hi ha un pas. 

En part, aquest moment de rebrot de corrents reaccionàries i d’extrema dreta deu tenir a veure amb aquest desconeixement del passat.
El desconeixement del que va passar explica la banalització del franquisme. Reflexionar una mica, tot i que en el llibre faig poques reflexions, pensar i mirar les coses amb esperit crític és avui en dia el més revolucionari. 

Tota la nostra història està trinxada per les guerres. No només hi ha la Guerra Civil. El segle XIX és un segle de conflictes armats, com les guerres carlines, que foren molt virulentes.
El segle XIX és apassionant. I tan complex que fa que moltes vegades no hi vulguem entrar. El mateix carlisme, amb la seva mirada conservadora, el rebuig a acabar amb les estructures socials antigues i alhora el rebuig a la uniformització que imposaven els liberals. És molt complex i ha marcat el país. Sovint he pensat que el país és encara molt carlí. Em trobo amb molta gent que se’ns adreça com si fóssim especialistes. Nosaltres no som especialistes, hem intentat reconstruir part de la història a través d’experiències personals.  

Hi ha en el llibre històries molt dures. Com la de Francisco Bondia, que escriu als seus hores abans de ser afusellat.
Aquesta és una història que recupero d’un llibre anterior, Cartes des del front, que reconstruïa històries a través de les cartes que els soldats enviaven a casa. Mentre escrivia el llibre, em va trucar el fill de Francisco Bondia, Leandro, plorant, demanant si el podia ajudar a refer l’episodi de la guerra del seu pare. Ell era de la Noguera de Montgai. Era un bon paleta i va estar construint refugis antiaeris a Barcelona. Quan acaba la guerra, marxa amb la seva unitat militar cap a l’exili, però decideix tornar a casa. El juliol del 1940, una parella de la Guàrdia Civil el ve a buscar i el tanquen a la presó provincial de Lleida, on avui hi ha la delegació d’Hisenda.

Cada setmana la família l’anava a visitar. Un funcionari llegia els noms dels presos. Fins que un dia el seu nom ja no és esmentat i la mare es desmaia. El Leandro ho recordava vivament. Després van trobar sota el matalàs de la cel·la unes cartes del pare dirigides a la dona i els fills. Em va impressionar el consell que dona als fills: “Respecteu i sereu respectats”. 

Explica la història de l’avi patern de la seva companya, que no volia anar al front i quan li van preguntar la professió, va pensar que si deia la veritat, que era oficinista, l’enviarien a primera línia. 
El Josep Maria Pujol. Al ser mobilitzat, va dir que era telegrafista i que dominava molt el codi Morse, i era mentida. El van enviar a una unitat de comunicacions. De seguida se’n van adonar, però va tenir sort. Li van dir que li farien una prova al cap d’uns dies i es va passar dies i nits aprenent Morse i se’n va sortir. D’aquesta manera va evitar anar a primera línia de front. 

D’ell recordo quan m’explicava el que menjaven: uns plats de cigrons corcats plens de cucs, però tenien tanta gana que se’ls cruspien. Ell explicava coses, però molta gent no ho feia per allò que deia de la vergonya. Estar en una trinxera, anar a pixar i que els polls se’t mengin. O anar cagat fins a les orelles. Costa molt explicar això, fins i tot a la gent que estimes.    

Quina és la història que més l’ha colpit?
La de l’Enric Cruselles, en aquest cas l’avi matern de la Joana, la meva companya. Jo el vaig conèixer. Era un artista, un dissenyador. És el que va dissenyar les lletres de la botiga Santa Eulàlia de Barcelona i el logotip de l’Aftersun. Era ninotaire a L’Esquetlla de la Torratxa, on tenia un personatge, Nyerra, que feia un humor punyent. Era cunyat del Pere Calders, amb qui va coincidir a L’Esquetlla. Tots dos van anar a fer de cartògrafs al front d’Aragó. 

Van explicar l’experiència a un llibre, Unitats de xoc, que molta gent coneixerà. El va escriure Calders i l’Enric el va il·lustrar amb uns gravats preciosos. Van marxar a l’exili, anant a parar al camp de Prats de Molló, però duien un paper fent constar que eren homes de lletres i van poder sortir del camp i refugiar-se a Roissy-en-Brie, on hi havia tots els intel·lectuals catalans, amb Mercè Rodoreda, Armand Obiols i Carles Riba. Allò era com una mena de gàbia d’or, amb pista de tennis.

Devia ser com un món a banda enmig del desori.
Sí, però no en tenien ni cinc i havien de buscar feina. En va trobar a París i l’Amàlia, la seva dona, s’hi va reunir. Però quan van entrar els nazis a París, el juny del 1940, van decidir tornar. Amb bicicleta. Una columna de tancs alemanys va estar a punt d’esclafar-los i van haver de saltar al voral. L’Amàlia va parir, però va perdre el fill i ell va anar a parar a un camp de concentració franquista. Sempre li demanava que m’expliqués el que va viure i em deia que sí, però mai em va explicar res. Quan va morir, les filles van trobar unes cartes a casa i van poder reconstruir la història.     

Les cartes eren un element essencial. M’ha interessat molt el que explica del paper de les targetes postals a la Primera Guerra Mundial. Va ser una manera de donar una raó per viure als soldats que eren a les trinxeres.
Les cartes es van convertir en una arma de guerra, segurament no la més mortífera, però sí determinant. A la Primera Guerra Mundial, l’alt comandament es va adonar que, en aquelles trinxeres infectes, molts soldats llançaven la tovallola. No tenien notícies de casa i els quedaven pocs motius per continuar lluitant. Es van adonar que el correu era bàsic. En els quatre anys de guerra es van enviar milions de targetes postals. Les cartes eren l’esperança. El correu anava com un rellotge i aquesta arma va ser cabdal també a la Guerra Civil. 

Un dels personatges del llibre és carter.
L’Emiliano Martín, l’avi de l’actriu Judit Martín. Era carter a Barcelona i el seu cas em permet explicar com funcionava el correu en aquell moment.   

I els vencedors? També callaven? Hi ha parlat?
Sí. En el llibre hi ha una història d’un membre del terç de la Mare de Déu de Montserrat, el Salvador Puntí, de Vic. Marxa a través de la collada de Tosses i entra a l’estat espanyol i s’allista a l’exèrcit franquista. Que és una reacció molt normal per culpa de la violència revolucionària a la zona republicana, que va fer estralls i va matar milers de persones simplement per ser empresaris o anar a missa. 

No hi ha víctimes de primera i de segona, però hi ha una realitat. Els morts franquistes van estar dignificats, si és que podem emprar aquest terme. Els republicans, no. Però jo vull explicar històries de tots els qui van participar, tant de l’exèrcit republicà com del franquista. Però em trobo que molta gent no vol explicar la seva història. Per això agraeixo molt a la família del Salvador Puntí que l’hagin explicat. 

Ho preguntava perquè no sabia si havia volgut accedir-hi, a les famílies dels vencedors.
Totalment. I em trobo que molts néts sí que volen parlar-ne, però es troben que la seva família no volen que es faci públic. Això és molt interessant. També hi ha una realitat: Catalunya va quedar en zona republicana i la gran majoria de gent va combatre en l’exèrcit republicà. Per tant, la majoria d’històries són de persones del costat republicà. Però és cert que les famílies dels que van lluitar al bàndol franquista no volen fer pública la seva història. Els costa molt compartir-la. A mi me l’expliquen, però explicar-la públicament no.       

A banda de la propaganda triomfalista del franquisme després de la guerra, les famílies, la gent de peu que va combatre en el bàndol vencedor, en general va mantenir també una actitud de silenci?
Excepte la por a la repressió, és clar, que no es donava en els vencedors, aquests tenien els mateixos motius pel silenci: la vergonya del que s’havia viscut, intentar protegir els fills. També perquè gent que va combatre en el bàndol franquista després es va decebre.  

És clar, és que hi devia haver casos molt interessants. Per exemple, els qui van guanyar la guerra però van perdre la postguerra. Els qui van combatre contra la República però no els agradava Franco. Com els monàrquics que volien el regnat de Don Joan, o els membres de la Lliga que no renunciaren al catalanisme.
Hi va haver moltes decepcions. És que de tipologies n’hi ha moltes. Això es va donar. En el mateix Terç de la Mare de Déu de Montserrat de voluntaris catalans. Eren unitats inspirades en l’exèrcit carlí, unitats de xoc de fàcil mobilització i que van estar sempre en primera línia. No eren anticatalanistes i es van decebre davant l’intent d’anihilar la cultura d’aquest país. 

Què més voldria afegir?
Aquestes són històries que algunes han sortit en els meus programes, d’altres no, històries que em porten a altres històries perquè quan vaig pel món em trobo gent que no em diu si el programa que fem està molt bé, sinó que narren la vivència de l’avi o l’àvia. I vas tenint un allau d’informació. Hi ha dinou capítols, però és una suma d’episodis vitals que es barregen. 

Creu que algun dia es podria trobar un espai de memòria compartida pel que fa als tres anys de la guerra? O estem condemnats a veure-ho des de trinxeres diferents?
Jo crec que la majoria de gent surt de les trinxeres. Al segle XXI, hi hauria d’haver un consens sobre la necessitat de fer memòria històrica i no hi és. Els ciutadans han sortit de la trinxera però no n’han sortit els polítics. La Transició va tenir algunes virtuts i grans defectes, i entre ells que va ser tutelada pel franquisme i l’amenaça latent d’un cop d’estat. I amb un acord no escrit de no mirar enrere.

Però què passa quan els que diuen que no s’ha de mirar enrere manen? Doncs que deroguen les lleis de memòria democràtica. A les Illes Balears han derogat la llei de memòria. És un govern de PP amb Vox. Això vol dir que no hi ha un pressupost ni un marc legal que permeti buscar desapareguts, obrir fosses, dignificar les víctimes. Mentre no puguem recuperar la memòria de tots els nostres avis, lluitessin en el bàndol en què lluitessin, no anem bé.

És part interessada, però està content de com TV3 tracta la memòria?
Es fa un gran esforç. Ho vam fer amb el programa Trinxeres vam recórrer l’últim front de guerra a Catalunya, fa deu anys, i ho fem ara amb Quanta guerra! Sap el que significa fer un programa com aquests? Només es pot fer des d’una televisió pública i ho fem factible. És un equip petit i agafa la infraestructura televisiva poc abans d’anar a rodar, però ho fa factible. 

Quan algú ens diu que els ajudem a buscar, ens diuen que ho aconseguim perquè som de la televisió, i tenen raó. Si la gent de l’equip va a investigar als arxius, pot treballar-hi les hores que faci falta. No és el mateix esperar un mail que anar-hi el temps que falti, conèixer els arxivers, que fan una tasca fantàstica.