No són temps plàcids a Eurovisió. Des de fa un parell d'anys, la participació d'Israel al festival genera un mal humor col·lectiu que enterboleix l'esperit de la cosa i acaba intoxicant l'alegria icònica (gràcies a déu, desmarxada) del festival. No ho passa bé el públic, que majoritàriament no voldria haver d'estar allà protestant per la presència d'un país amb lleugers tics genocides. No ho passa bé la participant d'Israel, que, malgrat fer bona cara en totes les seves aparicions, ha de viure pendent del rebuig actiu que genera al seu voltant. I no ho passa bé l'organitzadora del festival, la Unió Europea de Radiodifusió (UER), que amb mà de ferro (ferro d'origen israelià) intenta controlar la situació perquè res espatlli la celebració de les tres gales principals.
Com pot ser que s'hagin repetit els errors de l'any passat? Quin sentit té que a aquestes alçades encara tinguem un país com Israel sent una veu de ple dret del festival, amb unes representants que generen rebuig no només entre bona part del públic, sinó també entre bona part dels altres cantants participants? Què més ha de passar perquè deixin d'intentar maquillar una realitat que cau com una llosa, o com un missil, si voleu, contra els nostres caps?
Bé, suposo que el que hauria de passar és que una empresa de cosmètics d'origen israelià deixés de ser el patrocinador oficial d'Eurovisió. Perquè, efectivament, i com segurament haureu pogut comprovar aquests dies, Moroccanoil és l'amo i senyor del festival, amb una presència absoluta i totpoderosa que omple les arques de la UER i potser també les butxaques d'alguns dels seus responsables. Des del 2020, el seu patrocini (del qual no se'n saben les xifres) ha estat omnipresent i ininterromput. Sempre allà, embolcallant l'esdeveniment, fent-lo possible. O qui sap si segrestant-lo.
Suposo que no ha de ser fàcil, doncs, prescindir d'Israel quan és un germà petit d'Israel qui t'està pagant una part rellevant de la festa. Fer-ho amb Rússia o Bielorússia era més fàcil. Ells no tenien el festival entre l'espasa i la paret, l'únic que feien era cantar-hi i, quan els astres s'alineaven, entonar una mica. En el seu cas només calia fer-nos els milhomes i obrir-los la porta amb quatre crits. Però amb Israel, ai, la cosa canvia i s'enverina, perquè és bonic que la música soni però encara ho és més que ho faci la bossa. Els diners i els interessos han acabat agenollant la UER per segon any consecutiu. I tot apunta que l'agenollaran un tercer any, i un quart, i els que facin falta per tenir l'hortet regat i en un perfecte estat de salut.
Amb aquest panorama, doncs, només hi ha dues solucions que puguin resoldre aquest conflicte politicomusical: o bé la UER s'espavila i troba un nou patrocinador principal de cara a l'Eurovisió del 2026, o bé la bona gent de 3Cat canvia de plans i dedica la Marató del desembre vinent a finançar el festival. Si cada català hi posés una pesseta, una trista pesseta, regalaríem a la Unió Europea de Radiodifusió un finançament alternatiu, s'acabarien els dilemes a l'hora de penalitzar la pulverització infantil a Eurovisió, i es resoldria un problema ètic de primer ordre a l'Europa cultural. La jugada seria tan mestra que, amb una mica de sort, el vell continent ens ho agrairia després aprovant d'una vegada per totes l'oficialitat del català. Una carambola complicada, perquè la UER no depèn de la UE, però clarament esperançadora en una era plena de desesperança.
Si vostè té una PIME o una gran empresa, però, no esperi que la nostra televisió pública solucioni tots els problemes. Arrenqui's. Arramangui's una mica, que no li farà cap mal, i obri el calaix per patrocinar un dels esdeveniments musicals més meravellosos que ens ofereix l'ésser humà. Rasqui's la butxaca i faci una bona oferta. Per molt alt que sigui el patrocini, li acabarà sortint a compte, cregui'm. El retorn per la seva empresa serà colossal. Mai s'hauran vist tantes cues a GAES.
