Les campanades són un dels moments televisius clau de l'any. Ángel Casas va ser el primer a donar-les en directe per TV3 el 1983. Van ser les primeres campanades televisades en català, amb un xou que incolïa públic assegut al voltant de taules vestides amb estovalles blanques i làmpades groguenques i que veien, expectants, com Tina Turner cantava i ballava davant seu. Després, la corporació va explorar altres localitzacions i formats fins esdevenir el que coneixem ara: un programa especial que s'emet en directe des de l'avinguda de Maria Cristina de Barcelona i que aplega milions d'espectadors, tant a les pantalles com al carrer. 

Quan tot just queden uns dies perquè les campanades tornin a ressonar dins dels televisors, El Món de la Tele conversa amb tres cares conegudes dels darrers trenta anys per saber com van donar la benvinguda a l'any nou des de l'emissió de TV3. Mari Pau Huguet és una de les figures que hi ha aparegut en més ocasions. Va ser l'encarregada d'acompanyar els teleespectadors al programa del 1996, des de Das; el 1997, a Cervera i el 1998 a Ordino. Xerra de la seva experiència com a presentadora amb Ramon Pellicer, que va experimentar l'arribada del nou mil·leni des del monestir de Montserrat i, més endavant, la benvinguda a l'any 2008 des de Barcelona. Finalment, Miki Núñez, el cantant i presentador d'Eufòria, que des de l'any 2022 narra en directe el compte enrere per a l'any nou.

Què estàveu fent quan us van proposar presentar les campanades?
Miki Núñez (M.N.): Merda! Ara no ho recordo...
Mari Pau Huguet (MP.H.): [Riu] Estava fent l'Hora de Mari Pau o l'En directe amb Mari Pau, un dels dos, era un magazine de tarda.

M.N.: Les meves primeres campanades, jo vaig néixer el 96.
M.H.: Ai, Miki, per favor! [Riu] No diguis això! És a dir, tu recordes la bola de neu de Das?

M.N.: Jo no, jo no! Només tenia un any...
Ramon Pellicer (R.P.): Clar, era massa petit! Jo al 99 devia estar fent l'Entre línies, a la casa. 

MP.H.: Van ser les de Montserrat? 
R.P.: Sí, van ser les del canvi de mil·lenni, amb la Tània Sàrrias. 

MP.H.: Ostres... me les havien proposat a mi per fer-les amb el Ramon, i al final no les vaig poder fer. És una de les coses que més m'he penedit, perquè allò era fantàstic. Vaja... Montserrat és Montserrat. I cada vegada que he hi he tornat penso "ai, mare de déu, espero que la Moreneta no m'ho tingui en compte!". 
R.P.: [Riuen] La Moreneta no ho sé, però hi ha una anècdota de Montserrat... Estàvem a dalt de tot, als pilars. Per accedir-hi havíem de passar per un lloc una mica estrany. És on els monjos guarden tots els taüts. 

M.N.: Quina manera de començar l'any, no? 
R.P.: Saltant per damunt dels taüts fins arribar al pati de fora! Però bé, va ser un any fantàstic.
M.N.: El meu primer any va ser el 19... No, no [fa broma]. El primer va ser el 2022 amb la Mariona Escoda, i és perquè estava fent Eufòria. No recordo que estava fent quan m'ho van proposar...

I tu, Ramon, recordes, més o menys, què estaves fent, com et va arribar la notícia?
R.P.: El 2007 ja no em va agafar per sorpresa, perquè ja ens ho havíem trobat el 99. El que em va fer pensar és com ho encaixarien a casa, perquè fins aleshores sempre havia estat celebrant el cap d'any en família. "Aquesta vegada, em veuen a mi per la tele i ells es menjaran el raïm des de casa", però la veritat és que ho van encaixar perfecte.

M.N.: A la cimera de tot Catalunya! Jo no ho sé. Crec que estava dinant amb el meu manager, i molt bé. I vaig pensar, hòstia, què guapo! Són d'aquelles coses que no m'hi he plantejat mai de la vida.
R.P.: No?
M.N.: Sempre deia que m'agradaria moltíssim fer les campanades, però mai m'ho havia arribat a plantejar.

MP.H.: En el meu cas, com que fèiem bastantes coses d'especials (els Focs de Montjuïcs, la Cavalcada dels Reis...) era bastant possible que em toqués. Però, la veritat és que tampoc ho havia plantejat. Ara, reconec que em va fer molta il·lusió. Suposo que a vosaltres també, jo em menjava el raïm a la una!!
M.N.: Sí, quan acabes. Ho recuperes al 3Cat. O el dia d'abans, que fem l'assaig.

Què recordeu de la preparació? Us va resultar fàcil, us enredàveu de seguida?
MP.H.: No ho recordo especialment. A Das ens van tocar les campanades amb una paella (riu) perquè no hi havia campana. 
R.P.: En el cas del 2007 era a la torre de Glòries. S'anava il·luminant de diferents colors. Va ser molt vistós. I la música la posava Guillenino amb un estri estrany que feia uns sons molt especials. Vaig passar d'un cap d'any amb gent, o sigui, del més tradicional que va ser Montserrat, a un altre molt més modern.

MP.H.: I, a més, Montserrat amb el silenci absolut.
R.P: Exacte. Però una cosa que no he tingut és el públic. Va ser una època que no volien que anés la gent, allà en directe. I es mantenia en secret el lloc on es feien les campanades fins a l'últim instant perquè la policia no volia que hi haguessin problemes. Després es va acabar i sí que van ser caps d'any multitudinaris.

MP.H.: Són nits molt especials. També el que passava és que es feia a diferents llocs, una cosa que generava que moltes localitats, molts ajuntaments truquessin per demanar que es fessin al seu poble. Jo penso que això estava bé, mantenir la tradició de fer-ho a diferents pobles de Catalunya. Perquè ara la gent ja s'ho espera, no?
R.P.: Recordo que el 2007, amb la Raquel Sans, el guió estava molt treballat. Era un guió molt xulo, que li treia ferro a les coses i feia conyetes. Era molt agraït, però havíem d'assajar-lo perquè sortís sí o sí. Ens va sortir bastant fluït i fins i tot ens va divertir. 

MP.H.: Ja us el fèieu molt vostre, no? En el meu cas, jo no vaig tenir mai teleprompter i, a més, no hi havia guió. Només hi havia alguns ítems. La primera vegada, vaig buscar tradicions i me'l vaig preparar jo. El segon any que em va tocar fer-les pensava "ostres, que no em repeteixi" i aleshores vaig buscar informació de les localitats per anar comentant-les al llarg del directe, sobretot a les connexions prèvies a les dotze campanades. La meva obsessió era, sobretot, no equivocar-me en els quarts i les hores. 
R.P.: En el canvi del mil·lenni tampoc teníem teleprompter. Però hi havia tantes coses per descriure, tantes coses per explicar el context en el que estàvem, que no el necessitàvem.

M.N.: Vas fer les del 99 al 2000?
R.P.: Sí, les del canvi de mil·leni!

M.N.: Uau, tio! Que potser t'haguessin reventat totes les pantalles...
R.P: No se sabia què passaria.

M.N.: Feliç 2000...? [Riuen]
MP.H.: Es va fer un especial previ a les Campanades, que aquest sí que el vaig presentar jo aquí, en un plató, a la tarda sobre aquest tema. Va ser molt divertit perquè buscàvem tradicions, opinions de la gent sobre aquest canvi de mil·lenni, una mica de futurologia.

M.N.: Jo, per sort o per desgràcia, com que estem en l'època digital i hem de fer 50.000 TikToks, 50.000 Instagrams, 50.000 Reels, 50.000 vídeos de promo... la preparació és com un calendari d'advent. A l'1 de desembre diuen, "comencem!". Llavors hi ha entrevistes, sessions de fotos, proves de vestuari, proves de maquillatge... o sigui, són moltíssimes coses. Les tres vegades que ho he fet ha estat a l'avinguda Maria Cristina, amb moltíssima gent, i jo crec que són el tipus de Campanades estàndard. També tenim, òbviament, el guió i teleprompters.
MP.H.: Nosaltres només fèiem la "promo" de les Campanades.

R.P.: Molt complicat perquè no podíem revelar res. 
MP.H.: Anaven passant imatges i era un "ja ho veurem". Molt màgic. 

Què és el més icònic dels vostres anys, el que més es recorda de les vostres campanades?
MP.H.: La meva és claríssima, la bola de neu [esbufega de riure]. Va haver una "promo" que es va gravar al Palau de Pedralbes simulant una mica el conte de la Ventafocs. Jo anava vestida de princesa, sortia un príncep que em treia a ballar, perdia la sabata... Me'n recordo que allò ho vam haver de gravar bastant. I va ser divertit, aquella "promo" va ser molt bonica.
R.P.: A Montserrat recordo que la gent de vestuari em va posar una bufanda que era molt llarga, de color blanc, i realment semblava un mossèn.

MP.H.: És veritat! [Riuen]
R.P.: Amb l'abric que semblava una estola. Quan la vaig veure no sabia si posar-me-la com un turbant. El cas és que va ser una de les coses més icòniques de l'any, perquè després el Buenafuente em va fotre una conya en el programa que venia a continuació. Ell va sortir també amb una mena de bufanda llargota i s'hi entrebancava. És una manera de convertir un detall en una anècdota que acaba sent caixa.

M.N.: Jo crec que nosaltres no hem tingut cap moment així encara... és que està tot més quadrat. 
MP.H.: Fred, no en passeu? 

M.N.: Jo sí, estic que em congelo! Amb camisa i una americana el dia 31 de desembre amb la font de Montjuïc al darrere... és com si t'estiguessin escopint aigüeta.
R.P.: I no et poses una samarreta tèrmica?

M.N.: Ja la porto a sota! Però tot i això tinc els peus i el clatell congelats...  Ara recordo que l'any passat ens va desaparèixer el rellotge. A mig directe, no vèiem quina hora era. I ningú ens ho deia. I xerrant xerrant... va tocar el primer 4! I a sobte el teleprompter va baixar fins al final, fins al moment de les campanades.
M.H.: A sobre saps que tots els ulls estan a sobre teu.

R.P.: La gent és llesta, per això.
M.N.: No s'ha equivocat mai, no?
R.P. / MP.H.: No, no...
M.N.: Toquem fusta!

Les campanades són un dels moments televisius més vistos al llarg de l'any, on es reporten molts pics d'audiència. Se li dona més importància de la que té?
R.P.: Són "hits". Com el dia de la loteria. Cada any es repeteix, tota aquella gent disfressada, se celebra la Grossa i surt el cava... és com Sant Jordi o un altre dia.  Les campanades formen part d'aquest context, és el que toca. Pots costumitzar-ho, pots modernitzar-ho, però en essència sempre és el mateix.
MP.H.: És la gent la que ho va fent gran. La gent és la que en definitiva li dona més vida o menys. Nosaltres fem la nostra feina, però una mica influïts també per tot el que passa fora.
M.N.: És un dia assenyalat. Si tots paréssim a reflexionar si cal o no celebrar aquestes dates destacables...  

MP.H.: No, jo crec que es votaria que no.
M.N.: Es votaria que no es fessin les campanades?

MP.H.: No, que això no desaparegui.
R.P.: Jo hauria fet també l'any nou xinès. 
MP.H.: També estaria bé, seria cap al febrer més o menys [riuen].

A banda dels vostres anys, fent la vista enrere, quins caps d'any us resulten més memorables?
MP.H.: De petita a la Puerta del Sol. Amb una colla d'amics un any hi vam anar per menjar el raïm i la veritat és que em vaig emportar un bon ensurt perquè m'ho imaginava molt diferent. 
R.P.: Algun en què hi hi algun error són els que més recordes. Veus que ja has acabat de menjar el raïm i aquella persona encara està intentant salvar els mobles. Et sents una mica en la seva pell, tot i que encara nosaltres no ho havíem provat perquè érem més joves. Però penses "ostres! Quin risc!". Fer això en un moment de màxim audiència, tanta gent pendent de tu... et pot arruïnar la carrera per sempre.

M.N.: Molt bé [riuen].
MP.H.: Algun dia m'agradaria fer les campanades dues vegades. Fer les d'aquí i les de les Canàries. Estaria genial.
M.N.: 3Cat connexió a Canàries [riu]. Jo recordo les campanades del Llucià Ferrer i l'Helena Gadel el 2021. Tothom estava a casa i va ser especial.

Abans TV3 feia les campanades d'una manera descentralitzada i, com heu apuntat, això ha anat canviant. S'haurien de tastar altres formats?
MP.H.: Jo hagués seguit fent territori.
M.N.: Sí, aquest any ho hagués fet amb les cabres del Peyu [riuen].

MP.H.: Crec que vam començar a marcar una tradició que ens feia una mica diferents i quan es va establir a l'avinguda de Maria Cristina amb els focs artificials a Montjuïc s'ha perdut. Per tant, varia molt el fet de canviar la ubicació i el fet de fer territori. Perquè Catalunya és àmplia i ho agraeix. També passava amb les Cavalcades de Reis. 
R.P.: Crec que s'haurien de fer adaptades als formats de les xarxes socials. Com que sempre hem d'estar pendents dels hàbits de consum de la gent en el món digital... n'hauríem de fer diferents versions.

MP.H.: Uf! Miki, ves fent...
M.N.: Jo només en faig unes eh...

R.P.: Unes multicampanades!
MP.H.: Mira, tu les fas a un lloc, ell en un altre, jo en un altre... i les anem fent des de diferents pantalles [riu]. Les podríem fer els tres junts!

M.N.: Sí! Però les fem a algun lloc que no sigui l'avinguda de Maria Cristina...
MP.H.: No direm on són, no...