T'imagines créixer escoltant els CD de La Oreja de Van Gogh al cotxe i quinze anys després compartir escenari amb una de les artistes que protagonitzaven aquests temes? Doncs això és el que probablement els ha passat als concursants d'Operación Triunfo. Aquest dilluns, la cançó que va obrir la gala va ser Mi Nombre, de Leire Martínez, que es va escapar de la taula del jurat per interpretar-la amb els triunfitos. Molts diuen que va ser de les millors grupals de totes les edicions. Mentre Leire s'enlairava amb una cançó escrita per ella -ja era hora!-, l'Amaia Montero estava fent sold out en els dos concerts del retorn de La Oreja de Van Gogh a Barcelona.

Sense voler entrar en cap debat que ens allunyi del punt important de la nit d'ahir, cal destacar la il·lusió amb què els concursants van abraçar el moment de cantar amb una de les sevesreferents. Va ser una llàstima que, un cop més, els micròfons deixessin de funcionar. Sembla mentida que, després de 6 gales (comptant la zero), encara hi hagi problemes amb els tècnics de so. Potser canvien d'estudiants en pràctiques cada setmana?

Però no contents només amb això, els operaris de càmera es van sumar al desastre. En aquest programa, la imatge tremolava, enfocaven on no havien d'enfocar i aquelles càmeres automatitzades -les que se suposa que ens han de facilitar la vida- deixaven de funcionar i es quedaven apuntant una paret sense sentit -art abstracte, suposo-. 

Però entrant en matèria sobre els concursants... La d'ahir va ser una nit molt intensa. M'agradaria destacar l'actuació d'en Guillo i en Tinho que, a banda de ser la millor interpretació de rock viscuda fins al moment en aquell escenari, van donar una gran lliçó d'interpretació. En Tinho va trencar amb la norma i va ser el primer cop que un home heterosexual -a priori- interpreta un feeling sexual amb el seu company -home-. El resultat? Una bomba d'actuació.

Cal destacar que fer aquesta mena d'interpretacions no "resta masculinitat" als concursants... Ja que no deixa de ser una interpretació, una mentida. No deixem de veure actuacions "romàntiques" entre un home i una dona, i no sabem llegir que és teatre -costa, encara que els dos integrants tinguin parella-. En el moment en què ho protagonitzen dos homes, ja se'ls qüestiona la sexualitat. 

Per acabar de comentar els moments de la gala, posem al centre la primera actuació en solitari d'aquesta edició, protagonitzada per Téyou: Papaoutai, de Stromae. Ha estat bastant en el punt de mira aquesta setmana, i no, no perquè sigui francesa. Manu Guix defensava que li havien fet un favor amb aquests temes, ja que són força el seu "rollo". La sorpresa arribava quan Téyou negava de forma innocent aquesta afirmació. És llavors una casualitat que a l'única concursant racialitzada se li atribuís un "rollo" de música feta per artistes negres?