Amb una trajectòria iniciada en la premsa local, Ariadna Oltra és un dels rostres informatius de TV3. Ara presenta i codirigeix Matins. Publica Una casa sense diaris (La Campana), una reflexió sobre la transformació produïda en l’univers de la comunicació escrita per una periodista que recorda aquell món d’ahir, quan el diari era un element molt present en la vida quotidiana. Un llibre vertebrat amb moltes converses familiars i amb més voluntat de plantejar preguntes que d’establir dogmes. 

Per una periodista tan mediàtica, ha de ser dur quan algú li etziba: “Barcelona està tan malament com diuen a TikTok?”.
Sí. Va ser tot un xoc. Això va passar i, quan m’ho van preguntar, no vaig saber què dir. Em van venir al cap moltes reflexions. Sobre com ha canviat la manera com nosaltres ens informem. O ens informen, perquè les notícies ens arriben encara que no les busquem. I després hi ha una reflexió de fons que crec que és molt interessant: quan a mi m’arriba una informació de la qual no n’estic del tot segura i potser estic davant d’una fake news, li pregunto a algú d’un mitjà tradicional. En aquest cas, de TV3. És una manera de contrastar. Va ser com la part empírica d’una cosa que està estudiada i és que els usuaris de les xarxes socials, quan dubten d’una informació, van als mitjans tradicionals a confirmar-ho.   

O sigui, a les cases ja no arriben diaris, o en molt pocs casos, però, malgrat tot, la majoria de la gent és com aquell botiguer del TikTok.
Crec que davant d’una notícia de la qual dubtes sobre la seva veritat, diria que sí. Sabem com funcionen les fake news. Una notícia que t’arriba i és una notícia falsa ha de tenir una part que sigui creïble, hi ha una part confiable i una altra que et sorprèn.  

Això és el que l’ha motivat a escriure aquest llibre. Tenir clar com i on ens informem.
Sí. No busco fer una tesi sobre com ens informem avui dia. Perquè la meva formació no és la d’una acadèmica que aporti una reflexió profunda amb dades, però sí la d’una persona amb ofici i amb la necessitat de saber cada dia com explicar i situar la mirada i connectar amb la gent. Això fa que hàgim de pensar sobre com i on ens informem, i no és la manera de fa 20 o 30 anys enrere, quan el pare arribava a casa amb el diari sota el braç.   

Ara que esmenta el seu pare, el llibre està ple d’escenes de memòria familiar. En algun moment m’ha semblat com si el diari fos també un personatge del llibre. És un objecte important, però té coses de personatge que es transforma. Arriba a la casa per informar, però després t’ajuda i finalment mor en el foc.  
Absolutament. Em sembla molt encertat. N’he parlat molt de diaris, amb la meva família, durant tot el procés d’escriure aquest llibre que dic que són com a cròniques costumistes. Una mica ficcionades, tot i que jo parteixo de coses que he viscut o m’han explicat. Però hi ha moments que ficciono perquè enriqueix el text. I sí, estic d’acord en què el diari es transforma en personatge. El nostre dia a dia ja s’ha transformat tant… I molt ràpid perquè això ha passat en poques dècades. Aquest personatge que és el diari establia uns vincles entre nosaltres que ja no hi són. 

Hi ha un moment que fa que totes aquestes reflexions les aboqui en paper i és quan els meus fills, que han vist diaris des que han nascut, em diuen que hi havia nens de la classe que no tenien diaris a casa. Els van fer portar notícies a classe i la majoria les van dur impreses de digitals, sense el paper tan propi del diari, amb aquella tinta que embrutava els dits.   

Es refereix en el llibre al món que va viure quan eren tan presents els diaris, un món que podia esperar per saber les coses. 
Absolutament. Ara no em puc permetre esperar per saber les coses. Perquè tot està fet perquè no pugui esperar. És clar, jo formo part de l’engranatge. En tot cas, la immediatesa també passa factura. Aquesta mateixa setmana, hem llegit que la revista Pronto ha eliminat la seva versió digital. 

I això?
Pronto acaba de tancar la seva web i a partir d’ara només imprimirà en paper. El que sembla és que la IA s’ha nodrit dels webs i el tràfic ja no passa pel mitjà en qüestió, sinó pels cercadors. Aleshores, la versió digital pot deixar de tenir sentit. Vol dir que encara no ho hem vist tot. 

Una cosa que és constant en el llibre és la pedagogia que fa vostè sobre com n’és d’essencial de saber-se informar bé. Hi ha una conversa curiosa amb el seu preparador físic.
Hi ha moments en què, amb el ritme frenètic que portem, menjo malament, i un dia vaig contactar amb un entrenador personal. El dia que quedo amb ell em va fer unes preguntes molt bàsiques. Aquell dia per a esmorzar m'havia menjat uns Donetes i aleshores em va dir que això no ho podia fer. Em va ensenyar a portar una vida més saludable, però jo vaig intentar comunicar-li també que està bé tenir una vida informativa saludable. I anàvem conversant mentre fèiem els exercicis. Hi ha gent que no s’informa de manera saludable. Tu pots llegir el que vulguis, però has de saber en quins llocs trobes la informació. Si mires només uns determinats programes de televisió, no diguis que estàs informat.     

El llibre potser traspua un punt de nostàlgia. 
No vol ser un llibre nostàlgic, eh.

No, dic tan sols que potser ho traspua. En les referències a coses viscudes, de les parades de les castanyeres als diaris que li demanava el pare a l’hora de fer foc.
O quan fas una calçotada. Fa poc, a Castellterçol, fem una calçotada i resulta que no teníem paper per embolicar-los. Vam anar al bar a buscar-ne. Però sí que anar a buscar escenes personals m’ha servit per fer veure que els diaris en paper i la informació tal com l’hem consumit nosaltres té unes implicacions a l’hora de relacionar-nos amb el món i de la creació d’una opinió pública. I com això ha canviat, i està bé que, com a mínim, això ho sapiguem.

Al final del llibre fa un advertiment seriós per posar límits a la desinformació. En cas contrari, la societat en pagarà les conseqüències i la democràcia perillarà.
Crec que és molt important com es crea l’opinió pública. Si es crea a través de plataformes digitals controlades per persones amb interessos molt determinats, ho hem de saber. Hem de conèixer dins de quin joc estem. 

En aquesta defensa dels mitjans tradicionals, no hi pot haver un punt de cofoisme? Mitjans tradicionals com TV3 fan el que els pertoca realment? Algun cop ha caigut en el populisme?  
Faig autocrítica i puc criticar moltes coses del periodisme que fem, però no soc conscient d’haver-ne fet mai de populisme. Altres coses pot ser sí. No puc fer una crítica general dels mitjans.

TV3 i els mitjans públics, en general, han fet el seu paper?
No he escrit el llibre per parlar de TV3. Crec que és un exemple d’una televisió pública, amb un control parlamentari, amb una transparència que voldríem en molts altres mitjans. Segur que hi ha coses que podem fer millor.