Barcelona és plena de cases amb nom de família. Els burgesos d'inicis del segle XX compraven edificis a l'Eixample i encarregaven a arquitectes de renom la construcció de les seves noves llars. El resultat? La Casa Milà i la Casa Batlló d'Antoni Gaudí, o la veïna Casa Amatller, de Josep Puig i Cadafalch. Dalt de tot del Passeig de Gràcia, a la zona de Jardinets, n'hi ha una altra de menys coneguda pels turistes però amb el mateix encant modernista que les caracteritza totes: la Casa Fuster. Construïda el 1908 per Lluís Domènech i Montaner, va ser un regal del senyor Mariano Fuster a la seva esposa com a mostra d'amor, i es va convertir en la casa més cara de la ciutat pels materials emprats.

Després d'anys tancada, el 1962 l'empresa elèctrica ENHER la va comprar amb la intenció d'enderrocar-la i edificar un gratacel, però la pressió de la societat barcelonina, totalment en contra de la idea, va evitar el desastre. L'empresa s'hi va instal·lar, amb el compromís de restaurar l'edifici, durant més de trenta anys, però el 1999 la va posar a la venda. Avui, quan algú s'apropa a la porta hi troba un senyor uniformat que recorda a una època passada: és el mosso d'equipatge de l'hotel Casa Fuster, obert el 2004 a l'emblemàtica construcció modernista. Ens hi ha citat el periodista i crític de televisió Ferran Monegal (Barcelona, 1947) amb la condició que s'hi pugui prendre "un bon margarita".

Abans que arribi, confirmo amb la cambrera que serà possible complir el pacte i, un cop el tenim a taula, ho celebra: "Un toc de tequila, un toc de triple sec, un toc de llima -que no llimona- i una mica de sal per decorar la copa, això és fantàstic". El va descobrir a Mèxic, fet amb tequila blanc -"no del turístic, el de color, que en diuen añejo o reposado", matisa-, i recorda una marca molt estimada pels "tequileros mexicans": Tequila Herradura. D'anècdotes en té per donar i regalar. L'explicació tan detallada crida l'atenció de la cambrera, que s'apropa per preguntar-li si tot està bé. El Ferran aprofita per demanar-li uns tovallonets: "Els qui tenim bigoti necessitem tenir-ne prop", diu mentre s'eixuga les gotetes de margarita. 

Barcelona i turisme, una relació que "ha de ser"

Ha vingut caminant, fent una passejada de deu minuts, i aquesta és una de les raons de la tria del lloc, "als seus barris". Però no l'única. Recorda els anys treballant a Madrid, on era habitual citar la gent als hotels. "Ho vaig importar quan vaig tornar a Barcelona. Bé, jo i tants altres que havíem estat a Madrid. S'hi està bé, tranquil, i els hotels tenen espais preciosos, com aquest". Fa referència al Cafè Vienès, on ens trobem, a la planta baixa de Casa Fuster, amb vistes a Gran de Gràcia i als Jardinets. La gent circula amunt i avall, sense pressa, i els turistes carreguen bosses de grans botigues. "L'agost és un mes relativament estrany, sobretot pels que vivim a grans ciutats com Barcelona", reflexiona.

Té el costum de passar-hi els últims deu dies d'agost des de fa anys: "Es pot anar a llocs i no trobes massa bogeria de gent". "Diuen les tendències que el turisme és possible que comenci ara una dècada a la baixa", i afegeix que això li farà mal a Barcelona. La ciutat ha de mantenir el turisme que té ara, pregunto. "Tal com està muntada, sí. Hi haurà gent que s'alegrarà que hi hagi menys turistes, però una gran quantitat de gremis patirà molt, la ciutat s'ha muntat per al turisme. Si el turisme falla, començarà a fallar també Barcelona". És el que ja ha passat aquest estiu a les Illes Balears o a la costa del Sol, a Andalusia.

Milers de turistes visiten cada any la capital catalana, que ja compta amb estructures creades i consolidades exclusivament per al sector turístic. Barcelona ha de ser això? "Barcelona és un conglomerat humà i arquitectònic que s'adapta a qualsevol barbaritat". Es declara poc amant del pla Cerdà, de les illes de l'Eixample, que li recorden a la "retícula dels polígons industrials" amb carrers rectes horitzontals i verticals. Troba a faltar més parcs, més zones verdes, més "Turó Parks": "Hauríem d'estar farcits".

La tele que ja no li agrada

"Amb l'arribada de la televisió, s'ha creat la informació impacte". Com si no fes anys que la tele funciona i que ell s'ha dedicat a fer-ne crítica diària, solta aquest comentari i aprofita per fer un glop de margarita. Fa un silenci d'aquells que avisen que hi haurà part dos de la frase, i continua: "La societat de la informació s'ha transformat en una estufa que necessita molta llenya. I quan la natura no dona la suficient llenya natural, la generem". Fa referència als periodistes que aquests dies han informat des de Lleó o Galícia dels incendis que han arrasat l'oest de l'Estat, sempre amb les flames al darrere, ben enfocades amb la càmera, perquè "hem d'horroritzar, eh!", o quan hi ha inundacions i els fan posar dins dels tolls perquè quedi clar fins on arriba l'aigua. Fa un any que no escriu la columna a El Periódico, però voilà, no pot evitar la crítica.

Va ser a final de juliol del 2024 quan el Ferran va decidir posar fi a la col·laboració de més de tres dècades al diari de Prensa Ibérica. Tenia 77 anys i ho van vendre com una jubilació. Des de llavors, ha estat gairebé desaparegut, només ha tret el cap en entrevistes que se li han fet puntualment. El motiu? "A vegades, mirant companys de la professió, tinc la sensació que es pensen que el periodista és transcendent. Però potser no. Potser no cal. Potser no passarà res si no escrius". Això no implica que hagi deixat de mirar la tele, només faltaria. En lloc de dedicar-li les 14 hores d'abans, ara l'engega quan li ve de gust, per informar-se i per mirar, si aconsegueix fer una tria encertada a les plataformes -"són com un basar xinès, hi ha de tot"- sèries i pel·lícules amb calma.

Està a l'ordre del dia i, efectivament, no pot contenir-se de dir què pensa de la intel·ligència artificial. Amb la cara que fa s'intueix que no li acaba de fer el pes, però ho deixa clar quan obre la boca de nou. "S'han creat uns algoritmes d'una potència brutal que et fan sortir a tu i tu no has estat mai allà on et fan sortir, i et fan dir coses amb la meva veu, amb el meu moviment de llavis, amb el meu bigoti, amb tot, i no soc jo. És totalment fals". Està esgarrifat. I n'extreu una conclusió que, fins ara, encara no havia sentit: "Auguro que, en uns quants anys, la devoció per la imatge s'acabarà".

Una recomanació a Singapur

L'estiu de Ferran Monegal s'ha dividit entre Mallorca i Barcelona, a la vora del Mediterrani però allunyat del mar. S'ha allotjat a un poble de l'interior, al nord de Manacor, on els turistes encara no han aterrat. De fet, celebra que les autoritats cuidin la zona i la preservin: "No permeten edificar cap masia si no tens mínim una hectàrea i mitja o dues de terreny al voltant. És un reducte de calma". I de preu? Doncs també. "Els lloguers, per ser l'agost i Mallorca, són bastant raonables". Hi ha anat amb la família, però ha trobat a faltar un dels fills, i un dels nets, que han anat de viatge a Singapur.

Recomanació a la vista: l'Hotel Raffles. "És un lloc on els anglesos, abans, durant i després de la Segona Guerra Mundial dibuixaven les fronteres i organitzaven l'Àsia". Hi ha un bar, el Long Bar, on es va crear el famós Singapore Sling, un còctel en base de ginebra.  "Te'l serveixen amb un saquet de cacauets", diu entusiasmat. Li assenyalo la terrina amb fruits secs que els cambrers han deixat sobre la nostra taula, com dient, aquí també, però no el convenço. "Els has de pelar i el terra està ple de pellofes, perquè s'han de tirar mentre vas menjant!". 

La cerimònia de la banyera

No t'esperis trobar el Monegal fent nudisme a la platja. La pràctica està reservada exclusivament per a quan fa banyera a casa. "És tot una cerimònia". Pas 1: omplir-la, "que amb el calibre de les canonades que hi ha ara, omplir una banyera ja costa, eh?". Pas dos: que estigui a la seva temperatura. Pas 3, i sembla que molt important: "Tenir una mica de sals per posar-ne a l'aigua". Sal o sabó, pregunto. "Sal, sal, la banyera és per donar-te un bany". I ho compara a una mena d'spa: "T'hi pots passar un parell d'hores tranquil·lament". Aquesta sí que no me l'esperava. Benvinguda sigui la cerimònia, benvinguda sigui la banyera i benvingut sigui el temps per fer-la sovint.