José Miguel Contreras (Madrid, 1958) fa gairebé cinquanta anys que treballa en mitjans de comunicació. En aquest temps s'ha consolidat com una de les figures més destacades del sector de la televisió i com un dels empresaris que més ha sacsejat el panorama de canals en tot el segle XXI. És membre dels equips fundacionals de Ràdio El País, Canal+, Cuatro, La Sexta, Factoria de Ficción, entre molts altres. Un gegant de la comunicació televisiva de l'estat espanyol que ha decidit posar en marxa un altre projecte: La Séptima.
El naixement d'aquest nou canal de televisió, de tendència progressista, arriba en un context polític, empresarial i econòmic radicalment diferent al de fa vint anys, quan La Sexta va aparèixer a la TDT de la ciutadania. Contreras enceta aquesta etapa amb optimista, però assegurant que és conscient que estan aixecant el nou mitjà amb molts vents en contra. Després de deixar enrere el consell d'administració de Prisa, des d'on es volia gestar La Séptima, afronta les crítiques sobre la proximitat amb el govern de Pedro Sánchez, radiografia el sector en l'actualitat i augura els primers resultats del canal.
Per què una televisió com La Séptima ara i per què una cadena d'aquestes característiques?
Hi ha una qüestió que ho condiciona tot, com passa sempre: les oportunitats, de vegades, no és que les busquis, sinó que sorgeixen. Aleshores, jo tenia clar des de més o menys l'any 2018 o 2019, després de sortir del grup Atresmedia, que el model televisiu espanyol estava incomplet, que pràcticament no hi havia hagut una modernització en els últims vint anys. Quan vam fer Cuatro i La Sexta el 2006, ja va ser una qüestió gairebé absurda, perquè a tot el món existien els canals que aleshores s’anomenaven de segona generació. Ja vam arribar tard i, efectivament, es va demostrar, en contra del que deien, que hi havia espai. I els dos canals van tenir èxit, llevat del problema sobrevingut de la crisi econòmica del 2008. Què passa ara? S’ha produït un canvi tecnològic a Europa, que és la introducció de la ultra alta definició. La reforma ha fet possible que, de sobte, hi pugui haver un nou canal a la TDT.
Un context propici.
A partir d’aquesta oportunitat tecnològica, nosaltres sí que creiem que a Espanya hi ha un espai enorme per a la creació d’un nou grup de comunicació, d’una nova marca de comunicació. Insisteixo en això: no parlo d’un canal de televisió tradicional, parlo de la creació d’una marca que representi uns valors i que s'adreci a un públic que ara mateix està manifestament desatès a Espanya. I la televisió tradicional avui dia ja no serveix per a algunes coses. Però encara té un poder mainstream per crear una marca, marcar l'agenda i donar a conèixer personatges que després poden tenir un desenvolupament enorme a través del món digital i de totes les finestres diferents que hi ha. Per tant, amb aquest esquema i aprofitant aquesta estructura, jo tenia clar que a tot el món existeix un tipus de televisió nova, que es va consolidar sobretot després de la pandèmia i amb l’aparició de les plataformes de streaming, que han canviat la televisió tradicional i li han fet molt de mal. Però, quan ocupes un espai, sempre acabes deixant-ne un altre de lliure.
Expliqui's.
A Espanya tenim una doble oportunitat. D'una banda, el duopoli no ha volgut tocar res i ha volgut treure rendiment del que ha estat el seu gran negoci i del tipus de televisió que ha volgut fer durant aquests vint anys. Per tant, no volia novetats, sinó que el mercat es mantingués igual. D'altra banda, des del punt de vista dels espectadors, tot el mercat televisiu ha virat de manera evident cap a posicions ultraconservadores, cap a postures molt conservadores. Així doncs, de sobte quedava un enorme solar buit: fer una nova televisió adreçada a un públic que no està atès. Això és una cosa inimaginable, molt difícil de trobar, i ens hi hem llançat de cap pensant que ho podíem fer.
Una idea que ja venia de Prisa.
Originalment, teníem la intenció de desenvolupar el projecte des de Prisa. Ens semblava la plataforma ideal per poder-lo tirar endavant, però els mateixos canvis de l'empresa i el seu nou posicionament editorial i empresarial van tallar el projecte. De nou, vam tornar a pensar si ens rendíem o continuàvem endavant. Al final, vam dir que la vida és curta i que, si no ho fem nosaltres, no ho farà ningú.
- José Miguel Contreras és un dels professionals més destacats de la televisió a tot l'Estat
- Hugo Fernández
Quines diferències veu en estrenar un canal fa vint anys com La Sexta a posar en marxa La Séptima, en ple 2026?
Doncs està molt ben plantejada, la pregunta. Si ho mirem amb perspectiva, comparant com era aleshores i com és ara, s’entén molt millor. Bàsicament, el 2006, als mitjans, a la televisió, érem molt rics, enormement rics. Hi havia moltíssims diners. Sona lleig dir-ho, però nedaves en l'abundància. Hi havia 3.500 milions d’euros només en publicitat televisiva. 3.500. I hi havia La 1, Antena 3, Tele 5 i la televisió autonòmica. Qualsevol projecte que fessis estava concebut a escala imperial.
Eren altres temps.
Quan nosaltres vam sortir i vam muntar La Sexta, el canal costava 300 milions d’euros l’any. Teníem la Lliga, la Fórmula 1 i hi havia nits en què fèiem fins a cinc programes de prime time, amb dues sèries de producció pròpia. És a dir, una cosa completament inimaginable. Ara ho planteges en qualsevol canal. Ara ni tan sols tens cinc programes diferents en una setmana. I el context també era completament diferent. La Sexta va néixer el 2006, dos anys després que Zapatero guanyés les eleccions. Hi havia un govern socialista a Espanya i un cert esperit d’expansió de les idees, precisament de novetat, de progressisme i de noves iniciatives. Per tant, aquests dos canals com a noves alternatives arribaven en un moment perfecte.Després va venir la crisi, va venir tot el que va passar més endavant. Però el moment era aquell. Era primavera, feia un sol extraordinari i aquí tothom anava sobrat de diners.
El pastís era per a tothom.
I ara, de sobte, què ha passat? Si aleshores hi havia 3.500 milions, ara n'hi ha 1.600. Si aleshores hi havia quatre cadenes, ara n’hi ha trenta. I existeix internet i existeix el món digital. Existeixen Instagram, X, totes les plataformes i YouTube. I existeixen les grans plataformes de streaming. És a dir, l’univers és completament diferent. En lloc de ser un camp primaveral il·luminat pel sol, ara tot està atapeït, com si tot fos fosc, no es veiés el sol i la gent s’estigués barallant per les cantonades per aconseguir un petit espai. I, en aquest escenari, coincideix, a més, amb un moment mundial de foscor absoluta, d’avenç dels totalitarismes, dels moviments, dels tecnooligarques i dels grups econòmicament més poderosos que volen apropiar-se del món i dels mitjans de comunicació. Abans hi influïen; ara, en definitiva, el poder hi influïa. Ara se’ls queda. Ha decidit que és molt millor comprar-los.
Llavors, en quin context surten ara?
A Espanya coincideix amb un moment molt delicat de la vida política, de gran inquietud, i, per acabar-ho d’adobar, unes eleccions amb les quals no comptàvem. Per tant, el panorama és radicalment diferent del que hi havia aleshores. Quan hi ha gent que diu que la televisió s’ha acabat, que ja no existeix, en realitat diu una ximpleria. Mai la televisió no havia estat tan forta com ara. El que passa és que la televisió ja no és la tele que tens a casa, al menjador. La tele és Instagram, la tele és YouTube, la tele és Netflix i tot el que l’envolta. Per tant, cal entendre com es pot fer un nou mitjà de comunicació. Què has de fer? Doncs has de fer-lo molt més barat. Si el 2006 gastàvem 300 milions per fer un canal nou, ara en gastarem 30 l’any. Has de fer un model completament alternatiu al de la televisió de les plataformes, com dèiem, i acostar-te a un gènere completament nou, diferent i molt específic que, tecnològicament, et permeti ser molt ràpid i arribar al màxim nombre possible de persones per no perdre l’essència de la televisió generalista, que és arribar al màxim nombre possible d’espectadors.
D'aquí sorgeix la idea, que és la que ha funcionat a tot el món: fer televisió en directe basada fonamentalment en formats conversacionals, en què la matèria primera fonamental, que normalment és molt cara en tots els avenços tecnològics i en tots els desenvolupaments del món actual, ara és la matèria primera més barata que existeix: la saliva. És a dir, gent parlant. Ajuda molt si, a més de saliva, hi poses neurones. Al final, has de fer un producte que tingui una marca molt determinada, molt clara, que la gent identifiqui, que tingui molt de desenvolupament digital, que tingui uns costos molt controlats i un públic, una comunitat a la qual t’adrecis, perfectament coneguda i identificada, i que sigui la que, finalment, acabi configurant el teu públic.
La teoria està molt bé, però com es porta tot això a la pràctica?
Estem tenint tota mena de problemes. N’hem tingut d’intencionats. Ens trobem davant d’un obscurantisme mediàtic: hi ha mitjans molt importants que tenen prohibit esmentar l’existència de La Séptima, entre ells un diari com El País, que realment assumeix això. És una situació d’inferioritat difícil d’entendre, perquè va molt més enllà que un mitjà petit pugui sortir o no. Però, bé, és una realitat i hi hem de combatre. Ens ha passat una cosa semblant amb altres mitjans importants. A més, ja tenim demandes judicials plantejades per endavant, abans de sortir; simplement, van contra nosaltres. I qualsevol mena d’obstrucció administrativa que hi pugui haver o que es pugui suggerir o produir, evidentment, la tenim al damunt. I sempre hi ha, a més, el rerefons polític, en un moment en què no se sap si hi haurà un canvi de govern o no. En fi. Tot és objecte de litigi i de conflicte, però, bé, estem decidits a sortir i, al final, dependrem de si tenim èxit o no. És a dir, que aquest espai existeix, no hi ha cap dubte. Què és el que cal fer a Espanya? No hi ha cap dubte. Que sapiguem fer-ho, potser no, però serà culpa nostra per haver-ho fet malament, no pas perquè el projecte no tingui sentit.
- José Miguel Contreras és el conseller delegat de La Séptima, el nou canal de TDT que començarà emissions el 5 de novembre
- Hugo Fernández
Quina és la previsió d'impacte amb les primeres audiències i quina viabilitat econòmica veu a mig termini?
Amb la televisió és veritat que el primer impacte sempre té un punt de sorpresa, però l’estabilització implica un cert nivell d’inversió o entendre que potser hauràs de competir en altres espais.És clar, nosaltres teníem previst un desenvolupament del projecte, diguem-ne, amb tot el sentit, de manera gradual i esglaonada. La idea era començar amb un canal ubicat en un únic estudi a Madrid, amb uns continguts limitats a un nombre determinat d’hores, i, a partir d’aquí, anar ampliant-nos territorialment i conceptualment. Per a nosaltres, això també és molt important, perquè un dels problemes que tenen els mitjans és un excés de madrilenyisme absolut. Podem aconseguir una audiència considerable en altres territoris si tenim la sensibilitat necessària per saber atendre’ls. Però, per fer-ho, necessites múscul per desenvolupar el projecte. A més, tecnològicament també cal fer el salt al digital a poc a poc, anar creixent i ocupant espais que estan més o menys dissenyats i previstos, però en els quals cal posar-se a treballar.
Entenc que amb nova seu i platós.
És un mitjà pensat per al 2030, concebut com un entorn digital i multiplataforma. En el mateix espai, alhora que hi ha un estudi de televisió, hi ha estudis per a pòdcasts, per a videopòdcasts i espais per fer-hi esdeveniments presencials. La redacció és comuna, no hi ha separacions entre uns espais i els altres, i tot està preparat per difondre els continguts immediatament a través de totes les finestres. És una proposta força original i, a més, està molt cuidada estèticament perquè sigui atractiva, cosa que en el món de la televisió és important. Però, és clar, començarem com puguem.
Quins avantatges i inconvenients té sortir en aquestes condicions?
Els inconvenients són que no estarem preparats per a la batalla realment. Fent broma, sempre els dic que estem creant una Wonder Woman, una super deessa amb poders extraordinaris per enfrontar-se als grans dolents del món i guanyar, però resulta que l'hem d'enviar amb 5 anyets a lluitar a la batalla de l'univers. Aleshores, a veure com podem sortir i com traslladar-li al públic que entengui que de manera operativa no estarem al màxim i dissimularem el que puguem. A canvi tindrem una allau de públic que nosaltres esperàvem reunir en uns mesos. Creiem que amb el tema electoral i la novetat de l'aparició del canal tindrem audiències importants des del primer dia.
I les audiències?
Les xifres oficials que tenim són situar-nos al voltant de l'1,8% o acostar-nos al 2%. El primer any, acostar-nos al 2,5%, i el següent any intentar fer el salt al 3%. Si ho aconseguim, estarem més que coberts. Jo crec que en farem més, pel tema electoral i per tot el que hi ha. A més, la sintonia és més senzilla del que ens pensàvem fa tres o quatre anys, quan reflexionàvem sobre com es podia fer. De fet, originalment, fa tres o quatre anys, no se sabia si hi podria haver una nova cadena. Aleshores pensàvem a llogar-ne una i ens semblava fonamental, perquè començar de zero sonava dificilíssim. Si aconseguim les xifres, això està salvat. És un èxit, perquè ja ens dona prou diners per cobrir de sobres el que tenim. Pensa que, abans, fent els càlculs, si hi ha 1.600 milions, cada punt d’audiència hauria de costar uns 15 milions. Després, entre les comissions de les agències i de les empreses de comercialització, et queden gairebé 10 milions per punt. Tens ingressos digitals i alguna cosa més. Si ens gastem uns 30 milions, tan bon punt arribis al 2,5% ja estàs cobert. I si fas un 3%, ja guanyes diners. I si fas un 4%, muntem La Vuitena.
La Séptima té algun pla per apropar-se al públic de Catalunya?
Parteixo de la base que dos mercats potents per a nosaltres poden ser Catalunya i Euskadi. No només per la qüestió purament territorial que això implica, sinó perquè són dos tipus de públic més urbans, amb una visió una mica més progressista i plural que la que poden tenir altres territoris. Estem preparant i estudiant com serà la delegació de Barcelona per començar, si més no, amb una estructura mínima i amb la idea que vagi creixent a poc a poc. Però ens ha enxampat el tema electoral i un dels assumptes que ens ha paralitzat, per exemple, és aquest: el de tenir una estructura una mica més desenvolupada.
Existiria la possibilitat que La Séptima tingués a la graella un programa en català?
El problema és que tecnològicament no es pot fer, perquè el senyal, la freqüència que hi ha, és única i no tens possibilitat de desconnexió. Hi ha alguns múltiplex que sí que ho permeten, però el nostre no, allà on som. No podem diversificar en absolut. El que passa és que, avui dia, d’una banda, el tema digital és una de les eines que més ens poden servir per a això… Aquí sí que pots desenvolupar continguts específics per a diferents territoris. De fet, en la selecció dels presentadors i del personal, una de les qüestions clau que hem tingut en compte és la territorial. Dels nou presentadors, dues són catalanes: Verónica Sanz i Marta Márquez. I aquest ha estat un dels factors que més hem tingut en compte, perquè volem tenir rostres amb els quals la gent es pugui identificar.
En el moment què va aparèixer el projecte del nou canal, el primer adjectiu que va caure va ser el de "TelePedro". Com ho valora?
Si fóssim en un altre sector, segurament seríem admirats com a emprenedors que munten una startup. Però aquí passem a ser personatges foscos, amb intencions perverses, als quals cal destruir. Quan els diners són privats, els diners són nostres, i l’activitat empresarial no pot ser més oberta a l’hora de donar servei a la societat. Però, bé, et cau al damunt aquest núvol negre i aquesta llegenda segons la qual formes part d’un aparell partidista. Realment, si hi ha alguna cosa contrària a un projecte televisiu d’aquest tipus, és que tu mateix et tanquis les portes a l’hora de fer un projecte partidista vinculat a la figura d’un polític a qui potser li queden tres mesos o potser li queden quinze anys. Però no té cap sentit, perquè això l’únic que faria seria limitar-ne el recorregut. Jo crec que aquesta és una etiqueta tan absurda i ridícula com eficaç. A canvi, això ens portarà gent. L’única cosa que em fa por és decebre la gent que es pensi que serà un canal de propaganda del Partit Socialista. La gent d'esquerres no està buscant això a Espanya. Perquè el problema no és aquest. No és que vulguis un canal partidista que defensi els teus.
Quins seran els epicentres temàtics de la cadena?
Aquí tenim, de nou, un altre problema derivat del calendari. És a dir, nosaltres teníem previst fer una arrencada molt oberta, en què toquéssim temes diversos i tot això, i, de sobte, ens trobem amb una campanya electoral el primer dia. Per tant, durant el primer mes, el canal donarà una impressió que, crec, possiblement serà equivocada sobre el que serà en el futur, perquè el pes que tindrà la política serà molt superior al que tindrà més endavant. De fet, en la selecció dels programes, els caps de setmana tenim diverses hores dedicades a la comèdia. No a la comèdia política, sinó a tota mena de comèdia. Tenim l’espai amb Alba Carrillo i Marta Márquez, perquè volíem fer això que dèiem. Fins i tot en el món més frívol hi ha enfocaments progressistes i divertits que es poden abordar.
Existeix una preocupació pel futur de La Séptima amb un possible canvi de govern?
Si hi ha un canvi de govern, el que es reconfigurarà serà l’espai de la televisió pública. Ja avanço que, al meu parer —que no és una opinió, sinó la constatació del que ha passat sempre—, cada vegada que ha governat la dreta a Espanya, Televisió Espanyola ha perdut audiència. Enormement, perquè la pressió de les televisions privades fa que deixi de competir. I cada vegada que ha governat l’esquerra, l’audiència ha pujat perquè es fan programes més competitius. Hi haurà transvasaments importants d’audiència. Cap a on pot anar aquesta gent? Doncs, home, creiem que, en realitat, el més lògic seria que això ens beneficiés. És el que va passar als Estats Units quan va arribar Trump: l’audiència dels programes més liberals va augmentar. El que passa és que, a canvi, també tindrem una persecució encara més gran, ja no només per part dels grups polítics, econòmics, judicials i administratius, sinó directament per part del poder establert en conjunt. Però, bé, si tenim èxit, això és el mercat de la competència. Tot depèn de com et mesurin, dels nivells d’audiència que tinguis i de la capacitat d’arribar a la gent.
I existeix preocupació a nivell comercial?
Nosaltres, quan parlem amb els anunciants i amb el món comercial, els expliquem la idea. Jo no veig que, tant si parlem d'El Corte Inglés com de Mercadona, del Banco Bilbao Vizcaya o de qui sigui, demanin el carnet polític a la gent a l’entrada. Atenen tothom. Ara bé, si vols arribar a un públic progressista, t’has d’anunciar, i el trobaràs a Jiménez Losantos, a Ana Rosa Quintana o a Horizonte. Jo crec que no. Si vols arribar a aquesta gent, crec que nosaltres serem un suport publicitari magnífic per arribar a una diversitat de públics. Si el mercat funciona raonablement bé, el més lògic és que això ens acabés beneficiant, fins i tot.
