Toni Clapés (Barcelona, 1967) és una de les figures més importants de la ràdio del país. El presentador del Versió RAC1, que aquesta temporada celebrarà el seu 30è aniversari, ja ha obert la porta a girar full i deixar enrere el programa. Sobre la taula té un altre projecte que l'engresca, com és Cervells Mínims a la 2Cat. Els catalans tornaran a veure el Clapés més televisiu, tornant als orígens i aterrant a Televisió Espanyola després de gairebé dues dècades. 

El líder absolut de la tarda a Catalunya -amb rècord d'audiències en els darrers EGM i dos Ondas a l'esquena- ens obre les portes de la redacció de RAC1 per parlar de tot: des de les crítiques per considerar-lo "cunyat" fins a les reflexions vitals després de passar un limfoma. Clapés radiografia la situació de l'emissora del Grup Godó, fins i tot del sector audiovisual (i TV3), i desgrana perquè deixaria enrere un programa de tant èxit com el Versió. 

Torna a la televisió, a TVE i ho fa amb Cervells Mínims. Per què aquest programa i per què Televisió Espanyola?
És un projecte que vam presentar a TVE quan encara no existia 2Cat, fa uns dos anys i mig. Va quedar al calaix fins que va arribar un moment que, entre les diferents propostes que em va fer 2Cat de fer-hi algun espai i col·laborar-hi, vaig demanar-los recuperar aquest projecte si era viable. I la nova direcció s'ho va mirar, els va agradar i vam tirar endavant.

Com ha vist els primers passos de La 2Cat després d'un any de vida?
Tot el que siguin nous mitjans o noves possibilitats de treballar amb la teva llengua sempre és positiu. Aquest país és molt petit, tenim poques opcions en català i el 2Cat és una possibilitat més per a molta gent que treballa a l'audiovisual. S'obre una finestra perquè altres productores, com la que treballo jo, petita i independent, puguem treure el cap. Si 3Cat no vol una productora, aquí a Catalunya no podies fer res. I amb La 2Cat s'ha obert una porta, com va passar amb RAC1 i com passaria si tinguéssim una altra televisió o una altra ràdio en català, tot i que el país no dona per a tant...

3Cat no dona gaire més marge?
Treballen amb unes productores que sempre són les mateixes. És a dir, hi ha una clientela o uns proveïdors que tenen preferència o privilegis respecte d'altres. Això no només ho conec a través de la productora en què treballo ara sinó també per altres. Podríem fer un programa especial amb un grapat de casos de gent que ha presentat programes que no han estat comprats i que, després, aquella idea ha estat versionada i produïda per una altra productora canviant dues coses. Això és un clàssic.

Diu que el país dona pel que dona, però caldria una televisió privada en català?
El Grup Godó ho va intentar amb 8TV. Potser ho veurem en un futur. Estem en un moment en què la televisió analògica s'acaba. La gent la consumeix per veure informació o programació en directe, però, per a la resta, es baixa el programa i el veu quan vol. Ara s'ha obert el camp per fer una televisió més barata i això dona opcions. Fins ara la televisió és molt cara de fer, ja ho saps. Has de conèixer o tenir inversors amb ganes i que pensin que recuperaran els diners.

Xavi Bundó afirmava la necessitat de muscular el sector audiovisual i televisiu català, dependent dels diners públics. Falten més finestres en català?
Hi ha molta gent que se'n va a Madrid perquè les oportunitats es multipliquen. Ara no sé com està la cosa, però fa anys els professionals catalans teníem molt de prestigi i reconeixement allà. Sempre s'havia considerat, per exemple, que a Catalunya fèiem la millor ràdio d'Espanya. En són una mostra Àngels Barceló, Carles Francino o Carlos Herrera, que també va treballar aquí. Tot i això, sovint te'n vas a Madrid perquè aquí les oportunitats són limitades. Com deia un amic meu exdirector de SER Catalunya: Catalunya és un país petit, fins al punt que funciona com una xarxa de petites famílies. Si no formes part d'un d'aquests cercles, tot es fa més complicat.

Les figures de RAC1 han aterrat a La 2Cat. TV3 no es va oferir com a finestra?
El seu plantejament ara és diferent. Aposten pels programes ja estan consolidats i que funcionen, com El Foraster, Joc de cartes o Crims. La resta es concentren a la plataforma 3Cat i allà es fan apostes per persones que tenen molts seguidors a les xarxes per traslladar la popularitat dels influencers a la pantalla. Per tant, si no n'ets tens poques oportunitats. No ho dic per mi, sinó per tota la gent que estudia periodisme, comunicació audiovisual o que es forma per treballar al sector. Quantes persones que han estudiat periodisme serien excel·lents professionals per fer reportatges? Qui va presentar, per exemple, el Piromusical? La Dulceida. I qui presenta La Travessa? Aquesta és la nova filosofia de TV3. La resta tenim poques opcions, perquè es busca un perfil diferent. Un influencer com Gerard Romero pot fer un programa com Fanzone. Aquesta és l'aposta de 3Cat.

Contundent.
Potser el país hauria de reflexionar sobre la carrera de periodisme. Potser està quedant obsoleta, perquè als diaris cada vegada necessiten menys gent i sembla que només calgui personal per generar clics. Si els presentadors han de ser influencers i a la ràdio acabem seguint el mateix camí, potser ens hauríem de plantejar si cal reinventar les universitats, sobretot les facultats de periodisme i comunicació. Si no, quines sortides tindran els estudiants? Jo faré un programa a La 2Cat que em fa il·lusió i amb el qual m'ho passo bé. És un projecte que vaig imaginar en el seu moment i que hem acabat fent entre uns quants. No necessito fer televisió per alimentar el meu ego, ho faig perquè em ve de gust. Estic molt content de fer el Versió, però també necessitava un nou al·licient professional.

Tenia cuquet de televisió.
Quan repasso la meva trajectòria televisiva veig que, tret del primer programa que vaig fer pel meu compte, la resta han estat encàrrecs. Aquell primer projecte, Efectes Secundaris, era una producció pròpia, i va néixer en paral·lel al Versió, a Catalunya Ràdio. Després, des que vaig aterrar a 8TV amb Dilluns Clapés, tots els projectes han estat encàrrecs. Sempre he fet de presentador, no de director. Aquest cop, però, torno a tenir l'oportunitat de fer un programa que em feia il·lusió presentar. Soc un privilegiat de poder-ho fer, i aquesta és la raó per la qual he fet el pas cap a la televisió. També he de dir que a La 2Cat em van proposar altres coses que no vaig veure clares. No tenia la necessitat de fer televisió per fer-ne. 

Ho lligo amb les seves declaracions sobre un possible final del Versió...
Mantinc que podria ser l'última temporada. Són 30 anys i tens la sensació que ja has fet tot el que podies fer. Veient la sèrie del Ferran Adrià vaig recordar una conversa amb ell. El Ferran havia col·laborat al Versió, a Catalunya Ràdio, i, quan va prendre la decisió de tancar el Bulli, li vaig preguntar per què plegava. Em va dir: "Toni, ara no ho entens, però arribarà un dia que tindràs la sensació que, a nivell creatiu, ja ho has fet tot i que no pots oferir res de nou. Aleshores tindràs la necessitat de tancar una etapa. En el meu cas, de tancar el Bulli". I jo ara em trobo en aquesta situació. Evidentment, dic que crec que aquesta podria ser l'última temporada perquè encara falta un any, però la sensació que vaig tenir veient la sèrie del Ferran, és aquesta: ja no sé què més fer, com puc sorprendre ni d'on treure noves idees.

Fent servir el concepte guardiolista, s'ha buidat?
No m'agrada parlar de "buidar-se" perquè no crec que sigui això. Els que ens dediquem a la creativitat, i jo em considero una persona creativa, arribem a un moment en què ja no sabem com donar més voltes a un programa. Sents que el model i el format ja han arribat al seu límit i que no saps com reinventar-los. Tinc la sensació que m'estic repetint i que ja no sé què més fer per sorprendre l'oient. Després, a la vida, tot són etapes. Ara estic en una que ha coincidit amb el projecte de televisió, que m'ha generat il·lusió i ganes de fer una cosa nova amb un equip jove. Això no vol dir que tingui cap queixa de l'equip a la ràdio, però aquesta experiència també m'ha fet pensar que potser ha arribat el moment de fer alguna cosa nova a l'emissora. Si pot ser a RAC1, encantat. Si no, ja veurem què passa. Això és determinant? No. Però la idea que em vaig formar aleshores la continuo mantenint. No n'he canviat ni una coma, perquè és una sensació que encara tinc.

Amb els EGM a la mà és estrany això que diu. Què ha passat per fer aquestes declaracions?
És molt senzill. Tornant a la sèrie del Ferran Adrià, ell sempre era a dalt de tot, però va arribar un moment en què em va dir: "Fins aquí". Tothom, jo el primer, li preguntava com podia deixar-ho. Tenia entre 5.000 i 10.000 persones en llista d'espera, tothom volia anar-hi i era el número u del món. Però ell em va respondre que arriba un moment en què mentalment no pots més. També em va dir una altra cosa: "Quan ets a dalt de tot, tothom que t'envolta, en el fons, et vol fer caure". Pel que fa al que dius de les audiències, hi estic d'acord. Però m'ha passat una cosa: quan vaig començar la temporada, vaig pensar que potser podria fer un any més. Ara bé, ara em veig incapaç de fer-ne dos més. Celebro que el programa funcioni, però tinc la sensació que ja no puc donar més. No puc sorprendre més l'oient ni donar més voltes al format. Quan tens la sensació que et repeteixes i que sempre fas el mateix, si ets una persona creativa, necessites canviar.

Ràdio

​ANÀLISI

Per què Toni Clapés i el «Versió RAC1» no paren de triomfar? 4 coses que cal entendre del seu èxit Victor Rodrigo

A l'oient li agrada el que fa.
Hi ha una frase que va dir en Xavier Sardà al Crónicas Marcianas i que recordaré tota la vida. En un moment en què el programa tenia molt d'èxit, va dir: "Jo faig el programa que vosaltres voleu, no el programa que jo faria". És a dir, faig el programa que vol la gent i, de tant en tant, em permeto algun luxe de fer coses que m'agraden a mi. Però, si fes només les coses que m'agraden, potser molta gent deixaria d'escoltar el Versió. Aquesta és la contradicció.

El Versió pot seguir sense Clapés? En antena, a l'estil Basté, vas dir que Marc Serra era el teu hereu.
Vaig tenir un parèntesi professional en què vaig estar de baixa pràcticament vuit mesos, i ell va fer el programa. L'audiència ho va acceptar i el programa va funcionar com quan jo hi era. Un dia, no recordo si va ser Xavi Bosch o una altra persona, em va dir que el Versió tenia la sort —o potser la fórmula— d'haver arribat a un punt en què el programa estava configurat de tal manera que funcionava sense mi. És a dir, que la fórmula funciona tan bé que, sense mi, tira igual. Per tant, crec que Marc Serra podria ser perfectament un dels possibles substituts. Ara bé, és l'empresa qui decideix.

Estirant el fil de la conversa sobre Ferran Adrià, què ha fet triomfar el Versió?
Ni idea! Els fonaments del Versió parteixen de La ventana del Sardà, que combinava informació i entreteniment. També em vaig fixar en els programes nocturns d'aquella època, com Esta noche cruzamos el Mississippi, de Pepe Navarro. Potser ara algú es preguntarà com és que em fixava en aquell programa, però tenia un element de la fórmula que vaig adoptar: tractar temes seriosos i, després, fer humor. Això sí, la majoria dels temes que abordaven no m'agradaven, sobretot quan el programa es va tornar molt truculent. Una part important del programa són els personatges que s'han convertit en habituals i fins i tot familiars per als oients, com el senyor Marcel·lí, Vicenç Martí, els personatges de Judit Martín, com la Vanessa, o el senyor Boigues, entre d'altres.

No és només això, segur.
A tot això s'hi afegeix que jo m'he obert més, sobretot després de la meva malaltia. Vaig pensar que no tenia res a perdre, perquè havia passat una etapa en què tot era incertesa. I encara la sento. Això em va fer canviar i ser més transparent, una cosa que a alguns oients els agrada més i a d'altres menys. De vegades comento coses i em titllen de cunyat. Doncs sí, practico el cunyadisme, com tanta gent que va pel carrer i opina sobre qualsevol qüestió. En democràcia, tothom pot dir-hi la seva i expressar la seva opinió; no cal ser un gran expert per opinar. Aquesta és la filosofia del Versió, i crec que Marc Serra també la representa molt bé. Com que manté bona part de la filosofia i de la idiosincràsia del programa, la fórmula funciona.

Sobre el cunyadisme. Com valora que l'interpel·lin d'aquesta manera?
Quan parlo de futbol, soc tribunero. Quan parlo de les superilles, segons un arquitecte, faig cunyadisme. I segons de què parli, puc ser un ignorant, com abans em deien "la sogra" i ara em diuen cunyat o tieta. Però, com m'ho plantejo jo? Escolta, opino sobre les coses i, quan després reviso el que he dit, veig que una gran majoria de gent em dona suport o, si més no, hi està d'acord. Després ens estranyem que apareguin fenòmens populistes. Hi ha populismes perquè tot és tan políticament correcte que ningú no s'atreveix a dir segons quines coses. Quan apareix algú que s'atreveix a fer-ho, comença a guanyar seguidors i es crea un fenomen que va creixent, perquè els altres no s'atreveixen a dir allò que es considera políticament incorrecte. I així és com es creen fenòmens com els que veiem actualment.

Com la qüestió de les superilles.
Evidentment, jo estic a anys llum de parlar d'idees polítiques en aquests termes, però sí que parlo de coses que conec. Quan vaig pel carrer i algú em pregunta sobre les superilles puc opinar-ne perquè ho he viscut. No en parlo perquè sí: soc veí d'una superilla, les he patit i les visc, però també en gaudeixo. Una cosa no treu l'altra. I això mateix es pot aplicar a altres qüestions, com ara els autobusos que triguen 25 minuts a arribar. L'altre dia vaig veure una notícia que em va alterar i que, sorprenentment, gairebé ningú no havia comentat. Explicava que els autobusos de Barcelona circulen molt més lentament que fa una dècada, tot i que no recordo exactament quants minuts havien perdut.

Un nou problema de mobilitat.
Però algú s'estranya que passi? Ningú no analitza per què els autobusos i el transport públic cada vegada van més lents, quan precisament demanem a la gent que els utilitzi. Doncs perquè t'has carregat les artèries principals. Jo parlo amb conductors d'autobús i em diuen que és un calvari circular. Estan desesperats perquè es troben semàfors en contra i carrils ocupats per vehicles de transport amb conductor (VTC), motos i altres vehicles. No és bo ni òptim que el servei d'autobusos funcioni més lentament que abans. I del tema de Rodalies, què n'he de dir? Puc opinar sobre qualsevol qüestió. Això és cunyadisme? Sí, però és un cunyadisme que trepitja carrer, que no es quedar al despatx dissenyant mapes i dient que tot és fantàstic. Potser les superilles són fantàstiques un dissabte o un diumenge, però calia aquella despesa? D'exexmples n'hi ha més.

El Barça?
Amb el Barça passa el mateix: tothom opina. La superilla està feta, oi? La gent hi va o no hi va? Aquesta és la meva opinió, que pot coincidir o no amb la d'un arquitecte o amb la de qualsevol altra persona. Però jo tinc tot el dret d'opinar d'això, de la reforma de la Via Laietana o de la del carrer de Balmes. I sobre qualsevol qüestió.

Falta més opinió expressada a oients o espectadors per part de les grans figures i els presentadors del nostre país? O rep més vostè per ser dels pocs que es mulla?
Tot ve de la meva vivència personal. Abans de tenir el limfoma, veia les coses d'una manera; després de superar-lo, les vaig començar a veure d'una altra. Vaig perdre la por de dir les coses, i és el canvi diferencial. Abans de la malaltia era molt hipocondríac. Si em sortia un gra a l'orella pensava que podia ser un càncer. Anava al metge per qualsevol cosa, sempre amb por que fos greu. Fins que un dia em va sortir un bony a l'orella i vaig anar al metge. Amb tres preguntes, em va dir que tenia un limfoma. Em va explicar que hi havia una notícia bona i una de dolenta: la bona era que molts limfomes es curaven; la dolenta, que tenia un limfoma.

Què bèstia, per a un hipocondríac (l'entenc perfectament, també en sóc).
Recordo el moment. Era a l'Hospital Clínic i, quan m'ho va dir, vaig mirar enrere. Hi havia dues cadires i una taula, i vaig pensar: "Collons, per a qui va això?". Em volia convèncer que no m'ho deia a mi, que potser parlava amb el meu pare o amb la meva mare. Però era jo. Quan et diuen que tens càncer, tot canvia. Se t'acaben les manies, perquè t'ha tocat a tu. Abans de començar el tractament, has de passar un munt de proves. Després va venir el tractament. També em vaig rapar. Tot plegat et situa en una altra dimensió que dura set o vuit mesos. Quan vaig acabar i vaig començar a recuperar el pols de la vida, vaig canviar. Vaig pensar que, al capdavall, ningú no et garanteix res. Siguem sincers: el càncer pot tornar. Hi ha persones a qui els metges diuen que estan curades i que, temps després, veuen com la malaltia reapareix. Això és un doble cop molt dur. Jo sempre he tingut clar que la malaltia que vaig patir pot tornar a aparèixer. I va ser a partir d'aquell moment que vaig perdre la por. Vaig pensar que no sabia quant de temps viuria i que, des del 2019, ja havia guanyat sis anys més de vida. Per tant, vaig decidir dir el que penso. Total, tard o d'hora m'he de morir. 

[...]
Aquest va ser, per a mi, el canvi que em va portar a fer el programa d'una altra manera i a atrevir-me a dir coses que abans potser no hauria dit. Vaig pensar que no tenia res a perdre. Què em podia passar, que em fessin fora? Doncs me n'aniria a casa. Tinc uns estalvis i, si calgués, podria llogar un apartament que tenim amb la meva dona per a l'estiu, o anar-hi a passar uns mesos. També tinc la sort que la meva dona treballa i que jo cobro un sou. En el pitjor dels casos, tinc una manera de sobreviure. Tot això em va fer perdre la por. 

Entenc que aquest dir el que vol també val per la política.
No em dec a ningú. El que em fa gràcia és que alguns sectors més ortodoxos del socialisme es pensen que soc convergent o independentista. Els independentistes que soc socialista, i els d'Esquerra que soc convergent, ara de Junts. I els Comuns, com que és evident que no combrego gaire amb ells, es pensen que soc del PP. Però no hi ha cap partit que ho faci tot bé. Hi ha decisions dels governs que em semblen bé i d'altres malament, a Catalunya o a Madrid. Jo dono la meva opinió i m'és igual qui hi hagi al capdavant. Cap partit m'ha ajudat. I això em dona llibertat, perquè no dec res a ningú. No he rebut mai l'ajuda de cap partit polític, a diferència d'altres persones que sí que s'han mogut sempre en l'àmbit de la política i n'han obtingut un benefici econòmic. Jo no he tret mai cap rèdit. En canvi, al nostre país hi ha hagut professionals que s'han vinculat al món polític i n'han obtingut beneficis milionaris. Cadascú tria el seu camí. El meu, en aquest cas, dir el que vull sense deure res a ningú. D'altres ja tenen els seus compromisos.

Ha virat ideològicament?
Cap a on?

Això que li titllen de cunyadisme.
Jo ho critico tot. Puc criticar el procés perquè em va semblar una presa de pèl. Potser, en aquell moment, em va faltar valentia, perquè si dubtaves, estaves mal vist. Recordo que preguntava als que n'estaven més convençuts: "Hòstia, però esteu segurs que això tirarà endavant?". I em responien que sí, que i tant. Pobres de nosaltres si gosàvem dubtar-ne, perquè de seguida quedàvem mal vistos. Al Versió vam tractar molt el tema i recordo que vaig fer moltes tertúlies, però no vaig arribar a creure realment que prosperaria. Potser és perquè soc pessimista, però mai no ho vaig tenir clar. Ara tampoc estic aplaudint constantment el govern d'Illa ni a ERC. Com et deia, també he criticat el govern del PP quan hi havia Rajoy. Potser amb qui em sento més distant o a qui critico més és amb els Comuns, però això no vol dir que no hagi coincidit mai amb plantejaments de l'esquerra. En el seu moment, per exemple, hi havia propostes d'ICV amb les quals estava d'acord. Hi ha una definició de Michael Caine que em sembla que em descriu molt bé. En una entrevista va dir que era un "laborista conservador" o un "conservador laborista". Si fa no fa, aquest és el meu perfil polític.

RAC1 ha consolidat el milió. Hi ha un futur per mantenir-los sense vostè o Basté?
Ho he de veure. Crec que, en el cap de Xavi de Pol, que ha marxat ara, ja hi havia el plantejament de tenir un relleu en l'horitzó. De fet, abans de començar aquesta temporada, quan encara no havia acabat l'anterior, ja li vaig plantejar la possibilitat de deixar el Versió, perquè me n'anava a fer televisió. Li vaig dir que acabaria la temporada, me n'aniria a la 2Cat i, després, ja es veuria. Ell, però, em va insistir que no ho deixés, que la casa em permetria fer el programa de televisió i que seguís almenys un any més. Podríem dir que em va convèncer, i ara em trobo en aquesta disjuntiva. En les converses amb ell, però, ja tenia clar que calia un relleu, no només per a mi, sinó també per al Jordi. Crec que li agrada tant la seva feina i que és tan apassionat que, l'altre dia, amb els aiguats, va venir i s'hi va estar fins a les cinc del matí. No el veig deixant-ho encara.

Basté, però, ja va ungir Xavi Bundó en directe com el seu substitut.
Falta que la direcció o els responsables de l'emissora tinguin clar que el relleu ha de ser el Bundó. Al final, pots posicionar una persona, però després és l'empresa qui decideix. Crec que aquesta serà una de les feines del nou director, el Francesc Cano: trobar un relleu per a Jordi, per a mi i, no sé si també per a Bundó, perquè, si ell se'n va a fer els matins, algú haurà d'ocupar el cap de setmana. Però per què no pot existir un futur així? Per què no ha de ser possible? Crec que RAC1 no som només nosaltres tres, sinó tota l'empresa: la gent que hi treballa, la redacció d'informatius, els d'esports, el Parisé, el Pou amb les seves transmissions... I això em porta a una altra qüestió.

A veure.
Hi ha una opacitat incomprensible al voltant de les audiències del futbol. Cada any, quan acaba la temporada, es fan públiques les dades de seguiment. RAC1 guanya per golejada a Catalunya Ràdio, però aquestes dades no es publiquen. Em sorprèn molt, perquè, en el seu moment, un professional que feia futbol va demanar que no es publiquessin. En definitiva, tenim molts actius consolidats. No només hi ha els dos pals de paller, sinó també els Òscars i, ara, Marc Giró. Per tant, no veig cap problema a l'hora de trobar un relleu a RAC1. Com dèiem abans, el mateix Marc Serra podria fer perfectament el Versió. No em preocuparia tant trobar un substitut com trobar la persona adequada, algú que vulgui assumir el projecte.

Parlàvem d'EGM. Com veus l'altra banda de la Diagonal, a Catalunya Ràdio? Vostè que hi ha treballat i entenc que encara en deu ser oient.
A Catalunya Ràdio els va fantàsticament bé. Vull dir, estan millor que mai. La prova és que a cada EGM ens expliquen que pugen. No sé si un 6 o un 7% cada vegada, però les audiències els van cada cop millor i estan cada vegada més frec a frec amb nosaltres. Si repasses els comunicats de Catalunya Ràdio dels últims quatre, cinc o vuit anys, sempre creixen. Sempre estan millor que mai i mantenen una dinàmica de creixement constant. No sé fins on poden créixer, però sempre ho fan. Per tant, pràcticament no els pot anar millor, perquè sempre van a més. No els puc donar cap consell ni puc parlar de Catalunya Ràdio, perquè estan en un moment extraordinari. Tant de bo que mantinguin aquest nivell de creixement durant molts anys.

L'Ondas va ser un gran moment per a RAC1, per al Versió, per a la ràdio i per a vostè. I un gran moment televisiu, gairebé.
Va ser un gran premi per a tota la gent que ha format part d'aquest programa, tant la que hi és ara com la que n'ha format part durant aquests 30 anys. He tingut la sort de rebre dos Ondas, un per la trajectòria i un pel programa, però potser hauria estat més just fer-ho a l'inrevés. Les coses venen com venen. L'ordre dels factors no n'altera el producte. El vaig dedicar a tothom perquè tots hi han posat el seu granet de sorra, la seva rajola o la seva totxana perquè aquest programa hagi arribat fins on ha arribat. I sempre, tota la vida, els estaré agraït.

Televisió

Així és la programació de La 2Cat per a la nova temporada: Basté, Clapés, Bundó i moltes novetats Victor Rodrigo

Ja teniu sorpreses preparades per als 30 anys del Versió?
Tinc algunes idees, però el que passa és que la nova direcció en té unes altres.

Són més de bomber, les seves o les vostres?
Bé, les meves són de fer una festa, festa, festa. Diria que la direcció vol fer festetes, i jo no. Vull dir que hi ha unes propostes que hem de veure com conflueixen, però jo ja fa temps que tinc ganes de celebrar-ho una mica a lo grande, amb actuacions musicals... És una mica el que m'agradaria: fer una gran festa amb els oients. Més que fer un programa de ràdio, quedar amb els oients a una hora determinada i fer una festa amb ells.