Elisabet Casanovas (Sabadell, 1994) és una actriu 4x4 que sap el que és treballar, presentar-se a càstings, estudiar textos i representar-los a la perfecció oferint unes excel·lents actuacions. En els darrers anys, l’hem vist als escenaris de molts teatres, en sèries de televisió i plataformes, a la pantalla gran. Molts, però, encara la recordaran pel paper de la Tània de Merlí on, 10 anys enrere, va inciar la carrera en el món de la interpretació. Ara, ens trobem amb ella després d'un assaig i la convidem a reflexionar i a fer la vista enrere per repassar el que ha estat fent tot aquest temps, l’obra que estrena aviat al Teatre Lliure i els projectes que té per endavant. 

“Tinc la impressió que soc actriu perquè la mare -Montserrat Torruella- era mezzosoprano i vaig descobrir el teatre perquè ella estava vinculada a les arts escèniques, però a través d’un altre canal”, recorda. Gràcies a la mare i al seu ofici, confessa, de seguida va veure com n'era de complex tot aquest món, però, malgrat tot, va estudiar a l’Institut del Teatre i es va especialitzar en text. “M’agrada molt tot el que engloben les arts escèniques; des de la il·luminació fins a l'actuació, tot el que tingui a veure amb la narrativa d'explicar una història”. Un fet que es nota i que transmet quan la veiem actuar als escenaris o a través de la pantalla. 

Amb Merlí iniciaves una carrera que fins ara no ha tingut aturador. Allò va ser l’inici de tot plegat? 
L'aparició de Merlí és on comença la meva vida professional. Va ser ara fa deu anys i va suposar la meva primera feina i el meu primer contracte com a actriu. Estava estudiant a l'Institut del Teatre, hi havia el càsting obert i uns quants ens hi vam presentar. Recordo que vaig anar passant fases, em van agafar i el projecte es va congelar durant un any. Això em va permetre seguir estudiant i, quan es va reprendre, vam rodar. Va ser una època molt bonica, perquè quan tenia la idea de ser actriu des d'adolescent, no m'imaginava en l’audiovisual, volia ser actriu perquè volia fer teatre. A Merlí treballàvem al costat de grans actors que ens feien de profes i era de qui m'emmirallava, perquè els veia als escenaris; Francesc Orella, Carlota Olcina, Marta Marco, Cristina Genebat, Pau Vinyals, etc. 

Llavors era un moment en què les plataformes no estaven tan a prop, amb prou feines existien. El teatre té uns ingredients que m'estimulen molt, com l'exploració i el desplegament dels llenguatges escènics que pot arribar a tenir una història i el procés creatiu per trencar-se el cap per saber quins són aquests ingredients. També per la proximitat amb l'espectador, per com n'és d'efímer, pel directe que comporta sortir a l’escenari i perquè em sembla un acte polític en si mateix. Que algú surti de casa, compri una entrada i vagi al teatre… Al món on vivim que tot va tan de pressa, em sembla un acte de resistència.

Després de Merlí, vas fer La senyora Florentina i el seu amor Homer al Teatre Nacional de Catalunya, el primer escenari que trepitges. Quin honor, no?
Poder treballar en teatre va ser molt important perquè me'n moria de ganes. De petita ja m’hi havien portat, però recordo d'adolescent investigar i fer la gran excursió de venir fins a  Barcelona amb una amiga que també li agradava. Si no hagués pogut treballar en teatre seria molt diferent, em faltaria alguna cosa. Un projecte televisiu està molt bé, però tenia moltes ganes de pujar en un escenari perquè és on realment gaudeixo més.

Recordo pensar; “sí, la tele és guai, però on em vull posar a prova de veritat és sostenint una funció”. Amb aquesta obra vaig conèixer a Sergi Belbel i va suposar un gran punt d'inflexió. El considero un mestre, un matemàtic de l'escena amb un cervell brillant que té un gran entusiasme i una gran passió pel que fa. Genera uns equips molt sans i això es transmet, sempre amb aquest punt de festivitat. De fet, la darrera obra que vaig fer va ser també  al TNC ara fa dos anys, Entrevistes breus amb dones excepcionals. 

El pròxim 23 d’octubre estreneu al Lliure de Gràcia Little Women amb “una versió contemporània, transgressora i radicalment lliure”. Què vol dir això? 
Significa que si coneixes la novel·la o la història pots veure’n pinzellades que t’hi recordin, però la Lucia del Greco ha fet un exercici de condensar tot el que passa a la novel·la per universalitzar-ho tot, fins a tal punt de crear un nou espai escènic que s'allunyi d'un espai quotidià i, per tant, és molt conceptual. Hi té cabuda una bateria de preguntes sobre els rols de gènere, els rols de poder, la feminitat, la masculinitat... Tractem el desig, de ser vista, de la necessitat de ser aprovada. Però, per qui? Què és l'ull extern? L'argument que planteja és crear un univers nou on l'ull extern és molt protagonista.

La Lucia té una manera de treballar que parteix molt del joc amb un contingut molt acotat i unes regles molt clares. La seva proposta és tan ferma que és inevitable no comprometre-s'hi. Es toquen tecles molt profundes, és bastant catàrtic i a vegades es parteix de la improvisació per trobar la forma de fer les coses. La Lorena Nogal i l’Ariadna Monfort s’encarreguen del moviment i el Pol Batlle en fa la música. L’espectacle combina música, interpretació i moviment, com una part més de la interpretació on, en comptes de la paraula, es juga amb el cos, igual que la música, que es tracta com un canal més. 

On et veurem amb una faceta que no et coneixem com a violoncel·lista…
Sí, toco el violoncel i el repte és fer-lo sonar bé! (Riu). Estic molt contenta amb el meu profe, que és en Nico i m’està ajudant molt. El vaig conèixer a l'Orquestra Camerata, una orquestra fantàstica amb qui vaig estar fent Amor Brujo juntament amb la Rita Payés. Va ser una experiència molt especial perquè en tenia moltes ganes, és una de les meves peces preferides. Manuel de Falla em fascina, és com el germà de Lorca, però amb versió música. Ara hem acabat la gira i l'experiència ha estat espectacular. Ha estat molt especial reconnectar amb aquesta peça, perquè la meva mare l'havia cantat molt. Explica un caràcter, un lloc, la història d'un amor, amb una sonoritat molt especial. La Rita feia la part de cant i jo m’he encarregat de llegir els poemes que hi apareixen. Ha estat molt emocionant sentir aquesta peça interpretada i canalitzada per la Rita, amb la veu que té i amb el trombó a tocar, que és com una extensió d'ella mateixa. Trobar-me al seu voltant ha estat una experiència única i molt impressionant. 

Teatre, música, cinema i sèries! Les més recents a Movistar Plus amb El centro i a Netflix amb Las abogadas, dos projectes molt diferents! 
És un any molt interessant. Són projectes que demanen diferents energies i que expliquen també històries diferents. El centro és un thriller del CNI on es posa la lupa en la part humana. Ha estat un bon repte, treure's del cap tot l'imaginari més ianqui que podem tenir sobre els thrillers i sobre no donar per fet el gènere, inclús del CNI, que sempre s'ha vist com una organització que sempre està a l'ombra. Ha estat molt interessant poder-se preparar aquesta sèrie. A més, ells han col·laborat, ens hi hem pogut reunir i és realment una aposta forta de vida, el teu entorn no sap on treballes. La informació és poder. 

Pel que fa a Las abogadas va ser un projecte preciós que es va emetre fa un any a TVE i ara a Netflix. Parla de l'obertura democràtica d'Espanya i posa el focus en 4 advocades que van recollir les primeres veus feministes anteriors a elles i van utilitzar els coneixements que tenien, juntament amb la sort de poder estudiar dret, per poder canviar algunes lleis. La sèrie mostra aquesta obertura democràtica fins a la creació dels partits, inclús del Partit Comunista, que és on estava la Cristina Almeida, que era el personatge que interpretava -i la Irene Escolar feia de Manuela Carmena-. Són 6 capítols de 50 minuts cada un d’ells. Va ser molt interessant poder fer una revisió de tota la història espanyola i veure com hi ha coses que per la sèrie queden lluny, però no ho són tant.

Enguany has estrenat la peli ‘Campamento Garra de Oso’ i de cara a l’any vinent, n’estrenes una altra… 
Sí, la primera és un campament d'estiu amb nens on hi ha uns especuladors que volen edificar el campament i els fan fora a tots. L'objectiu de la pel·lícula és salvar el campament de l'especulació liderada per dos nens que són super enginyosos i super inquiets. A mi em toca fer de monitora. La vam gravar al País Basc i va ser una pel·li que m'ho vaig passar increïblement bé. I l’any que ve estrenem una pel·li que hem rodat durant tot el mes de febrer entre la Garriga i l’Argentina.

És un mà a mà amb l'Andrés Herrera, una pel·li de gènere que es diu El rastre del llop, que la dirigeix la Angeles Hernández i que ha estat un aprenentatge enorme. Un bon repte, també. La pel·lícula explica la relació d'un pare i una filla amb un to molt peculiar, que és aquest univers que té l'Àngeles, on ella veu molt del cine nòrdic i de gènere. Ha estat molt interessant trobar el to que ella volia. Tota la pel·li passa al 2050. 

Vista la trajectòria, t’has trobat amb alguna dificultat en l’ofici durant aquests anys? 
Merlí ens va obrir portes a les oportunitats, però les oportunitats també te les has de guanyar. Un gran aprenentatge és que això és una carrera de fons i que, per tant, mai es pot donar res per fet, ni pràcticament ni artísticament. També és bonic com a intèrpret no donar-te per fet.

Merlí ens va obrir una porta a l'oportunitat i tot el que ha vingut després també han sigut molts projectes a través de proves i càstings. T'ho has de treballar igual. Amb el temps he après a no donar per fet que una cosa la faràs d'una manera: no donar per fet un equip; no donar per fet un to; no donar per fet la complexitat que pot arribar a tenir un personatge; no donar per fet el teu personatge; no donar per fet el públic… 

No donar per fet res, en general, et col·loca en una línia molt interessant que té a veure amb la recerca constant i amb la necessitat d'estar en el present. I estar en present vol dir necessitar l'equip. És compromès, però abans d'un projecte sempre estic molt nerviosa i sempre hi ha un punt de mi que pensa, això no sé si ho sabré fer, d'inseguretat o de nervi. Potser no és inseguretat que bloqueja, però de vulnerabilitat segur. Això ho supero a força de transformar els nervis en estímuls. Treballar en audiovisual, amb la càmera, el llenguatge que pot arribar a tenir una pel·lícula, també és molt interessant. La càmera ho capta absolutament tot, i això també és molt divertit com a intèrpret. 

Pròxims reptes i aventures que vinguin d'ara endavant; descansar una mica més?
No, la veritat és que no. Tinc 30 anys, energia i m'agrada la meva feina. Estem parlant d'una manera que és com si la feina fos un fet assegurat i no ho és. Hi ha molt poca feina i em considero molt afortunada perquè soc econòmicament independent, però de veritat que ningú m'assegura res, és una feina molt difícil.

Els actors funcionem per projectes, i el projecte més llarg que pots tenir potser és de cinc o sis mesos com a molt, pensant en un projecte audiovisual -sèries-. Una pel·li en dos mesos la tens feta i el teatre, amb un mes de funcions i 7 setmanes d'assajos -els teatres A, els altres menys-. Soc conscient que tinc una situació molt privilegiada i tant de bo hi hagi més espai per a la cultura en aquest país, perquè em sembla molt important. Un s'ha de pagar el lloguer i no és una feina on acabes la carrera i entres en una borsa de feina. És molt complicat i malauradament hi ha molta precarietat.

I aquesta inestabilitat et preocupa? 
Sí, però m'aferro el dia a dia i a les noves veus que estan sortint. Parteixo que ningú m'assegura res, però és que, a més, com que vivim en una societat que penso que la joventut la tenim en un lloc malaltament concebuda, espero que els guionistes i les veus de les històries també puguin ser explicades per dones de 70 anys protagonistes i no només per gent jove. Això és una cosa que hem vist molt i que està molt bé, però m'agrada la gent que ha viscut més que jo i el que poden dir, per què és el moment en què més coses tenen a dir.

M'agraden les barreges generacionals. I això és un tema que em podria espantar. Crec que els meus col·legues homes no tenen aquesta por. No la vull tenir, perquè confio que la gent és intel·ligent, el públic ho és, i demana històries també protagonitzades per dones. Em motiva pensar que estem fent les coses per anar millor, i aquí també hi entra la pressió estètica, que n’és un altre tema; és un acte de resistència no tocar-me la cara.