Les sèries com Crims o Tor, el darrer èxit de Carles Porta, han aconseguit seduir els espectadors catalans amb una aproximació fàcil a realitats molt macabres, que fora de la pantalla són inaccessibles. El true crime és el segon gènere predilecte dels espectadors, situat a la frontera de l’entreteniment i la morbositat, enganxa l’audiència fent-la partícip d’investigacions criminals i portant a les cases el que poden ser els episodis més traumàtics de la vida d’altres persones. A partir de casos com el de Patrícia Ramírez, qui va aconseguir aturar una productora perquè no fes una sèrie sobre l’assassinat del seu fill, el gènere s’ha portat a debat, on s’ha de traçar la línia vermella?

“Els límits de la llibertat d’expressió depenen de l’ètica personal i professional de les persones que porten a terme aquest tipus de projectes”, ha explicat Elena Neira, professora col·laboradora dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC, a El Món de la Tele. La periodista i autora de Sense cadàver, Fàtima Llambrich, en canvi, assegura que els límits també es posen en un punt o altre depenent del cas: “Cada cas requereix que el tractem i que el treballem d’una forma única, que cada cas té certes peculiaritats que fan que hagis de posar aquest límit en un punt o en un altre. Per mi no hi ha unes directrius mares, sinó que en cada cas s’ha d’anar amb compte en què ens focalitzem i en què no”.

En molts casos en què s’ha volgut protegir la identitat de les víctimes, els tribunals s’han decantat per garantir el dret a la llibertat d'expressió. “És veritat que per estalviar-se molts judicis i demandes, el que se sol fer quan s’executen aquest tipus de continguts és prendre’s llicències”. Neira destaca que sempre s’ha de donar la possibilitat perquè les persones sobre les quals es fa el contingut puguin donar la seva opinió i llavors també fer canvis. Puntualitza que, en general, no hi ha gaire vocació dels juristes, que són els que han de definir els límits d’aquestes llibertats, a l’hora de coartar la llibertat d’expressió per impedir que es faci un true crime.

Un dels motius pels quals resulta difícil protegir les dades i la privacitat dels protagonistes d’aquests programes d’entreteniment és que la protecció de dades i el dret a l’honor són drets inter vivos, és a dir, eximeixen quan la persona mor. “Normalment, totes les sentències que hi ha hagut quan s’han plantejat col·lisions d’aquest tipus, els tribunals sempre han tendit a protegir i garantir el dret a la llibertat d’expressió”, subratlla Neira.

L’impacte de fer true crimes en “calent” 

“La cicatriu no s’acaba de tancar mai, perquè constantment estàs fent aflorar els sentiments, les emocions, aquelles sensacions que vas tenir en el moment que van passar les coses”, afirma Sylvie Pérez, professora col·laboradora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC. Pérez explica que es tracta del mateix procés que quan es parla de revictimització, no sobre la víctima sinó sobre les persones que l’envolten i el seu relat, això passa perquè als true crimes de l’actualitat els casos no es “refreden” mediàticament, un exemple d’això és el famós crim de la Guàrdia Urbana, que va aparèixer a la sèrie Crims de TV3. El cadàver de la víctima va ser trobat l’any 2017; el judici va començar el 2020 i l’estrena de la sèrie a la cadena catalana va ser només un any més tard, la tardor del 2021. 

”La qüestió és que, els true crimes que s’estan fent ara, a diferència del que es feia antigament, són sobre persones que els entorns encara recorden el que ha passat, són coses molt actuals, que estan quasi passant alhora que s’estan fent els judicis o que ha passat molt poc temps des del judici o des del crim. El trauma és molt present encara”, explica Sylvie Pérez.

Curiositat sense límits

“El true crime et connecta amb coses molt primitives, que en el fons reprimim, perquè com a societat hem pactat unes normes per conviure, aquestes coses se salten totes les normes de convivència, de moral i ètica”. Pérez destaca la curiositat que tenim per conèixer els límits de la mateixa naturalesa humana, entre els motius pels quals les persones se senten atretes per aquest gènere. La psicòloga també ha posat damunt la taula la qüestió de la moralitat cristiana, senyala que la dualitat del bé i el mal forma part de la nostra cultura, és intrínseca en nosaltres: “Descobrir el mal entre nosaltres, veure fins a quin punt les persones són capaces de fer coses, desperta interès, curiositat”.

Aquestes sèries permeten explorar una part de la psicologia humana que és més aviat tabú, des de la comoditat del sofà. “S’està convencent la gent que des de casa podria arribar a entendre la magnitud de la motivació delictiva o podria, fins i tot, entendre la magnitud de la resolució d’un cas”. La doctora en psicologia forense Elena Garrido, en un acte del 2023 de reflexió sobre la perspectiva de gènere al true crime, va explicar que la gràcia del gènere rau en el fet que se li està donant a l’espectador quelcom que no pot obtenir en la realitat ficcional, que està relacionat amb la creença de resolució dels casos, “el que està passant al true crime és que s’està educant en el crim a persones que després creuen que tenen criteri d’opinió”.

Criminals o femmes fatales?

Quan pensem en una criminal, a tots ens ve al cap Rosa Peral, un personatge que ha estat objecte d’especulacions i judicis, també socials. “Crec que el que ens enganxa una mica del cas de la Rosa Peral és que és un personatge real, però que ens vincula a una sèrie de personatges de ficció que totes tenim al cap”. La realitzadora i editora especialitzada en cinema de no-ficció Marina Freixa destaca que téa veure amb aquesta femme fatale, aquesta mala dona, una espècie de vídua negra, amb tot un imaginari de dones que assassinen els seus amants, els seus marits, que són vils, que no tenen cap escrúpol.

“Si fas un sol retrat d’un cas molt escabrós, perquè és interessant, no fa justícia a unes dades que diuen que l’índex de criminalitat és molt més baix”

Marina Freixa

Freixa comenta sobre el cas de la Guàrdia Urbana que va ser el més paradigmàtic, un cas molt escabrós, que alhora és molt poc comú. La documentalista planteja que fer tota una temporada de dones assassines en comparació amb una d’homes assassins, quan la ràtio i les dades segurament diuen el contrari, dona una imatge a ulls del món que no s’adequa a les dades. El 92% d’homicides i assassins són homes i només el 8% són dones, segons l’estudi Muerte y Delito: Estudio integral e interdisciplinar de los asesinatos y homicidios cometidos y enjuiciados en España.

“Si fas un sol retrat d’un cas molt escabrós, perquè és interessant, no fa justícia a unes dades que diuen que l’índex de criminalitat és molt més baix, i hi ha moltes dones, per exemple, que estan preses avui en dia, no per crims violents, sinó per qüestions vinculades a la pobresa o per defensar-se de violència masclista”, comenta Freixa.

La documentalista puntualitza que el true crime està molt establert, però planteja que el mateix gènere ofereix eines per poder canviar-lo. Comenta que no té una resposta clara de si és possible transformar-lo, però que hi ha exemples de documentals que s’han fet al voltant de casos que han servit per explicar un cas paradigmàtic, per poder reclamar justícia en una sèrie de situacions, ja siguin violències masclistes, muntatges policials, com el cas de Ciutat Morta, o violències racistes, com el cas d’Els cinc de Central Park. Destaca que també s’ha aprofitat el gènere en favor d’una causa que té un impacte social i de justícia: “Penso que sí, que a vegades seguir el mateix format ens dona eines per poder-lo canviar, però és un format que està molt establert i que és difícil reformular-lo al cent per cent”. 

Ha destacat el cas de Crims: “En el cas de Crims concretament, sí que crec que ens devem una sèrie de propostes o de canvis, tenint en compte que és televisió pública i que en general true crime és un gènere molt groguista”.