Malgrat que es categoritza dintre del gènere drama, Tell me lies fa més por que llàstima. Costa de creure la forma en què Stephen DeMarco és probablement mil cops més odiat que Lord Voldemort pels seguidors de Harry Potter, però ho és, no en tinc cap dubte. Un maltractador psicològic en tota regla, que no té límits ni busca tenir-ne, i que està disposat a fer-ho tot per pur egocentrisme.

Quan semblava que no es podia fer millor, Meaghan Oppenheimer ho ha tornat a fer. La tercera temporada de la sèrie, que va arribar a les pantalles de Disney+ el passat 13 de gener, ens ha deixat més descompassats del que ja ho estàvem. Caldrà, de moment, armar-nos de paciència fins que acabem de descobrir tots els secrets que els protagonistes amaguen. I és que la nova entrega ha aterrat de manera esglaonada; de moment només hem pogut veure quatre capítols dels vuit que tindrà i que s’aniran publicant cada dimarts fins al 24 de febrer. Amb la meitat de la temporada vista ja ens ha quedat clar, això sí, que l'antagonista de la saga continua fent el seu paper a la perfecció.

De què va Tell me lies? Lucy Albright (Grace Van Patten) i Stephen DeMarco (Jackson White) –una mica de safareig abans de seguir: són parella a la vida real– es coneixen l’any 2008 a la universitat, on comencen una relació tòxica però addictiva que portarà ambdós a mentir i a mentir-se. Tanmateix, no són els únics, ja que tard o d’hora tot el seu cercle d’amics acaba patint els efectes secundaris de la relació entre Lucy i Stephen –spoiler: aquí ningú és un sant–. Set anys després, els set protagonistes es retroben a la boda de Bree (Cat Missal) i Evan (Branden Cook), on descobrim que, tot i el pas del temps, no han canviat tant.

Basada en la novel·la que porta el mateix nom com a títol de Carola Lovering, Tell me lies va estrenar la primera temporada el 2022 amb una entrega de 10 capítols que obria les portes al món fictici més tòxic que he vist mai. El que més aterra i preocupa, però, no és pensar que una sèrie de ficció reprodueixi els comportaments típics de relacions infidels i basades en la manipulació, sinó imaginar que algú s'hi pugui sentir reflectit en mirar-la. No és molt difícil identificar que la majoria de dinàmiques que veiem entre Lucy i Stephen segueixen patrons clàssics d'abusador-víctima, i pensar que part de la culpa recau en ella és un error.

Una trama que atrapa

Un dels plaers més grans és admirar la forma com evolucionen els personatges, el món desconegut que hi ha darrere de cadascun i que, de mica en mica, t'ajuda a comprendre per què fan el que fan. Meaghan Oppenheimer no es limita a ensenyar-nos què són capaços de fer, sinó que ens dona el gust d'acompanyar-los per entendre en profunditat –i de vegades amb sorpreses– la trama de la sèrie a través de salts temporals constants. En aquest sentit, és impossible no caure rendit davant del paper de certs personatges com Wrigley (Spencer House), Bree o Diana (Alicia Crowder) aquesta temporada.

Però, en definitiva, una de les coses que més atrau d'aquesta terrorífica sèrie és l'addicció que genera. És com si una estigués menjant pipes Tijuana i no pogués parar; capítol rere capítol, en vull més i més. Amb Tell me lies sempre és un bon moment per empassar-se un plot twist d'aquells que no hi ha manera de preveure, dels que et deixen tant bocabadat que necessites que et pessiguen per creure-t'ho. I és que ja ho diu una de les cançons principals de la seva banda sonora, Crazy, "I remember when I lost my mind, there was something so pleasant about that place".