Mans al cap, suor freda i estupor, mirant a banda i banda de les butaques de la sala després de veure Torrente Presidente. "Es pot saber què acabo de veure?", em repetia, una vegada i una altra. En un exercici d'absoluta transparència, em fustigaré a mi mateix per escriure en primera persona i traslladar opinions tan personals a una crítica cinematogràfica en un mitjà de referència. Les circumstàncies, però, són excepcionals.

Santiago Segura és una figura cabdal en la indústria del cinema espanyol i una de les poques personalitats que, amb el seu nom en un cartell d'una pel·lícula o en la producció d'un llargmetratge, atraurà centenars de milers de persones a les sales. Aquesta espècie de síndrome de Flautista d'Hamelin l'ha convertit en un independent de la factoria industrial d'aquest sector: no li calen ni promocions a l'antiga, ni passis de premsa per a crítics ni aparèixer als mitjans els quals ell no vol aparèixer. Té una llibertat amb la qual molts somien i mai hi arriben. Fins aquí la descripció del context i del paisatge. Anem al gra: Torrente Presidente és un insult a la comèdia i a la intel·ligència. És més, és un humor covard. 

La trama ja la van desgranar bona part dels mitjans espanyols que divendres al matí van apretar a córrer per ocupar les files de totes les butaques d'un cinema de Madrid i així poder fer-ne la crítica (i augmentar el conflicte entre periodistes i Santiago Segura): Torrente entra al partit Nox, liderat per Jacobo Carrascal (interpretat per Carlos Areces), on triomfa gràcies al que ha estat sempre, un repugnant feixista.

Indústria audiovisual

Santiago Segura, a punt per declarar la guerra a la política i al cinema espanyol amb «Torrente Presidente» Víctor Rodrigo

El que fa vint-i-vuit anys es podia vendre com un intent per satiritzar una Espanya nostàlgica de l'àguila, l'encens i la sagristia ara és un exercici de pornografia de la polèmica, la provocació i el cameo pel cameo. Entenc de tot cor que Segura s'enfadés com un mandril (els va titllar de "fills de puta") amb la Cadena SER per haver revelat quins famosos apareixien a la pel·lícula el mateix dia de la seva estrena. Però em sembla una rebequeria de la mida d'una catedral insultar periodistes en una conversa amb El Debate, un digital de la corda dretana de Madrid.

"Si et refereixes als fills de la gran puta d'El cine a la SER, no he pensat que siguin 'progres' o que siguin d'esquerres o de dretes. He pensat que són mala gent per fastiguejar. Això no es fa sota cap concepte", argumentava Segura, visiblement enfadat. Bé, si la teva campanya de màrqueting també era provocar els periodistes i crítics (amb tota el dret i llibertat del món per fer-ho), també et pots empassar que alguns, des de mitjans privats, puguin fer el que els roti, no? Deixant de banda aquesta qüestió, la pel·lícula és un desgavell que perd tot el sentit del món perquè està entregada, realment, al que busca Santiago Segura: els espectadors, els fans, aquells que volen un scroll infinit de personatges apareixent en pantalla i descobrint "quins famosos han participat en la nova de Torrente". 

El rerefons de la política com a canal per a la sàtira és una fal·làcia de primer nivell en aquesta entrega de Torrente. Que el PSOE sigui el PSAE (Partit Socialista Antifeixista Espanyol) o que Sumar sigui Restar o Pudimos (no fa falta ser un catedràtic per entendre-ho) rebaixa la sàtira a comèdia de pets, picar molt fort una barra de bar o el soroll metàl·lic que fan les cadires de terrasses en cantonades de barris de mala mort. No venim a demonitzar les classes baixes, venim a assenyalar els que encara els fan gràcia els acudits de maricons, de xinesos, de transexuals o directament masclistes. Els que consideren que la tertúlia política d'El Hormiguero és un far de la llibertat i l'opinió (apareixen Cristina Pardo, Pablo Motos, Juan del Val o Lucía Extebarría, perquè us feu una idea de la caricatura) poden ser els grans defensors d'aquesta sisena entrega de Torrente.

Li compraré a Santiago Segura que una pel·lícula és una feina col·lectiva, amb equips d'il·luminació, so, maquillatge, vestuari o muntatge que fan la seva feina el més professional i perfeccionista possible. Un cop feta aquesta reflexió, en la qual insisteixo que estic completament d'acord, la pel·lícula és un despropòsit i té de Berlanga el que jo tinc de Lamine Yamal. No fa una crítica realista als partits polítics, perquè se suma a una proclama populista i d'extrema dreta: tots son uns xoriços (menys Isabel Díaz Ayuso del Partit Popular, em sembla), tots estan comandats per elits econòmiques i la gent "està farta" de que "la tractin com a estúpids". És, precisament, el que jo pensava en sortir de la sala de cinema: "m'acaben de tractar com a un idiota?".

No ha faltat cap de les caricatures que representen Cañita Brava, Gabino Diego o el retorn de figures com Jesulín de Ubrique o Fernando Esteso. Però no em deixa de sorprendre que persones com El Gran Wyoming o Jordi Évole es prestin a aquestes coses. Encara menys m'agafa desprevingut que el pocavergonya de Vito Quiles sigui considerat algú remarcable per aparèixer en qualsevol peça audiovisual o que Bertín Osborne interpreti Pedro Sánchez. És que m'és absolutament igual, des de la perspectiva d'una crítica cinematogràfica. El que és de jutjat de guàrdia és sumar-se al missatge del "tots són iguals" i assegurar que ell mateix, Santiago Segura, "no es casa amb ningú".

Atacar Vox en el context actual, que fins i tot antics pesos pesants del partit estan denunciant Santiago Abascal, no et converteix en disruptiu. Com tampoc ho fa considerar-te un outsider del sistema mentre promociones la pel·lícula a El Hormiguero, programa de màxima audiència a Espanya. I tampoc ho fa el fet que rescatis Kevin Spacey i Alec Baldwin de les clavegueres de Hollywood per abanderar-te com una espècie de salvador de personatges defenestrats que van ser "alliberats" als tribunals. Encara que la història intenta mantenir un sentit en connivència amb les anteriors entregues de la saga, ningú està pendent de res del que passa (al final hi ha trets i situacions esbojarrades, com sempre), perquè tothom està pendent de veure "si apareix aquell famós que alguna crítica em va revelar que hi sortiria". 

Per què és una comèdia covarda? És fàcil, insistim en el mateix: l'enfocament de la crítica contra la política està molt per sota de qualsevol gag descartat del Polònia un dijous qualsevol del 2023. És de mal gust, tot plegat, i precisament aquest gust enverinat predomina bona part del consum de masses del nostre país. No és casualitat que Pablo Motos sigui líder d'audiència, Ocho apellidos sigui una saga d'èxit a la taquilla (encara que la primera fos correcta) i hi hagi milions de persones que s'empassin Susanna Griso, La isla de las tentaciones de manera no irònica i Horizonte d'Iker Jiménez com un programa transgressor (el paga Mediaset).

Torrente tornarà a ser tema de debat, de tertúlies, de riallades, de discussions i d'enfrontaments banals en platós de televisió, estudis de ràdio i taules de bar. No passarà d'aquí, perquè tota la transcendelitat que li vol donar el seu creador és fum. I negar que la intenció de la pel·lícula és voler ser una espècie de crítica política encara la converteix en més estúpida. El seu posicionament va quedar ben clar quan va participar proactivament als Ceci Awards, un espai on es va cantar "Pedro Sánchez, fill de puta" i es dibuixava el líder socialista com una espècie de dictador d'un país caribeny. Torrente Presidente és una vergonyosa història i una simpàtica caricatura de si mateixa, de la nostàlgia de fa vint anys. És un èxit innegable de taquilla i tant de bo facturi molts més milions. Tot està perdut, però que no ens venguin més la moto, per favor.