Tothom coneix algú, li han explicat, ha sabut per coneguts... que ha patit una agressió sexual. Especialment les dones. En un moment en què la indústria del cinema comença a aixecar les catifes dels seus tòtems masculins, amb casos de violència masclista i sexual que surten de sota les pedres (i els que queden encara per desenterrar i només es parlen en rotllanes), l'estrena de La furia és d'una idoneïtat i d'una contundència viscerals. Gemma Blasco presenta el segon llargmetratge de la seva carrera i la col·loca en la mateixa categoria que grans noms de la cinematografia actual com Carla Simón, Pilar Palomero, Arantxa Echevarria o Belén Funes. En un viatge a les entranyes d'una Àngela Cervantes estel·lar, que interpreta una víctima d'una violació, l'Alex, contemplem una bateria d'idees carregades de talent interpretatiu, talent cinematogràfic i talent narratiu.
Blasco, de 32 anys, vertebra una història carregada de moments carnals, físics i catàrtics que es barregen amb la calidesa familiar, l'amor de les amigues, les cures a través de les petites coses. La furia, en certs moments, sembla una resposta, una espècie de cop de puny, a l'Irreversible de Gaspar Noé, aquella infame pel·lícula que també giravolta en la violació d'una dona, amb una venjança masculina com a resultat de l'agressió. Cervantes, en un paper que mereix la nominació segura al Goya, al Gaudí i al Feroz, construeix un personatge que des dels primers cinc minuts de metratge ha d'enfrontar-se al fet que l'han violada. La pel·lícula ens arrossega de la mà pel retrat d'ella, però també de la seva família, en el procés de gestió de la barbàrie.
L'Àlex Monner, un dels candidats a formar part de totes les travesses dels principals premis del 2026, representa un germà de la Cervantes carregat de grisos. Aquella figura masculina que ho recrimina tot, que sembla tenir empatia però acaba generant encara més violència en la víctima. Una protagonista que balla entre la soledat del trauma, la força en la superació i el trencament carnal a través del seu cos, de la seva feina i del teatre. La introducció del mite de Medea no cau en el clixé, ans al contrari. Blasco i Eva Pauné, coguionista, són capaces de donar-li una força actual gràcies a diverses capes: les maternitats, el dolor, la incomprensió, la culpa, el sentiment de traïció i la determinació de l'empoderament.
En 100 minuts de metratge ha estat impossible apartar els ulls de la pantalla. Malgrat que en certs moments l'espectador es pot perdre en certs girs, reubicar-se és relativament fàcil, però de tot plegat n'extrec una conclusió: l'experiència. És una pel·lícula sensorial que acaba mimetitzant qui l'està veient amb allò que està passant davant seu. La tendresa, la foscor, l'Àngela Cervantes retorcent el seu cos, un Monner trencat per la seva incapacitat de generar una empatia realment efectiva o pel so. La música, les vibracions, les cançons, són tan importants que es converteixen en potes cabdals de la pel·lícula. L'equip de so de La furia mereix un reconeixement majúscul, com la direcció de fotografia de Neus Ollé. Si fos per mi, s'emportava premis, ja.
És una pel·lícula que se't queda incrustada al cervell, et deixa rumiant hores i hores, notes una espècie d'entumiment físic de la tensió d'una experiència única. Blasco sap dibuixar escenes amb cura i sap coreografiar la ràbia (la fúria, mai millor dit) d'una experiència viscuda de prop per la gran majoria de les dones de la seva (la nostra) generació. Sap construir el context, el conflicte que genera, l'acompanyament invisible (com el d'una mare que sense dir res, sap com actuar) al del més nociu, com el d'un germà que vol ser més protagonista que el mort en un enterrament. La por, el silenci, les evasives a través de l'alcohol, el retrobament amb el sexe. Tot apareix en aquesta ràtzia de talent de Blasco.
Sí, el tema ja té moltes representacions en el món del cinema. Sí, es pot aprofundir molt més, trobar-li les arestes que vulguem, reconfigurar la perspectiva des de qualsevol cara. D'acord. Si per trobar, podríem trobar detalls negatius en qualsevol pel·lícula. Però Gemma Blasco m'ha deixat sense paraules. I Àngela Cervantes mereix un premi d'aquells que marquen una carrera. Potser, el Goya, a la tercera és la bona.
