La Competència fa 17 anys que fa riure centenars de milers de catalans de dilluns a divendres. Precisament, el passat 8 de maig, el programa de RAC1 que presenten Òscar Andreu i Òscar Dalmau va tornar a esclatar a un públic massiu gràcies a un esquetx sobre la baralla entre Federico Valverde i Aurélien Tchouaméni del Reial Madrid. El personatge del Jep Cabestany (Dalmau) va introduir una recreació feta per intel·ligència artificial que emulava una conversa entre tots dos jugadors, els cops de puny i una posterior xerrada amb Álvaro Arbeloa.
Els jocs de paraules i embarbussaments fets amb el nom de l'entrenador blanc, els verbs i els jugadors va provocar rialles entre els presentadors, els guionistes i l'audiència, l'habitual diària i els que es van trobar el vídeo a les xarxes. Els fets de divendres passat només van ser un altre exemple d'una constatació diària des dels micròfons vermells de RAC1: La Competència és el millor programa de ràdio de Catalunya. No hi ha color, encara que li sobren anuncis. Un fet del qual els mateixos personatges i presentadors ja en fan befa directament.
Els Oscars, a través de gairebé dues dècades de picar pedra setmana rere setmana, han creat un univers amb vida pròpia única gràcies a un estil que ja és irrepetible en la història de la ràdio d'aquest país. Sembla mentida, però els inicis del programa, el 2009, auguraven complicats i sota una ombra gegantesca: agafar el relleu al Minoria Absoluta de Toni Soler, Queco Novell i Manel Lucas que havien fundat, literalment, la franja humorística del migdia a RAC1.
- Els membres actuals del programa: Oscar Andreu, Oscar Dalmau, Oriol de Balanzó, Manel Vidal i Noelia Karanezi
- YouTube
Desinhibits, sense res a perdre i amb un equip de guionistes i veus que van engrescar-se a provar de tot, la conseqüència és palpable. Quants programes de ràdio d'humor poden dir que s'han mantingut tants anys, amb tanta audiència, sent líders i, encara que sembli mentida, mantenint la frescor del primer dia? Per entendre el seu èxit cal ser conscients de cinc punt claus en la història d'aquest mític programa de RAC1.
Els personatges dels Oscars
La base suprema del funcionament de La Competència són el ventall de personatges que Dalmau i Andreu han aconseguit apuntalar en un univers únic, també independent, que vertebra una espècie de muppets (com si fossin els del Versió RAC1, però amb la participació activa que tenien els personatges de polítics al Minoria Absoluta) que han enamorat l'audiència del país. La ràdio humorística catalana no s'entén sense l'Angelines ni el Jep Cabestany, ni Mohamed Jordi, Jean Paul Desgrava o l'únic que han imitat al llarg de tota la seva història, el Justo Molinero (perquè el Quimet Bodega, adaptació del Quimet Cañelles de l'Espanyol, li van modificar el nom).
Precisament, la llista és gran i ha anat movent-se al llarg de les temporades. Si fa una dècada i mitja alguns com el Duque de Fire, la Rebeca Gregal, el Juli Pijuli o Xosé Anton Pazos de Vieira tenien més protagonisme pel context, ara potser en gaudeixen més altres com en Conrad Consum (que a vegades fa mutacions cap a en Quimet Bodega), l'Otis Sardoya o el Nani Fornells. La capacitat d'adaptació dels personatges dels Oscars és majúscula i és pràcticament perenne: funcionen en tots els estils, ambients, situacions i moments de l'actualitat. I això, mantenir-ho durant disset anys i fent gràcia és, pràcticament una gesta impossible. Bé, és La Competència.
- Una imatge de fa molts anys: l`equip original del programa, al vell estudi de RAC1
- Viquipèdia Commons
Un salmó a RAC1: direcció pròpia sigui el context que sigui
Molts oients fidels de La Competència estan acostumats a escoltar certes opinions (també de personals de Dalmau o d'Andreu) a través dels personatges. En un context on l'emissora privada té espais per a l'anàlisi polític molt més mesurats o que bufen cap a certes direccions, el de l'humor dels Oscars sembla un salmó contracorrent. No tenen por a res i com sempre han deixar clar a les entrevistes que han fet, mai han rebut trucades, pressions ni impertinències per les seves bromes.
Gags de tota mena que esquitxen a tothom: des dels més reaccionaris i espanyolistes fins a mostrar les vergonyes del procés independentista. O tot el contrari: fer reivindicacions independentistes a un RAC1 que ja mira cap a una altra banda. I la cirereta del pastís: espais com Ràdio Illa amb en Cirici semblen un rara avis a l'emissora del Grup Godó. Molts busquen en escenaris dels Estats Units, com el d'Stephen Colbert o el de John Oliver, per trobar acudits valents. Només cal posar de 12h a 1h RAC1. Bé, i empassar-te quinze o vint minuts d'anuncis.
En el context de màxima tensió del procés, durant els fets d'octubre del 2017, des de La Competència van saber caminar per la corda fluixa entre l'humor i el retrat d'un moment clau per a la història política de Catalunya. A través dels seus personatges i dels seus protagonistes, durant dies, els altaveus del programa van ser els més contundents de tota la graella de RAC1.
Un humor revisat, però valent
Els més veterans i fidels del programa ho tenen present cada temporada: els acudits o gags no tenen res a veure amb els canonassos desinhibits amb els quals van començar els Oscars. Des de la secció del Justo Molinero amb cançons demencialment divertides (i que fregaven el delicte musical) fins als temes de conversa de personatges com l'Angelines (profundament masclista en certs moments, perquè així era el seu retrat de senyora d'abans), el Jep Cabestany (algú recorda la cançó Me la faria?), l'humor amb certs prejudicis homosexuals cap al Duque de Fire o el Tebi de Foie (i estar parlant tot el dia de penis, com ja feia constar i frenar la Natza Farré) o altres qüestions que han caducat com la llet fora de la nevera.
Si existís un homenatge com cal cap al programa, Els Amics de les Arts podrien haver revisat els 17 anys de continguts del programa i haurien realitzat una cançó igual de punyent que van fer durant la festa dels 20 anys del Polònia. Tot i això, el context actual del programa permet una revisió profunda dels anys anteriors i una comparativa exhaustiva sota una pregunta: han evolucionat els Oscars i l'equip de guionistes? Segueixen sent valents a l'hora de fer humor? La resposta és evident i es pot trobar en esquetxos i gags cada dia.
Des de l'actualitat política fins a les qüestions més banals. Des de bromes fetes a través de personatges com l'Angelines, el Cirici o el Jep -amb certa tendència conservadora o poc liberal- fins a l'autoretrat. Perquè a La Competència hi trobes espais anòmals a RAC1: els mateixos presentadors o guionistes rient-se de la infinitat d'anuncis que té la programació, de la tipologia de la publicitat (com per exemple les asseguradores o les càmeres de vigilància antiocupació), de la manca de dones o, com a cirereta, fent metahumor criticant el fet que homes "facin de dones". El que sabem, però, és que l'invent de fer-ho per televisió a 8tv des del Luz de Gas no va funcionar gaire. Ara, però, amb les càmeres de l'estudi de RAC1 han aconseguit viralitzar el gag de Valverde i Tchouaméni. Els temps canvien, els personatges de La Compe no gaire.
Sense rival en aquesta franja
La Competència fa més d'una dècada que lidera una franja incombustible per a RAC1. Encara que els grans titulars se'ls emportin els programes matinals de dilluns a diumenge o la lluita per la tarda (amb un Toni Clapés insuperable), les victòries dels Oscars semblen intranscendents. Res més lluny de la veritat. Un programa d'humor de la ràdio catalana va aconseguir que centenars de milers de persones, al migdia, entre setmana, acabessin cantant això com si fos un himne:
"Santa Coloma, Manresa y Terrassa
San Adrian, Badalona y Mollet
Hospitalet, Cornella y Vilafranca
Molins de Rei, San Cugat del Valles
Viladecans, San Andres de la Barca
Rubi, Cerdanyola, Mataro y Granollers
El Prat con Sant Boi, Sant Feliu y Vallirana
San Juan Despi, San Justo Montmelo y Sabadell
Barcelona está llena de arte
Andalucía le vino a cantar"
Només un programa com La Competència ha pogut aconseguir això: des de fer esclatar de riure un Jordi Basté que durant hores estaria batallant-se en les trinxeres de l'actualitat del procés gràcies a un tall del dia anterior fins a fer gaudir una audiència intergeneracional (des de gent a l'escola o a l'institut passant per universitaris i joves fins a jubilats) que entenen l'essència dels seus acudits. I en volen més, cada setmana, cada temporada.
Els membres del programa
El darrer motiu pel qual La Competència excel·leix és el conjunt de malalts que han format part del programa des del 2009. Molts pensarien que després de tant de temps "pel bell mig de la Diagonal de Barcelona" hi deurien passar moltes persones. Doncs no. Potser aquí està la màgia. Els Oscars com a nucli dur, amb Oriol de Balanzó com a cap de guionistes i també un dels fundadors, són els únics tres que es mantenen des de l'etapa en la qual Pep Guardiola va guanyar el Sextet.
Natza Farré va ser una de les fundadores, que durant dotze anys va ser un element únic al programa: per la seva veu, humor àcid i qualitat radiofònica completava un equip únic. Del 2009 al 2011 hi va ser Guillem Dols, qui va saltar a altres projectes. És llavors quan va entrar una altra persona que va marcar una època: Tomàs Fuentes, del 2011 al 2020, a qui li feien repetir sempre que s'equivocava en alguna frase en català. Ara molts el coneixen per La Ruina (els més puristes fins i tot per ser guionista d'El Foraster), però Fuentes va excel·lir amb certs personatges a LC.
L'etapa actual ve marcada per un canvi de tendència i la frescor de l'humor adaptat als codis actuals. Des de La Sotana (encara hi és) va entrar-hi Manel Vidal, a qui oficialment també se'l pot anomenar escriptor (odiarà al periodista que escriu aquestes línies per titllar-lo com a tal) i Noelia Karanezi, a qui grupuscles mediocres d'extrema dreta van titllar de "la quota femenina de La Competència" però que, setmana rere setmana, demostra la seva qualitat en l'escriptura i l'humor a través dels gags que els personatges que interpreten els Oscars fan riure centenars de milers de persones.
La Competència de RAC1 és un dels millors programes de la història de Catalunya, per no dir el millor en el gènere humorístic. La longevitat, la qualitat i la valentia dels seus membres, els seus gags i els seus personatges ho fan pràcticament indiscutible. Esperem que arribin als 20 anys i, com han fet altres programes d'aquest país, gaudeixin d'una festa on per fi se'l reconegui com a tal. Encara que hagin rebut el Premi Nacional de Radiodifusió, un Ondas i algun aplaudiment més, no ens podem permetre posar-nos nostàlgics i recordar-los el dia que marxin. Ha de ser ara. Perquè no marxin mai.
