El 23 de febrer del 1981, milions de persones van aguantar la respiració a l'estat espanyol. L'assalt al Congrés dels Diputats per part de desenes de guàrdies civils, amb el tinent coronel Antonio Tejero al capdavant, va mantenir desperta la població amb un sol pensament al cap: tornarien a la dictadura? Aquell episodi és considerat com un dels més greus i transcendentals de la democràcia espanyola, però també com un punt i a part en la monarquia que liderava Joan Carles, sota l'atenta mirada de militars, nostàlgics del règim i els republicans que es van empassar el seu regnat. Per què el 23-F no ha estat retratat en l'audiovisual, a través de sèries i pel·lícules, des de la perspectiva més crítica i menys oficialista? 

L'intent de cop d'estat ha gaudit de diverses adaptacions de ficció, però no ha estat fins aquest 2025 que hem pogut veure algun retrat que anés més enllà del relat ultralegitimista cap al rei emèrit o que no gratés en el judici contra els colpistes o en les investigacions periodístiques que es van fer de manera posterior. Cal destacar que a partir del 2009, quan ja havien passat pràcticament dues dècades del 23-F, van començar a brollar sèries sobre el tema. Cap d'elles era crítica i totes aplaudien la figura de Joan Carles, que no va ser fins al 2012, amb l'incident de Botswana, que va canviar la direcció del vent en la societat estatal.

RTVE i Antena 3 van estrenar dues minisèries el mateix any (2009), amb enfocaments molt similars i un repartiment de luxe format per intèrprets de categoria de l'estat espanyol. El problema, però, segueix sent el blanquejament que va suposar per Joan Carles i la monarquia espanyola en la suposada gestió per impedir el cop d'estat de Tejero i la resta de guàrdies civils.

A Televisió Espanyola va aterrar 23 F, el día más difícil del Rey, dirigida per la catalana Sílvia Quer i amb guió d'Helena Medina. Guanyadora del premi Gaudí a Millor Telefilm, presenta a Lluís Homar com un Joan Carles estadista, familiar i al peu del canó des del moment en què la ràdio retransmet els trets al Congrés dels Diputats. Mònica López, com una Sofia de Grècia que conversa de manera pausada sobre els seus fills (ja adolescents) o sobre el seu marit, amb escenes que intenten retratar una vida marital convencional, càlida i amorosa. 

Mateixes sensacions per a la sèrie d'Atresmedia, dirigida per Antonio Recio: 23-F: Historia de una traición. En aquest cas són més exagerades. El telefilm, que busca vestir el context amb un punt de ficció, es queda en el camí de ser qualsevol mena de relat crític o almenys fidedigne amb totes les informacions que van aparèixer sobre el cop d'estat. L'enfocament no és cap broma: una premissa fictícia sobre dos personatges que busquen recuperar uns documents confidencials que "poden afectar la democràcia". Pot semblar un guió atractiu, però l'execució és irregular i acaba quedant-se en un intent d'alguna cosa que no acaba de quallar. 

Dos anys més tard va aparèixer la primera i única pel·lícula que s'ha fet mai sobre el 23-F. Estrenada el 2011, va rebre crítiques ferotges per la tria del repartiment (entre ells Paco Tous com a Tejero, Fernando Cayo com a Joan Carles i Juan Diego com el general Armada) i per, un cop més, un enfocament que va convèncer molt poc. El film intenta explicar tots els esdeveniments que es van dur a terme al Congrés, a la Zarzuela i a l'Estat Major amb els militars. Tot i això, els personatges són més una caricatura que no pas un retrat fidedigne.

La més destacada és la darrera, del 2025: Anatomia de un instante. La producció Movistar Plus+, dirigida per Alberto Rodríguez, adapta l'assaig homònim de Javier Cercas per reconstruir amb minuciositat el cop d'estat del 23 de febrer de 1981 a Espanya. La trama s'articula al voltant d'aquell "instant" decisiu en què tres figures polítiques es van mantenir dempeus a l'hemicicle mentre les bales passaven per sobre dels seus caps: el llavors president Adolfo Suárez, interpretat per Álvaro Morte, el vicepresident Manuel Gutiérrez Mellado, encarnat per Manolo Solo, i el líder comunista Santiago Carrillo, a qui va donar vida Eduard Fernández.

La minisèrie no només va narrar el desenvolupament del cop liderat pel tinent coronel Antonio Tejero (David Lorente) i el general Alfonso Armada (Juanma Navas), sinó que també va explorar les tensions polítiques prèvies i el paper clau de figures com el rei Joan Carles I, interpretat per Miki Esparbé, en la defensa de la democràcia. La crítica va rebre la proposta amb un entusiasme generalitzat i la va descriure com un producte audiovisual d'una gran solidesa narrativa i rigor històric. És l'única que ha estat aplaudida de tota la llista.