Hi ha projectes que intenten ser profunds i divertits alhora, i no acaben sent ni gaire profunds, ni gaire divertits. No és el cas de Departament Amades: aconsegueix ser intel·ligent, divertida i trempada sense renunciar a cap d’aquests registres. Per això –i altres coses– m’ha provocat una de les emocions més boniques quan escrius sobre el que fan els altres: que ho faci amb ganes que tingueu ganes de veure la sèrie.
A Departament Amades, uns funcionaris d’un departament de la Generalitat es dediquen oficialment a catalogar, inventariar i preservar el folklore i les tradicions catalanes. Extraoficialment, però, tenen una altra missió: vigilar i mantenir l’ordre entre les criatures mitològiques que viuen entre els humans. Berto Romero obre el primer episodi explicant a què es dediquen els protagonistes: "La nostra feina és el que anomenem les tres Cs: conservar, catalogar i cuidar. És cert que conservar i cuidar és una mica el mateix, però les dues Cs sonava a poca cosa". En canvi, els guionistes Júlia Cot i Jordi López, les dues Js, no n’han necessitat una tercera per estar a l’altura: amb un catàleg de criatures fantàstiques ben integrades amb la realitat, una cura exquisida de cada detall narratiu i un humor absurd i fi alhora, han fet de Departament Amades una sèrie que no només entreté, sinó que informa, diverteix, i inspira. I a mi, com a romàntica empedreïda que soc, sempre em commou trobar alguna cosa brillant, arrelada i viva en un món fosc, desprès i decadent.
Com que tinc una al·lèrgia especial a la distància entre el que una cosa vol ser i el que és realment, trobo que la coherència entre intenció i resultat diferencia una obra ben feta d’una obra simplement feta. D’aquí que cregui que Departament Amades és una bona sèrie: no només intenta fer riure, sinó que fa riure. No només té idees de personatges, sinó que construeix i aconsegueix bons personatges, tots ells útils per a la trama, i tots ells mirall d’una part de l’espectador –l’addicte a treballar, la mediadora entusiasta, el community manager Golden Retriever, el malhumorat que amaga un bon cor, el pesat carismàtic… A més, és d’agrair que no forci cameos gratuïtament a tall de clicbait, sinó que en tria de pertinents a la temàtica del capítol –Miguel Noguera, la veu d’Òscar Dalmau, Alèxia Pascual... El gran encert és que no només vol mencionar el folklore, sinó reconèixer-lo i aterrar-lo en el present, sense menystenir-lo, però també sense sacralitzar-lo. I la cirereta del pastís: no només llença tots els ingredients a l’olla, sinó que els integra bé entre si. En la mateixa línia, Alosa, les autores de la cançó de la sèrie, són una tria a consciència, perquè fan l’equivalent del que fa la sèrie amb el folklore, però des de la música. El recuperen des de l’ara, sent dels pocs grups que se’n surt fent allò tan Gen Z de barrejar la modernor amb el tradicional. Alosa i Departament Amades fan el que molts contemporanis intenten, però no aconsegueixen: que el folklore no resulti un joc de disfresses, un simple paravent estètic sense compromís amb el passat ni amb el present per distreure de la manca d’arrelament i qualitat de fons.
Al primer capítol, ens presenten les oficines i ens mostren una placa: Departament de Folklore i Tradicions. Al segon vint-i-tres, per ser exactes, ja hi trobem el que interpreto com un gag-síntesi de la sèrie: el resultat de compartimentar el folklore i les tradicions del país –en lloc de tractar-les com a part de la cultura– les ridiculitza. Segurament, un gran error de la humanitat és separar la fantasia/el joc de la realitat en lloc d’entendre’l com a component indispensable d’aquesta. Burocratitzar –fer un Departament– de les fantasies que un dia vam idear ens empetiteix i deshumanitza, perquè converteix la imaginació –el que ens feia singulars, els jocs que jugàvem per arribar a entendre i ser qui érem– en fulls d’Excel: ens humilia. Bruixes del Montseny, El pont del diable, L’Angelet de les dents, Dones d’aigua, La Pesanta, i L’home del sac són els títols dels sis episodis de vint-i-cinc minuts disponibles al 3Cat. Que no us tiri enrere el vernís del món de fantasia, si us plau: el que més mandra em va fer quan llegir la sinopsi de la sèrie, en realitat era l’ingredient clau i el que més necessitava. Potser al país li passa el mateix.
Una gran virtut de Departament Amades és la victòria contra el que anomeno "la síndrome de Plats Bruts", aquella sensació que semblava impedir imaginar o crear cap altra comèdia audiovisual sense traces de nostàlgia Pujoliana. Feia temps que no reia i m’entendria mirant una sèrie, no només en la meva llengua, sinó en el meu món –el nostre país, amb les nostres picades d’ullet, amb el nostre lore, que diem els joves. Departament Amades fa servir la fantasia per parlar de la realitat, construint un món estrafolari i pseudoreal per acostar‑se a emocions, conflictes, dilemes i situacions relacionals que, en el dia a dia, costen d’abordar de manera directa. La sèrie deixa veure els referents sense ironitzar sobre el fet de tenir-los i, a més, són referents audiovisualment universals –com The Office– de qualitat. Altres exemples del model que segueix Departament Amades són sèries com Community, Over the Garden Wall, The Good Place, o pel·lícules com Scott Pilgrim vs. the World o Everyting Everywhere All At Once –totes boníssimes, per cert. Fer servir la fantasia com a via per comprendre i explicar la realitat és un exercici emocionalment i intel·lectualment intel·ligent, i tot el que és bo surt d’aquesta combinació.
La sèrie que ens ocupa juga bé diverses cartes: d’una banda, els actors. Hi ha poques coses més gustoses que pensar "aquest personatge està fet per a aquesta cara". El perill d'interpretar un híbrid criatura-persona i que sembli massa criatura o massa persona hi era, però queda anul·lat pel talent actoral i un to conjunt general que troba l’equilibri just entre la realitat i la fantasia, sense que cap d’elles devori l’altra. Després, tenim la carta dels gags-crítica: en un moment en què l’autocrítica no és gaire benvinguda a la Corporació –vegeu el Manelvidalgate–, la sèrie apunta subtilment, però directa a decisions polítiques, el lligam entre relacions personals i càrrecs, els marges de maniobra entre la intervenció institucional i extrainstitucional… Però no ho deixen xop de bromes-per-pensar, perquè la trama no es deixa menjar tan fàcilment, i perquè ho equilibren amb una dosi equivalent de gag-absurd. Una altra carta ben jugada són els moments de metadefinició del folklore en una sèrie basada en el folklore –per exemple, la mitificació de la veu de Caçador de Bolets com a exemple de "nou folklore”; sempre fa gust pensar "haha, ho pillo" i "hi ha gent imaginant el futur". La fantasia té aquest avantatge: no hi ha res en joc, i per això, paradoxalment, pot jugar amb tot. Això permet que la fantasia es converteixi en una manera d’imaginar la vida fins que la vida s’hi acosti, sobretot en un context com el català, on sovint l’audiovisual funciona com a forma d’entendre i imaginar una mica més el país.
Arribats a aquest punt, em veig obligada a assenyalar el punt fluix de la sèrie: l’ús de la intel·ligència artificial per les animacions/il·lustracions/fotografies. Si volien afegir el toc de fantasia més fantasiós amb l’art, tenint en compte la consciència que guia les decisions dels creadors, l’ús d’intel·ligència artificial és una contradicció: allunya l’obra del caràcter humanista que la inspira. I per rematar-ho, perquè en acabar-me els sis capítols he quedat amb gana: Departament Amades sembla no atrevir-se a ser més gran del que podria ser. En fer-se petita, no sé si per prevenció de riscos pel tipus de proposta, o per un tema de pressupost, limita el poder generador de capítols que l’univers de criatures fantàstiques els posa a l’abast. En definitiva: en vull més.
He fet play a cada capítol de Departament Amades amb il·lusió, una paraula que utilitzo amb recel, i una emoció que feia bastant que no sentia remenant el 3Cat. I m’ha il·lusionat coincidint amb una anècdota personal: fa poc ha entrat a casa el llibre Guia de les criatures fantàstiques catalanes, de Joan de Déu Prats i Maria Padilla. Allà on el text i les il·lustracions feien la feina de presentar les criatures, la pantalla les ha desplegat en la ficció dins d’una realitat on conviuen. El pont entre pàgina i imatge m’ha enfortit la sensació de coneixement compartit i, conseqüentment, de pertinença. ¿Qui no desitja sentir que pertany a alguna cosa, encara que ho descobreixi des del sofà de casa? Jo, per exemple, em sento part d’un lloc a través de les plantes de Les coses que creixen, a través dels animals del Natura Sàvia, i a través de les criatures fantàstiques del Departament Amades. Crec que és del més bonic que pot fer l’audiovisual: fer-te sentir que formes part d’un món que ja era teu, encara que, fins ara, no el coneguessis del tot.
