Quan a les 23:29 h comença l’últim Late Xou de Marc Giró, no s’emet en directe. La tria pel comiat és un programa gravat d’entre una selecció de programes prèviament enregistrats. L’any passat, en el moment de gravar-lo, l'equip encara no sabia que el presentador no renovaria amb RTVE i fitxaria per sorpresa pel grup Atresmedia. Segurament ell tampoc, perquè al llarg del programa en Marc Giró fa un parell de comentaris incoherents amb l’adeu a La 1: "L'any que ve hauràs de tornar perquè trauràs disc nou", diu a la primera convidada, la cantant i presentadora María del Monte. El programa que s’ha emès aquesta nit clarament no es concebia com un tancament en el moment del rodatge.
Així doncs, per tal de fer-lo encaixar al present, la cadena ha obert el calaix dels enregistraments i n’ha seleccionat un programa amb temàtiques prou actuals, però prou neutres per a resistir l’actualitat més recent. A quin cost? Al cost d’un comiat digne, sense l’èxtasi d’un gag o un últim monòleg de tancament. La sensació d’aquest final és com si Marc Giró hagués sortit corrent cap a casa perquè s’ha deixat el gas encès. Després d’un monòleg sobre alcoholisme i combatre l’antifeixisme –cantant La Internacional acompanyat d’una coral–, jocs, anècdotes sobre caca, i ciència i salut sexual, s’ha acomiadat amb un desconcertant "Fins aquí el Late Xou d'avui. Senyores, senyors, senyoris, bona nit i fins a una altra!". La forma com s’ha plantejat l’últim programa, amb equilibris, intentant no desentonar, i buscant la temperatura exacta per no cremar-se, en el fons és la millor síntesi del tarannà mediàtic del showman: capaç de defensar totes les causes d’opressió, excepte la que pot generar soroll i tensions significatives davant i rere càmeres: el conflicte nacional. Ara hi entrarem.
Marc Giró no necessita presentació, perquè és un d’aquells noms que desperta més reaccions que preguntes. És i ha estat un depredador del format late night, capaç de liderar audiències, de teixir sàtira àgil, de connectar amb els convidats i el públic, i de captivar amb un carisma irrefrenable. El Late Xou ha dominat la franja nocturna des del seu llançament el 2023, passant del català al castellà i saltant a La 1 el 2025. Ara, tot sigui dit: el presentador és una bèstia televisiva capada per l’equilibrisme polític i la inèrcia centralista. Monòlegs com el de desembre passat, on equiparava l’independentisme i la ultradreta espanyola sota el paraigua de truhanisme, revelen un discurs equilibrat que protegeix l’Estat. En el conflicte nacional, ell hi veu una molèstia, un excés de soroll que trenca el seu equilibri escènic, com si la llibertat d’expressió fos un exercici vàlid només fins que incomoda Madrid. Sap greu, perquè Giró rugeix contra la ultradreta i les desigualtats socials, defensant el feminisme, la comunitat LGTBIQ+ i l’antiracisme, però resta tebi davant la repressió i minorització nacionals i l’opressió lingüística. Participant d’aquest efecte silenciador i neutralitzador, més o menys volgudament, domestica el potencial disruptor del seu talent. En l’art de la incorrecció calculada, és intens, provocador i mordaç quan el tema no contradiu els valors fundacionals de la cadena –España es una y no 51–, però hàbilment indolent quan la conversa pot tocar el nervi nacional.
Último monólogo de la historia de #LateXou: el alcoholismo pic.twitter.com/OGorICqzM7
— Diego. (@cabriadiego) January 20, 2026
És impossible sortir il·lès fent equilibris entre jugar a ser el català amb els espanyols i vendre’s com a menys català per simpatia amb Espanya: acabes semblant o sent espanyol. Aquesta lluita eterna entre no voler fer enfadar ni al papa ni a la mama és la que dominen certs agents polítics; quan la reprodueixes, et converteixes en català assimilat que fa servir l’origen com a complement folklòric sense qüestionar l’hegemonia espanyolista. Giró desplega referències a la catalanor per delectar Madrid, però minimitza l’essència nacional per no espantar els progressistes espanyols. És la gimnàstica de vendre’s com a pont simpàtic que punxa la pell sense tallar la carn. Aquest doble joc revela la trampa: no pots ser autèntic als mitjans espanyols sense trair les arrels o diluir-les en folklore descafeïnat. En aquest joc selectiu, Giró transforma la bèstia en un gos manso, brillant en l’entreteniment, però covard en la política. Si bé no cal exigir política explícita constant a tot treballador del món de l’entreteniment, tampoc no podem passar per alt que l’entreteniment inocula política –en aquest cas, espanyolisme amable– implícitament. El talent sense compromís polític et pot fer més fàcil d’empassar o famós, però també còmplice. Sé que ho sabeu, però sempre va bé recordar-ho.
Passar de RTVE –la pública– a La Sexta –la privada– no és un alliberament, sinó promoció dins l’imperi mediàtic centralista. Al Vostè Primer de RAC1, Giró assegurava que necessitava un canvi perquè en la televisió pública “ha sigut feliç i infeliç a parts iguals”. També ha explicat que no ho ha fet per diners, i és veritat que la proposta li arriba quan Late Xou ja superava els 3,5 milions d’euros de cost anuals. I doncs, per què? Per què ara? Pot ser marca personal? Pot ser que laSexta prepari relleus de prime time potser per substituir Wyoming? Marc Giró encaixa en el perfil: ironia intel·ligent, personalitat consolidada, crítica de la dreta, però sense tocar la unitat d’Espanya. És una bona cara per a la marca. Pot ser polític? Pot ser la por al resultat de les eleccions estatals del 2027, que ja prepara el terreny mediàtic per a les conseqüències i/o el front contra la dreta/ultradreta? En qualsevol cas, l’últim episodi, gravat i emès en diferit, simbolitza l’extinció d’un projecte que va començar com una excepció i acaba com una confirmació. L’absència de compromís real entre Giró i la cadena ha evitat el drama tractant l’última emissió com una més. El buit, ara, l’omplirà el còmic malagueny Dani Rovira.
Amb el salt a laSexta, Giró no trenca cadenes, només canvia de cel·la dins la mateixa presó, on ni la pública ni la privada espanyola toleren un humor que qüestioni la unitat d’Espanya, justament perquè el que tenen en comú és això: son espanyoles. La Unidaz forma part de la seva narrativa i missió. Tant RTVE com Atresmedia perpetuen l’homogeneïtzació espanyolista, només fan el seu paper. Aquí, però, no estem lliures de pecat. A Catalunya, el cicle del catalanisme digerible continua: els grans homes mediàtics que hem tingut, fins ara, no són tan diferents del cas Giró. De catalans que se n’han anat a fer carrera a Madrid, “donde está lo bueno”, i després n’han tornat en tenim uns quants, com Andreu Buenafuente o Jordi Évole. O catalans que se’n voldrien anar a fer carrera a Madrid, però mentre no fan el salt, porten Madrid a casa amb el seu marc mental colonitzat, com Ricard Ustrell. En aquest sentit, el "Fins aquí el Late Xou d'avui..." té un punt irònic: un comiat perfecte per algú que sempre ha sabut on acabar abans de començar a incomodar de debò. "Fins aquí el Late Xou d'avui. Senyores, senyors, senyoris, bona nit i fins a una altra!" "La pròxima" serà l’estrena del nou programa a laSexta, previst per al primer semestre del 2026.
