El lector habitual d’una humil servidora sabrà que, en les meves crítiques, els remakes no acostumen a sortir ben parats. També val a dir que part de la culpa la té la factoria Disney, que ha fet del seu modus vivendi la rèplica gairebé exacta i sovint poc inspirada dels clàssics que potser valia més no tocar. El ratolí amb guants ha instaurat en la meva persona un efecte pavlovià pel qual sempre arrufo el nas quan un gran estudi anuncia una nova versió –sovint live-action– d’una obra –sovint d’animació– preexistent. I l’anunci de Dreamworks i Universal que planejaven dur a la gran pantalla en format humà la primera part de la trilogia How To Train Your Dragon em va provocar encara més dubtes perquè és una de les meves obres predilectes.

Sense que serveixi de precedent, How To Train Your Dragon – Ara amb persones reals és una més que digna adaptació de la història del 2010. És, m’atreviria a dir, fins i tot una bona pel·lícula. Dean DeBlois torna a seure a la cadira de director quinze anys després que ho fes amb la versió animada per adaptar la història que Cressida Cowell va escriure fa més d’una dècada (el llibre és del 2003). En aquesta ocasió, ha canviat la veu nasal de Jay Baruschel per l’energia juvenil de Mason Thames (Black Phone) i els sketchs animats del Toothless (l’Esdentegat, si opteu per veure la versió doblada al català en cinemes) per una versió CGI espectacularment realista, i hi ha dibuixat la millor relació d’amistat de les últimes dues dècades de cinema d’animació.

La cinta és un prodigi tècnic i interpretatiu: segurament el punt més fort més enllà de la perfecció dels efectes visuals i la qualitat de la fotografia és el seu repartiment. Thames és un Hiccup excels, que no cau en la imitació de Baruschel –tot i ser una opció molt llaminera– i s’erigeix com l’heroi que necessita la història. La seva parella de ball –amb el permís de Toothless– és una Astrid interpretada per una Nico Parker (Suncoast, The Last Of Us) en estat de gràcia que captura l’essència del personatge a la perfecció i que gaudeix de més joc del que tenia America Ferrera a la cinta original perquè el guió l’ha dotada de més profunditat. Gerard Butler, que reprèn el paper que ja va fer a l’original, demostra que continua sent una opció perfecta, i la voluntat de la pel·lícula de furgar encara més en la problemàtica incomunicació entre un pare i un fill que no s’entenen, entre dues generacions diferents que busquen desesperadament un punt vital en comú, li suma. I la resta de nous integrants (Nick Frost i Julian Dennison, entre d’altres) no només recorden els seus homònims animats, sinó que els insuflen una veritat molt humana. I, és clar, tot plegat abraçat per la banda sonora de John Powell que torna a reivindicar que Trent Reznor i Atticus Ros li van robar molt injustament l'Oscar.

És evident que la pel·lícula no se sustenta sense un drac i un humà que t'entendreixen el cor, i aquí, DeBlois hi ha tornat a trobar l'or. Si la cinta funciona únicament per un motiu, és perquè Toothless i Hiccup són el mateix duo dinàmic que en l'original, aquell que et fa posar la pell de gallina la primera vegada que volen junts i que et va fer caure una llagrimeta en el clímax emotiu del film. Una relació tècnicament perfecta i narrativament impol·luta. Aquí sempre m’hi trobareu. Per molt que s'hagi construït en un esquema que és, pla per pla, calcat a l’original.

Aquest és l'únic pecat real de la pel·lícula, si és que el considerem un pecat capital: que, de reimaginació, en té ben poc. La cinta del 2025 és pràcticament igual, en gairebé tots els sentits, a la del 2010. A excepció d’unes quantes escenes afegides que aprofundeixen molt encertadament en el personatge d'Astrid, la pel·lícula no s’atreveix a canviar ni una sola coma de l’original. Com es podia fer, quan l'original és una obra mestra?

No és una decisió, en cap cas, arriscada –de la mateixa manera que no ho era quan Jon Favreau va elegir aquest camí per tornar a fer The Lion King. Però mentre que Favreau es va deixar endur per la suculència d’una fotografia hiperrealista i va deixar enrere la màgia de la pel·lícula d’animació, DeBlois ha estat més llest. Com si hagués après dels directors que han errat abans que ell, ha estat plenament conscient que la còpia descarada també ho havia de ser per mantenir aquesta essència màgica amb què va enamorar-nos la cinta d’animació. I aquí és on How To Train Your Dragon realment triomfa: és una còpia, sí, però no és una còpia buida ni banal que esquitxi de desgràcia l’original. És un més que digne homenatge. La prova és que l’espectador familiaritzat amb el text continua tenint la pell de gallina en les mateixes escenes, somrient amb les mateixes bromes (i amb d’altres molt ben afegides) i patint amb els mateixos beats narratius; mentre que l’espectador a qui la història li vingui de nova es diverteix i emociona com el que més. 

Però amb els remakes, el dubte que sorgeix traspassa les fronteres de qualitat i s’endinsa en una qüestió molt més problemàtica i difícil de resoldre: la seva necessitat. Quin sentit té tornar a fer una pel·lícula de zero canviant-hi molt poca cosa? Que li preguntin a Warner Bros, que va de pet a liar-la parda amb el remake en versió televisiva de Harry Potter. DeBlois –un geni, si m’ho permeteu– va respondre la pregunta molt hàbilment quan va acceptar l’encàrrec: sabia que l’estudi produiria tant sí com no el remake, i abans de deixar-lo en mans d’algú altre amb menys talent i menys invenció, va optar per dur-lo a terme ell mateix. Per salvar la jugada. I, escoltin, això sí que no se li pot retreure.

El debat sobre si realment calia dur a la gran pantalla una història calcada no acabarà mai –i menys encara quan Lilo & Stitch ha rebentat la taquilla aquestes últimes setmanes. I tampoc tinc clar que tingui una resposta clara. Cal invertir diners en còpies calcades de pel·lícules que ja han triomfat en lloc de confiar-los a altres autors que tenen idees originals, fresques i que poden capgirar les sales? Si són com How To Train Your Dragon, potser sí. I sens dubte millor això que no pas allargar la saga amb una quarta entrega del tot innecessària –t’estic mirant fixament, Toy Story. La realitat, però, és que vivim en un mar negre de Lion Kings on, de tant en tant, brota un oasi How To Train Your Dragon. I mentre tot segueixi així, no tenim més remei que tirar una moneda a l’aire, demanar un desig, i esperar que un Night Fury se’ns emporti volant.