L'èxit d'una emissora radica en molts elements, però les veus que la formen són crucials. Construir bons programes al seu voltant, retransmissions esportives, espais d'informació o d'humor és fonamental. Són aquelles veus identificatives que traslladen a moments o espais concrets. Algunes acaben sent la llar per a desenes de milers d'oients. RAC1 no escapa d'aquesta premissa, perquè la ràdio privada del Grupo Godó ha aconseguit celebrar el seu 25è aniversari amb un milió de seguidors a les seves esquenes i, en part, amb un conjunt de protagonistes com a referents.
En un quart de segle una ràdio pot acumular un gran conjunt de moments, però RAC1 és una munió de molts elements que l'ha convertida en la preferència de tantes persones. Hem pogut parlar amb alguns dels locutors i locutores que han format part de la seva història o en continuen sent veu activa del projecte. Quins són els moments clau de les seves trajectòries en aquesta emissora que els han marcat? Quines són les històries clau que els van fer veure que RAC1 arribaria al punt on és ara?
Només un dels editors fundadors de la ràdio queda en la plantilla actual. Joan Maria Pou és una de les veus crucials del Barça en el món de les ones i diverses generacions han viscut o crescut amb les retransmissions dels partits de l'equip al llarg de mig segle. Les cantarelles més icòniques de RAC1 són seves. Des dels crits a Roger Saperas després de classificar-se per a la final de la Champions de 2009 a Roma ("Saperas, és Roma??") a cantar gols de jugadors mítics com Ronaldinho, Messi (el Petitó), Suárez o ara Lewandowski o Lamine Yamal.
Però ell recorda un que ho va canviar tot: "Només feia 6 anys que narràvem els partits i aquell Eto'o comme tu t'appelle, je m'appelle Samuel, amb tots els companys cantant-lo... els oients se'l van fer seu". Hi ha una cançó amb la qual encara xalen els aficionats.
Pou recorda que aquella era la primera Champions del Barça contemporani, el 2006, però també la primera de RAC1. "Encara érem molt primerencs", recorda amb il·lusió aquells moments d'ara fa dinou anys, amb Rijkaard a la banqueta blaugrana. Però fent una mirada més profunda, ja que el locutor de 50 anys és l'únic editor principal que queda, recorda que els va marcar com a ràdio l'atemptat de les Torres Bessones del 2001.
"Amb la perspectiva d'ara érem, en termes de ràdio, uns nadons [...] Vam reaccionar molt a l'estil RAC1", explica, pocs dies després de l'apagada massiva d'electricitat, amb la qual podem establir molts paral·lelismes. "Jo estava editant un tall de Fabio Capello i em van explicar què estava passant. Vam mobilitzar-ho tot", relata. El seu pas per informatius i el No ho sé van estar marcats pel procés: "Ens va marcar molt. Aquells dos anys vam fer esforços [del 2015 al 2017] per explicar altres coses, però no era fàcil". També recorda moments durs, com la mort d'Ernest Lluch, tertulià del Cafè Baviera, o d'Urruti.
Un altre dels veterans però que ja no forma part de la redacció de RAC1 és Raül Llimós, que va ser cap d'esports de l'emissora i un dels membres de les retransmissions d'El Barça juga a RAC1. Com Xavier Bosch, també consultat per aquest mitjà, Llimós marca un punt d'inflexió en el 2009. "La ràdio assumeix el lideratge del país a l'abril, supera Catalunya Ràdio, i el mes següent és maig. Els que són del Barça recordaran com va ser tot allò. Primer el 2 a 6 al Bernabéu, després Stamford Bridge amb Iniesta i el triplet. Cada setmana teníem partidassos, descansàvem poc... A la ràdio ho vam aprofitar molt i definitivament ens vam convertir en la banda sonora del Barça. Allò ens va donar molta empenta pels següents anys i per incrementar l'audiència. El millor mes de les nostres vides professionals va ser el maig del 2009".
L'humor, clau a RAC1
Un altre dels veterans és Òscar Andreu, que forma un dels pals de paller de l'emissora, l'humor. La Competència és des del 2009 un dels programes estrella de RAC, que va heredar l'espai del Minoria Absoluta de Toni Soler. "El moment més memorable per a mi és l’11 de setembre del 2009 a les 12 i 5 minuts del migdia. Feia uns dies que havíem començat a fer La Competència, la primera temporada. Aquells primers dies van passar sense pena ni glòria. El suflé no acabava de pujar… Aquella Diada, però, vam fer una cosa diferent: vam aprofitar que era festiu, vam decidir que faríem programa en directe i que convidaríem amics de públic", explica a El Món de la Tele.
Així van fer el tret de sortida a un dels elements sonors més característics del programa."Els vam dir: 'Tan bon punt soni la sintonia tothom a aplaudir com si això fos un xou de Las Vegas'. I aquell 11 de setembre a les 12:05 s’acaba el butlletí, comença a sonar la sintonia del programa, el públic comença a aplaudir i aleshores el Dalmau i jo ens vam mirar i vam pensar (ho hem parlat a posteriori) 'Ara sí que sí! És això!'." El programa dels Oscars és líder d'audiència en la seva franja des de fa molts anys.
Veus femenines
Una de les crítiques fundades contra RAC1 en aquest quart de segle, fetes també a nivell intern, és la manca de dones en espais clau de l'emissora. Ara bé, una de les veus clau de la història de RAC1 és Mònica Usart, la cap de meteorologia de la cadena. Multidisciplinària i omnipresent molts dels dies feiners, Usart explica el temps als principals programes de RAC1 des de fa més d'una dècada. Ella mateixa destaca la feina durant tots aquests anys, "després de llevar-se tant de temps a les quatre de la matinada" i trobar-se un entorn "com una família" que li atorga "una gran energia". Però la primera empremta d'un moment crucial per a Usart són els incendis de l'Empordà del 2012.
"Jo feia un any i mig que estava a la ràdio, un divendres de juliol acaba la temporada i dissabte anem de casament tot l'equip perquè es casava el productor del programa, el Jordi Ramos. Diumenge, primer dia de vacances, i de cop, incendis a l'Empordà", relata. "Recordo que van decidir fer programa especial, vam tornar molts com vam poder, amb roba d'estiu i jo vaig anar directe a l'estudi perquè la méteo era molt important, ja que la tramuntana bufava molt fort", recorda. Usart també fa memòria amb les imatges que veien des de l'estudi, gent fugint des dels cotxes a Portbou i com van haver de sortir de la redacció a les tres de la matinada. "Va ser un dia molt intens", explica, després de relatar una reunió a altes hores de la matinada amb el director de llavors, Eduard Pujol, Jordi Basté i l'equip d'El Món a RAC1.
La cap de meteorologia també posa èmfasi en les inundacions de la Vall d'Aran, que la van agafar "de manera molt sobtada" pels aiguats i el desgel que no van preveure; el temporal Glòria, per estar "una setmana abans avisant la població i després la posterior per tota la intensitat que va comportar". "L'Abel Queralt i jo ens passàvem el testimoni cada dotze hores", explica, "de quatre de la matinada a quatre de la tarda i viceversa". Un any enrere, explica, els va marcar el desbordament del Francolí perquè va ser "una tarda molt complicada" i llevar-se l'endemà dedicant-hi "tot el programa". I, en perspectiva d'actualitat, assegura que la dana de València "ha marcat un abans i un després pels meteoròlegs en general".
Una altra de les dones amb més pes actual a RAC1 és Anna Vallhonesta, editora del No ho sé, una de les més joves de la ràdio, qui va començar el seu pas per l'emissora al Via Lliure de Xavi Bundó i després a El Món a RAC1. "Un dels dies de major adrenalina va ser el 20 de setembre del 2017. Em va enganxar venint cap a la feina", confessa. En encetar-se el programa especial a les onze de la nit, Vallhonesta era amb diverses companyes a la seu de la Conselleria d'Economia i van veure el discurs dels Jordis sobre el vehicle de la Guàrdia Civil. "Sis hores de programa en directe. Jo només feia un any que treballava de manera fixa i viure aquella nit va ser una experiència molt bèstia", confessa. "Un programa que es va inventar en Bundó sobre la marxa i el vam fer les persones que érem allà", afirma.
L'anècdota divertida de Vallhonesta és quan "la llancen per primer cop davant els lleons" quan un 24 de desembre, que RAC1 fa l'especial d'És Nadal al Món, Jordi Basté té febre i li truca Joan Lluís Garcia explicant-li que havia de presentar el programa fins que Basté arribés al Palau de la Música. "Jo em pensava que era una broma", admet. "Potser van ser 25 o 30 minuts, pero vaig haver d'entrevistar el conseller Miquel Sàmper i em vaig remirar el guió per adaptar-me", relata. "El matí va ser frenètic, va ser la primera vegada que em vaig quedar sola davant del micròfon de RAC1. Déu n'hi do assabentar-me a les cinc del matí que havia de fer-ho. És d'aquelles primeres vegades que no te n'oblides mai!", confessa.
