A les portes del Sant Jordi d'enguany, l'Estudi General de Mitjans (EGM) va establir una fita històrica de la ràdio en català: RAC1 aconseguia un milió d'oients, una xifra mai vista. L'emissora del Grupo Godó trencava rècords i establia així una hegemonia en només 25 anys d'història. En un quart de segle, una cadena que durant anys va registrar audiències minses -o, com recorden alguns dels fundadors "registrava zeros rodons"- esmicolava un altre sostre per a la ràdio feta en llengua catalana.

Tot plegat radica en un model -d'èxit al cap d'uns anys- que des dels inicis de RAC1 han reivindicat aquells que van començar el viatge de l'emissora i han mantingut els pilars que fins ara lideren el projecte. Des del 2009 ha aconseguit mantenir-se com la ràdio amb més oients del país gràcies una sèrie d'elements que no els han fet caure del pedestal tot i la competència amb una estructura com la de Catalunya Ràdio, que també segueix sumant oients i eixamplant la base de l'audiència radiofònica en català. 

L'1 de maig de l'any 2000 començava el camí de la nlova cadena, que es definia així en un gran anunci a La Vanguardia publicat l'endemà: "Una nova manera de fer ràdio. Propera. Oberta. Independent". Un dels grans responsables de l'inici de RAC1 va ser el periodista i escriptor Xavier Bosch, que admet que "la intuïció i la murrieria" van ser claus per establir les bases del que ara és un model d'èxit. Davant un panorama on les dues grans emissores públiques, Catalunya Ràdio i COM Ràdio, establien un estil "molt semblant", Bosch, amb el director Eugeni Sallent -després director de TV3- i Albert Rubio, van ser les alma mater encarregades de dibuixar una emissora que sempre s'ha diferenciat per aquests grans trets: entreteniment, humor, informació i Barça.

"Anàvem a diferenciar-nos en un lloc on hi havia silenci", explica Bosch, qui remarca el sentiment fundacional i la passió de crear una emissora des del no-res, amb la clara intenció de generar un estil propi que encara mantenen les ones actuals. Sallent, al documental dels 15 anys de l'emissora, recordava el moment clau: "Tots sabíem que era un moment que mai més repetiríem en les nostres vides". Albert Om, una de les principals veus en la fundació de RAC1, va fer servir un adjectiu que els ha acabat acompanyant en aquest mig segle: "Desinhibida". L'anècdota és que, pocs mesos d'iniciar les seves emissions, van rebre Pasqual Maragall i els va escriure una dedicatòria on els categoritzava d'aquesta manera. "No existeix una millor definició", admetia Eduard Pujol, director entre els anys 2012 i 2017 i ara cap de files de Junts al Senat.

Molts dels que van fer caminar els primers programes són ara referents audiovisuals: Núria Ferré als matins, que va ser una de les veus de Catalunya Ràdio a finals del segle XX i a principis del XX; Ramon Pellicer, amb L'auditori; El diari d'Anna, amb la Nina -que l'any següent faria el salt al pioner reality Operación Triunfo-; L'hora del pati, amb Om, que va ocupar primer la gran franja matinal; o el Minoria Absoluta, de Toni Soler, que després aconseguiria un gran conglomerat de l'humor. També el Problemes Domèstics, amb Manel Fuentes o ADN, amb Santi Villas. I, a la nit, el Cafè Baviera, amb el mateix Bosch.

Tot i el desplegament, diversos fundadors i editors sempre ho han explicat sense embuts: els EGM els donaven un 0 d'audiència els primers anys de vida. Ni apareixien al registre. "Havíem de portar la gent on no hi havia res", ironitza Bosch. El 87.7 de l'FM era el primer número per sintonitzar i fins i tot diversos transistors no podien arribar-hi. La fidelitat al model, aquest model alternatiu, relata el periodista, és un dels elements primordials per explicar l'èxit de RAC1 fins avui dia.

La lluita amb Catalunya Ràdio, el lideratge i els canvis

El frec a frec amb la principal ràdio pública del país és inesborrable de la història de RAC1. Existeixen dos moments clau: el primer de tot és la marxa d'Antoni Bassas d'El matí de Catalunya Ràdio el 2008, que suposa un veritable terratrèmol entre el públic i fins i tot amb ressonàncies polítiques, dins i fora de la CCMA.

I l'altre és com diverses grans figures de la pública van travessar la Diagonal de Barcelona per marxar a l'emissora del Grup Godó. "Desmuntem una mica Catalunya Ràdio", confessava Bosch. Altres fonts consultades de RAC1 reconeixen que es van nodrir de diverses figures descontentes de l'emissora pública després de certs girs de timó de la direcció de llavors.

Els dos noms principals: Jordi Basté, el 2004; i Toni Clapés, amb el seu Versió, l'any següent. Tots dos han relatat diverses vegades com van passar de "la grandiloqüència" i "gegantina estructura" que era la cadena pública llavors amb les petites dimensions de RAC1. Basté va agafar la nit, amb el Tu diràs i abanderant els esports, i va acabar establint un lideratge davant els seus competidors. A partir de llavors, la ràdio inicia un ascens en vertical que l'ha dut fins avui. Tots dos aconsegueixen un Ondas individual i en el cas d'El món a RAC1, també pel programa.

La confiança de la direcció

Un dels elements clau de RAC1 ha estat l'estabilitat que li va atorgar la propietat, el Grup Godó, un fet reivindicat per moltes de les figures que van iniciar el projecte i per la majoria dels seus directors. Les principals veus no ho han amagat mai: podrien haver tancat la paradeta, donada la competència ferotge del moment (Ona Catalana, COM Ràdio i Catalunya Ràdio) i els resultats de les audiències. "Ens van fer confiança tot i els primers anys, no es van posar nerviosos i van creure en el model", reivindica Bosch. 

La figura de Carlos Godó, conseller delegat del grup comunicatiu, és clau per entendre aquesta fidelitat pel model establert des de la fundació de RAC1. Amb el temps, els resultats els ha donat la raó i el creixement de la majoria de programes, especialment les franges de matí, tarda i nit, han liderat bona part dels EGM en l'última darrera dècada i mitja. Els principals pals de paller són fàcils de radiografiar.

Primer, la informació: al matí va anar-se reconfigurant, però amb el relleu de Basté a Bosch al capdavant d'El Món a RAC1 el 2009 -com apunta el segon, coincidint amb la marxa de Bassas i fent un transvasament de molts oients enfadats-, i després el reforç constant del múscul dels informatius de la casa. En segon lloc l'humor, amb la sàtira com a punt clau: la política amb el Minoria Absoluta (2000-2009) i posteriorment La competència, amb Òscar Andreu i Òscar Dalmau, fent broma de tot i de tothom. En una barreja única, d'humor, entreteniment i informació, el Clapés amb el Versió, ja fa vint anys. I en tercer lloc, el Barça, que lidera els esports a la casa.

Com apunten diverses veus consultades, una espècie de nínxol que esdevé generalista. Un to que ha creat una audiència fidel, que no només es reflecteix en imatge, recursos o personalitats, sinó que es pot calibrar en xifres d'audiència. Una capacitat de diferenciació que ha fet moure altres cadenes cap a models més híbrids, expliquen. En tot cas, el model d'èxit és indiscutible. Fa deu anys, Basté advertia que calia ser prudents, perquè "tot allò que puja i puja acaba baixant". Un cop superat el milió, RAC1 afronta el camí cap al mig segle sense gaires indicis de fatiga.