Una bola de billar. Aquest va ser l'objecte que a mitjan segle XIX va donar peu a una història digna de pel·lícula. Va ser la necessitat de trobar una alternativa al marfil amb què es fabricaven les boles de billar el que va portar a la invenció d'un material completament nou i extraordinari: el cel·luloide. Aquest compost, considerat el primer plàstic semisintètic, no només va obrir el camí a la futura era dels plàstics, sinó que també seria clau en els primers sistemes per capturar i projectar imatges en moviment. Sense ell, probablement el cinema —i fins i tot Hollywood— no existirien tal com els coneixem.
De les boles de billar a Hollywood
A mitjan segle XIX, el billar s’havia convertit en una autèntica moda i movia enormes quantitats de diners. Un dels seus grans referents era Michael Phelan, probablement el jugador més famós de l’època. Però l’èxit del joc amagava un problema inesperat: la gran quantitat de marfil necessària per fabricar les boles. El 1867, The New York Times advertia del risc que els elefants acabessin “comptats entre les espècies extingides” a causa de la demanda dels seus ullals. Per trobar una alternativa, Phelan va oferir una recompensa extraordinària: 10.000 dòlars en or a qui descobrís un substitut adequat del marfil. Sense saber-ho, aquella recompensa acabaria vinculada al naixement de l’era dels plàstics… i del cinema.
El repte el va resoldre John Wesley Hyatt, amb l’ajuda del seu germà. La seva solució va ser el cel·luloide, obtingut a partir de cel·lulosa derivada del cotó i plastificada amb càmfora. Aquest material podia escalfar-se, modelar-se i tornar-se a modelar, motiu pel qual es considera un dels primers termoplàstics.
Hyatt el promocionava amb una frase que resumeix bé l’esperit de l’època: "Així com el petroli va ajudar la balena, el cel·luloide ha donat a l’elefant un respir". Més enllà de la retòrica, el descobriment va ser revolucionari. Com assenyala l’historiador [Jeffrey Meikle a American Plastic], en substituir materials escassos o cars, el cel·luloide va contribuir a democratitzar molts productes per a una classe mitjana en expansió.
Utilització al cinema
Curiosament, el cel·luloide va tenir una vida breu en el món del billar. Tanmateix, el seu nom quedaria lligat per sempre a un altre àmbit: el cinema. El 1880, l’empresari George Eastman, fabricant de càmeres fotogràfiques, va visitar Hyatt amb una idea clara: substituir les pesades plaques de vidre de la fotografia per un suport més lleuger. El cel·luloide resultava ideal.
Gràcies a aquest material, Eastman va poder col·locar l’emulsió fotogràfica en una cinta llarga i flexible enrotllada en un rodet, fet que permetia prendre múltiples fotografies amb una càmera compacta. Així va néixer, el 1888, la primera Kodak, que va popularitzar la fotografia i va transformar la manera com les persones registraven la seva vida quotidiana.
Pocs anys després, l’ús del cel·luloide com a suport per a pel·lícula fotogràfica —impulsat per desenvolupaments com el de Hannibal Williston Goodwin va obrir definitivament la porta al cinema.
Sobre aquest nou material flexible treballarien els germans Lumière, fills d’un reconegut fotògraf de Lió. A finals del segle XIX, la seva família ja posseïa una de les fàbriques fotogràfiques més importants d’Europa.
Els Lumiere: L’inici del cinema
Louis i Auguste Lumière van anar més enllà de la fotografia. Inspirats pels avenços en òptica i mecànica, van desenvolupar el cinematògraf, un enginyós dispositiu que utilitzava pel·lícula perforada de 35 mil·límetres. Mitjançant una manovella, capturava imatges successives que després podien projectar-se sobre una pantalla. Cada escena durava només uns segons, però era suficient per provocar una sensació completament nova: veure la realitat en moviment. Així va començar la història del cinema.
La fàbrica dels germans Lumière es va convertir, de fet, en el primer estudi cinematogràfic. Allí es filmà La sortie de l’usine Lumière, estrenada el 28 de desembre de 1895 al Salon Indien del Grand Café de París. Per al públic de l’època, veure imatges en moviment projectades en una pantalla va ser una autèntica revelació. El cel·luloide —base de les primeres pel·lícules— va fer possible aquell miracle tècnic i va merèixer l’honor de donar nom a aquesta nova donant indústria: la indústria del cel·luloide.
En pocs anys, el cinema es va convertir en un fenomen de masses que democratitzava l’accés a l’espectacle. A la pantalla, el públic podia riure amb Buster Keaton o escoltar, per primera vegada, veus com la d’Al Jolson en els inicis del cinema sonor.
Els perills del primer cinema
Tanmateix, el mateix material que havia impulsat el setè art amagava riscos importants. La pel·lícula de nitrocel·lulosa era extremadament inflamable: podia descompondre’s o incendiar-se a temperatures relativament baixes i, a més, alliberava gasos tòxics durant la seva degradació.
Aquest perill va provocar nombrosos incendis en sales de projecció i magatzems de pel·lícules, i també ha contribuït a la pèrdua d’una part enorme del patrimoni cinematogràfic. Diversos experts del sector han assenyalat que menys de la meitat de les pel·lícules rodades abans de 1950 han arribat fins als nostres dies, i només una petita fracció del cinema mut s’ha conservat.
Alguns accidents van ser especialment dramàtics. El 1897, durant el Bazar de la Charité de París, una projecció cinematogràfica va acabar en incendi quan una flama va entrar en contacte amb pel·lícula de nitrocel·lulosa. La tragèdia va causar més d’un centenar de víctimes i va evidenciar els perills d’aquell nou espectacle tecnològic.
La solució arribaria des de la mateixa indústria. A principis del segle XX, Kodak va introduir un suport alternatiu basat en acetat de cel·lulosa, molt més segur que la nitrocel·lulosa utilitzada fins aleshores. Aquell canvi marcaria l’inici del declivi del cel·luloide en el cinema.
Malgrat tot, el seu llegat és immens. El cel·luloide va ser el material que va fer possible el naixement del cinema modern i, alhora, va obrir la porta a una nova família de materials que transformarien profundament la societat contemporània: els plàstics.
Si algun dia existeix un Oscar honorífic per als materials, el cel·luloide probablement seria el primer a rebre’l. Al cap i a la fi, sense ell potser el cinema no hauria arribat mai a convertir-se en la gran fàbrica d’històries i somnis que avui coneixem.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu aquí l’original.
