Andrea Gumes (Barcelona, 1987) forma part d'una generació de periodistes que van buscar-se la vida en un món digital que començava a caminar en el sector. De la precarietat a la supervivència, passant després per l'autogestió de projectes que han acabat enamorant centenars de milers d'oients i lectors. Des de fa tres anys, també espectadors. Gumes ha presentat durant tres temporades el programa Nervi a TV3, una de les poques referències culturals televisives a la graella del canal principal de 3Cat.

Dificultats amb la programació (en horaris complicats) i uns canvis dels hàbits de consum de la televisió han estat elements que han interferit directament en la seva feina. Provinent del món dels podcasts i dels programes sonors en àmbits digitals, especialment a Ràdio Primavera Sound, la seva figura a Sant Joan Despí uneix dos mons molt diferenciats: el de la CCMA, amb molts recursos, i el dels programes fets amb empenta i un grapat de professionals multitasking.

Amb ella analitzem la situació actual de la cultura a TV3, del seu pas per Nervi i la seva nova aventura, en exclusiva per a El Món de la Tele: serà la nova presentadora de Tot el temps del món, substituint així a Anna Guitart després de vuit temporades al capdavant.

Hem superat la tercera temporada de «Nervi» a TV3. La tornarem a veure al setembre?
Em tornareu a veure agafant el relleu a l'Anna Guitart, el programa de Tot el temps del món. Em ve molt de gust, la veritat. És un programa que té molt prestigi, moltíssimes temporades. L'Anna Guitart és una extraordinària conversadora. Ara em deixa a mi el merder de seguir aquest camí [Riu], però en tinc moltíssimes ganes. Llibres, què dir, al final?

En tots aquests anys amb «Nervi», has tocat tots els pals de la cultura. Fins i tot tenia certa etiqueta com una de les poques cares de la cultura de TV3. Ara ho serà de la literatura?
Quan m'ho van proposar vaig pensar: "Sí, per què no?". No em costa, em sembla força orgànic. Si hagués estat en un programa, per exemple, d'arts escèniques, sí que m'hagués vist una mica impostora o hagués dit que no sé si jo hi puc arribar a tot el que podria arribar. Tot i que amb la literatura em passa igual perquè no tinc estudis literaris ni res. Sí que és veritat que a vegades penso que mai més podré tornar a conversar amb Maria Arnal. Soc una dramàtica. Sí que és una renúncia a tota la resta de disciplines artístiques.

A l'inici, se la va col·locar en una situació complicada, perquè el programa era pràcticament l'única referència cultural de la graella de TV3. Tocar molts pals, però no arribar a tot. Com ha acabat vivint aquesta experiència?
Estic força orgullosa de com hem aconseguit travessar d'una banda a una altra. D'una disciplina a una altra. I no només parlant amb els caps més visibles o més mediàtics sinó anar a buscar també altres figures que no són tan reconegudes. Especialment amb el món de la música. Vam buscar gèneres que potser no havien estat tan representats a la televisió pública. Si que és veritat que em passa una cosa amb la televisió, fa temps que ho dic. Ho visc amb molta contradicció: no tinc feedback. El que em passa amb la televisió és que per primera vegada estic en un mitjà de gran abast on arribes a moltíssima gent però per mi és com estar parlant contra una paret. No tinc cap mena de retorn. En altres mitjans, fossin podcast o internet, l'audiència té una manera de comunicar-se amb el programa. La televisió és una espècie de vòmit al gran públic.

"El que em passa amb la televisió és que per primera vegada estic en un mitjà de gran abast on arribes a moltíssima gent però per mi és com estar parlant contra una paret. No tinc cap mena de retorn".

Què vol dir?
No sé qui és l'audiència de Nervi, no en tinc ni idea. I això a mi em bloqueja moltíssim. Comunicar sense saber qui hi ha a l'altra banda em posa molt nerviosa. Em fa anar a cegues. Aleshores, tota l'estona et bases en intuïció perquè no saps què està agradant, si volen que tiris cap a una altra banda. De la televisió hem perdut la part ritualística, per exemple els dilluns. Tots asseguts al sofà a veure un programa i a comentar-lo a Twitter. I ara, amb això d'intentar adaptar-nos a la plataforma digital... Vaig molt perduda amb la televisió en aquest sentit. Més enllà de l'audiència, que a vegades també és injusta tampoc no sé què està passant a la plataforma. Què busca la gent dins la plataforma? No ho sé. 

Com a prescriptora cultural afegeix dificultat, això.
Exacte, però jo crec que passa en general. No és el meu programa, és un tema de format televisiu. No és el tipus de programa on ens paren pel carrer i ens diuen que falten més pel·lícules o parlar d'un llibre en concret. No és que ho hagi sentit només jo. La gent fa un consum passiu de la televisió. Tu mires el que et posen i no hi ha un diàleg. Amb qui parles? A qui li dius que no t'agrada l'horari? Hi ha quatre persones que parlen de la tele a Twitter i les quatre estan enfadades.

Ve del món digital, dels podcasts i de formats amb una relació molt directa amb el públic. Creu que la creació de continguts ha acabat superant la televisió clàssica en aquesta capacitat de generar comunitat?
Sí, com a mínim en aquest aspecte. Els formats digitals permeten una comunicació molt més bidireccional. He treballat en projectes molt més petits on la interacció amb l’audiència era constant. La gent t’escrivia, et suggeria entrevistes, et feia arribar opinions. Fins i tot arribaves a conèixer els noms de moltes de les persones que et seguien. Passar d’això a la televisió és com passar d’un espai molt petit i tangible a un oceà immens on no saps qui t’està escoltant o mirant.

Molta gent veu com un pas natural passar dels podcasts o dels continguts digitals a la televisió. Ho ha viscut així?
Al principi sí. Quan em van proposar presentar-me al càsting, em va semblar un pas molt natural. Vaig pensar: "Sí, clar, endavant". Però una vegada dins, he descobert que no era tan orgànic com semblava. El pas del podcast a la televisió és molt més complex del que imaginava. Són llenguatges diferents i exigeixen habilitats diferents. La televisió requereix una altra manera de comunicar, una altra presència i, probablement, un altre tipus de personalitat. Jo no sabia estar davant d’una càmera; encara estic aprenent. A la facultat de periodisme no ens ensenyen això. Per tant, tot i que sobre el paper semblava una evolució natural, en la pràctica no ho ha estat tant.

Quan em van proposar presentar-me al càsting, em va semblar un pas molt natural. Vaig pensar: "Sí, clar, endavant". Però una vegada dins, he descobert que no era tan orgànic com semblava.

Aquesta dificultat també l'ha a fer autocrítica?
Sí. Recordo que una vegada algú va escriure a Twitter que jo era la persona amb menys telegènia que havia vist mai a la televisió. I vaig pensar que, en part, tenia raó. Per què hauria de tenir telegènia? Jo no soc un animal televisiu. Venia del món dels micròfons, dels podcasts, i a més vaig començar-hi quan encara no eren tan audiovisuals com ara. No hi havia cap motiu perquè dominés automàticament el llenguatge televisiu. De fet, hem vist molts casos de professionals excel·lents de la ràdio que, en passar a la televisió, no han acabat de funcionar. Són dos mitjans diferents i demanen coses molt diferents.

El programa ha patit moviments de la graella a tort i a dret durant aquests anys, amb decisions preses per la direcció de TV. Des de la una del matí o després del Barça i altres programes. Com ha viscut aquesta relació amb l'horari i la graella?
És un caramel enverinat. Per una banda, ets una de les poques cares visibles de la cultura a la televisió generalista. Si algú encén TV3 i busca continguts culturals, és probable que et trobi a tu. Però, al mateix temps, hem viscut molts canvis d’horari i de graella. Tot i això, crec que el problema no és tant l’hora concreta d'emissió com el context que l’envolta. Des de la meva perspectiva, una de les claus de la televisió és l’arrossegament d’audiència. Funcionen molt bé les nits temàtiques: una nit de futbol, una nit de documentals, una nit de true crime, una nit d’entreteniment... Quan una cadena aposta clarament per un tema, el públic s’hi queda. Si veus un partit de futbol, després un programa de futbol i després una tertúlia de futbol, és molt probable que continuïs allà fins tard.

Ha faltat això amb la cultura?
Probablement sí. Quan hi ha una aposta temàtica coherent, el públic es manté. Recordo, per exemple, una nit dels Premis Gaudí en què després es va emetre Marcians. Va funcionar molt bé perquè hi havia una continuïtat natural: acabaves de veure la gala i tot seguit et trobaves entrevistes, reportatges i continguts relacionats amb els mateixos actors, directors i pel·lícules. Quan el contingut manté una mateixa línia temàtica, l’espectador té més incentius per quedar-se.

«Nervi» no encaixava amb els programes que tenia al davant o al darrere?
Moltes vegades passava això. Si em poses després d’un programa amb una energia completament diferent, és molt difícil retenir aquell públic. Jo entenc perfectament que després d’un APM? o d’un Polònia la gent no es quedi necessàriament a mirar un programa cultural molt més pausat, amb una conversa tranquil·la dins d’un plató. És un canvi de ritme molt gran. De fet, sempre he fet la broma que, si algú es quedava mirant Nervi, probablement era perquè s’havia adormit al sofà, havia obert un ull i havia pensat: "Què està passant aquí?".

També ha comentat en altres entrevistes que avui es fa una televisió més conservadora. En l’àmbit cultural s’ha perdut una mica el risc?
Això m’ha fet reflexionar molt aquests anys. Quan vaig entrar a TV3 tenia una idea molt diferent de com funcionava la televisió. Jo imaginava una gran estructura on tothom compartia recursos i on, si tenies una bona idea, simplement la podies tirar endavant. Però quan hi entres descobreixes que cada programa té un pressupost, un equip i unes limitacions molt concretes. No és el mateix disposar de quinze guionistes que d’un. No és el mateix poder sortir a gravar a qualsevol lloc que trobar-te que aquell dia no hi ha càmeres disponibles. No és el mateix tenir accés a tots els platós que treballar amb els recursos justos.

El risc també depèn dels recursos?
Totalment. Les idees soles no fan miracles. Necessiten temps, equips i diners al darrere. Moltes vegades des de fora es pensa que només és qüestió de creativitat, però quan treballes en televisió t’adones que qualsevol aposta necessita una estructura que la sostingui. Hi ha hagut moments en què jo proposava sortir a gravar, anar a veure determinades coses o plantejar formats més ambiciosos, i producció m’ensenyava els números i em deia: "Això és el que tenim". I és veritat. Arriba un punt que entens que l’equip està fent tot el possible amb els recursos disponibles.

"Les idees soles no fan miracles. Necessiten temps, equips i diners al darrere".

Això també canvia la manera com valora els programes de televisió?
Moltíssim. Abans mirava un programa i simplement pensava si m’agradava o no. Ara inevitablement penso en què hi ha al darrere. En quantes persones hi treballen, quin pressupost tenen o quines limitacions han hagut de superar. Fins i tot he arribat a pensar que seria interessant que al final de cada programa aparegués una mena de rètol explicant amb quins recursos s’ha fet. Potser l’espectador veuria algunes produccions amb uns altres ulls. Evidentment, això és una reflexió interna. L'espectador no té per què pensar en aquestes coses. La televisió ha de continuar funcionant i generant la mateixa il·lusió independentment del pressupost.

Ara sembla que la cultura tindrà més pes a la nova etapa de TV3. Aquesta aposta arriba tard?
No crec que arribi tard. En televisió sempre s’és a temps de rectificar o de replantejar les coses. Els programes passen, les graelles canvien i l’audiència s’adapta ràpidament al que ve després. A mi, de fet, m’agrada la idea que la cultura no depengui d'un únic programa que concentri tots els recursos i totes les expectatives. Em sembla més interessant que existeixin molts formats diferents repartits entre televisió, ràdio, plataforma digital i altres canals. Que hi hagi un programa sobre òpera, un altre sobre videojocs, un altre sobre cultura asiàtica o sobre literatura em sembla un reflex molt més fidel de la diversitat cultural real. I també m’agrada que hi hagi moltes cares diferents i molts prescriptors amb qui l’audiència pugui establir una relació de confiança.

És difícil que un contingut cultural sigui descobert espontàniament dins d’una plataforma?
Sí, molt. A mi mateix no em passa gairebé mai. No em llevo un dimarts i penso: "Aniré a buscar aquell documental concret que van emetre fa mesos". Normalment hi arribes perquè has vist una recomanació, un anunci, un comentari a les xarxes o perquè algú t’ho ha suggerit. La descoberta espontània és molt més difícil del que sembla. Per això crec que els programes necessiten mecanismes de visibilitat constants.

Una crítica habitual és que, si no apareixes amb força a la televisió convencional, després és molt difícil que la gent et recuperi a 3Cat. Hi està d’acord?
Entenc perfectament aquest argument. Quan algú entra a una plataforma, normalment acaba consumint allò que ja coneix, allò que li apareix destacat o aquells continguts que tenen més notorietat. Els programes petits o especialitzats ho tenen més difícil per emergir. Per això continua sent important tenir presència a la graella televisiva. La televisió encara funciona com una gran eina de descoberta que després pot alimentar el consum digital.

"Jo sempre poso d'exemple el Vostè primer de Marc Giró a RAC1. Per mi és un autèntic cavall de Troia. Han aconseguit que en una de les franges de màxima audiència de la ràdio, quan la gent surt de la feina, va en cotxe o torna a casa per dinar, hi hagi un programa que incorpora continguts culturals molt específics".

Continua sent tan important aparèixer a la televisió tradicional?
Si no tens una presència forta a la graella convencional, és molt més difícil que la gent et recuperi després a la plataforma. La televisió continua sent una mena d’aparador principal. És allà on la majoria de persones descobreixen els continguts. Després ja decidiran si els recuperen a la carta, però la descoberta inicial continua passant moltes vegades per la televisió lineal.

Quin model de transcripció cultural audiovisual creu que funciona millor?
Jo sempre poso d'exemple el Vostè primer de Marc Giró a RAC1. Per mi és un autèntic cavall de Troia. Han aconseguit que en una de les franges de màxima audiència de la ràdio, quan la gent surt de la feina, va en cotxe o torna a casa per dinar, hi hagi un programa que incorpora continguts culturals molt específics. I no estem parlant de cultura per a tots els públics o de grans noms coneguts. Et poden portar la Maria Bohigas a parlar de l'última novetat de Club Editor i, tot seguit, un grup de joves dramaturgs que participen al Grec. De fet, moltes vegades ni jo mateixa sé qui són aquestes persones abans d'escoltar-les. La clau és que la cultura hi entra de manera natural, integrada dins l'entreteniment. No es presenta com "el programa de cultura", sinó com el magazín del migdia. L'oient no sent que li estiguin oferint cultura de manera explícita; simplement forma part del contingut. I aleshores passa una cosa molt interessant: algú que escolta el programa al cotxe pensa que s'apuntarà aquell llibre, o que buscarà aquella obra de teatre, o que investigarà qui són aquells dramaturgs perquè li han caigut bé. Quan te n'adones, ja has descobert una sèrie de propostes culturals gairebé sense buscar-les.