Potser estic pensant més sobre la mirada del documental que en el documental en si, i no sé si això parla millor o pitjor del documental. Parlo de l’estrena amb entrega doble de la tercera temporada de Punt de no retorn: amb l’episodi 1 Europa: joves i la marea d'extrema dreta i l'episodi 2 Europa: joves i antifeixistes. Per qui no la conegui, Punt de no retorn és una sèrie de documentals curts que analitza conflictes globals i transformacions socials que poden marcar un abans i un després en el món actual. A través de testimonis directes, planteja fins a quin punt alguns d’aquests canvis alteren equilibris polítics, socials i culturals, i poden ser difícils de revertir. Tant la sèrie com el director, Raül Gallego, han estat reconeguts amb nombrosos premis internacionals.

En aquesta entrega de dos episodis, la sèrie posa el focus en la generació de joves europeus que s'organitzen i es mobilitzen des d’ideologies oposades: d'una banda, segueix l’ascens de moviments i discursos vinculats a l'extrema dreta; de l’altra, segueix joves antifeixistes que s’organitzen per combatre aquestes idees. El documental intenta entendre mentre mostra –o mostrar mentre intenta entendre– per què alguns joves s'apropen a aquests moviments.

Visualment, és impecable: va passant sense que pràcticament te n'adonis mentre t’adones de cada canvi de pla, que és un molt bon senyal que una obra audiovisual està ben feta i ben cuidada. Conceptualment, tota peça d’aquest tipus es troba davant del mateix dilema: alguns espectadors hi veuran una denúncia, d'altres, un altaveu de la ideologia que denuncia, i d’altres, simplement un exercici de periodisme. Tot i això, trobo que allò que emergeix amb més força dels dos episodis no és tant una resposta sobre l'extrema dreta, com una pregunta sobre les dinàmiques polítiques contemporànies. I a mesura que avancen els minuts, es dibuixa una sensació persistent: la dreta fa, l'esquerra reacciona… i la dreta reacciona a la reacció de l'esquerra. Intentaré explicar breument per què això em sembla la llavor del documental, i no pas la lectura més evident, que seria la de l’oposició bo-dolent: des de la teoria del joc, qui fa el primer moviment durant un joc seqüencial –això és, un "joc" on els participants no actuen al mateix temps– acostuma a gaudir d’un avantatge estratègic. Qui defineix el terreny de joc obliga l’altre actor a respondre dins d’uns marcs que no ha escollit, i qui mou primer no sempre guanya, però condiciona la partida. Des d'aquesta perspectiva, una part important de l'èxit dels moviments de dreta radical no rau en les seves propostes, sinó en la capacitat per imposar temes, marcs mentals i enemics. A partir d'aquí, la resta d’actors polítics passen a discutir sobre immigració, identitat, memòria històrica o seguretat en els termes fixats per ells.

La sèrie documental, produïda per 3Cat i dirigida pel periodista Raül Gallego Abellán, accedeix en exclusiva a dues realitats contraposades: d'una banda, joves conservadors i de l'òrbita de l'extrema i la ultradreta; de l'altra, els moviments de joves antifeixistes…

— 3Cat (@som3cat) June 19, 2026

Quan això passa, fins i tot la contestació s'acaba jugant en un tauler que el segon a moure fitxa no ha dissenyat. I aquest és el perill que sembla filtrar-se a través d’allò que el documental mostra, més que no pas del que diu explícitament. Un símptoma purament formal és l’ordre dels episodis: primer se'ns mostren els joves de dreta radical i després els joves antifeixistes. Contraposar l’antifeixisme al feixisme té aquesta tensió inherent: l’antifeixisme existeix precisament com a resposta a l’existència del feixisme, i corre el risc de quedar reduït a això mateix: una resposta. Això no significa que siguin fenòmens equivalents, evidentment, ni que l'antifeixisme no sigui inqüestionablement necessari. Jo ho tinc clar, només ho escric perquè qui em vulgui buscar les pessigolles no m’ho recrimini. El que vull dir és que, abans de veure el segon episodi, patia perquè es presentés així: simplement, com una reacció a.

Un altre risc del primer episodi, sobre el jovent d’extrema dreta, és com els construeixen a partir d’algunes escenes: manifestacions contra Pedro Sánchez, insults al president, crítiques al govern socialista... en contraposar aquesta dreta amb una figura concreta com el PSOE, el relat sembla situar el PSOE com l’alternativa implícita o com "el costat bo" de la confrontació. El gest pot ser més o menys conscient per tal de remarcar el rebuig de la dreta contra qualsevol reducte aparent "d'esquerra" –èmfasi especial en les cometes–, però cal anar amb molt de compte: el PSOE precisament s’alimenta d’aquesta mena de propaganda inconscient on resulta el dolent menys dolent, justament, per contraposició i no per proposició. I d'aquesta legitimitat per eliminació neix la seva necessitat de l'extrema dreta, que el beneficia en la solidificació del seu projecte polític.

Continuem amb el primer episodi, on sentim veus d’organitzacions com Vox, Revuelta, Núcleo Nacional, Aliança Catalana, el partit alemany AfD o Hazte Oír. Totes presenten diferències segons el context nacional, posicionaments en la política internacional o el grau de tolerància cap a determinats col·lectius, però és especialment destacable l’intent de defensa de Hitler per part d’un d’aquests joves: ens diu que el Führer no era d’extrema dreta, recorrent a tecnicismes que li donen una mena de subcategoria més lleu; com si un rang menor en l'escala de líders d'atrocitats les anul·lés o les fes més digeribles. És un bon exemple dels diversos petits moments d’ironia reveladora en el documental, que valoro molt positivament, perquè les explicacions dels protagonistes fan evidents les caramboles argumentals necessàries per sostenir aquestes posicions. Quan apareixen arguments justificant Franco, Hitler o la naturalesa de la dreta i els règims feixistes, el documental els contextualitza i els desmenteix amb cartel·les informatives: una demostració de com n’és, de fàcil i ràpid, rebatre falsos relats amb dades històriques. El primer episodi retrata especialment bé els mecanismes d’autoengany, les justificacions històriques impossibles i la necessitat constant de la dreta de sobreescriure el passat.

“Cal fer fora els qui no s'adaptin”.

És una de les idees que més s'estén entre els moviments d'extrema dreta europeus. Què és la teoria del gran reemplaçament i per què mobilitza tants joves?

🎥 Nou capítol de #PuntNoRetorn3Cat, sèrie documental de Raül Gallego Abellán,… pic.twitter.com/o9gcsrcpay

— 3Cat (@som3cat) June 25, 2026

És rellevant i encertat el tractament de les xarxes socials, que mostra la tendència actual de la política convertida en contingut: eslògans, vídeos curts, provocacions, impacte emocional, identitats empaquetades per al consum digital, i el triomf de la viralitat sobre l’argument. Per exemple, Rubén García –àlies Rubén CientoZero–, divulgador a xarxes i autoanomenat admirador de Primo de Rivera, explica que vol revertir el règim del 78. Però com que el règim del 78 va ser continuisme de Franco reformulat sota una aparença democràtica, en realitat voldria dir una altra cosa: que els joves espanyols d’avui dia no és que siguin més de dretes, sinó que és Espanya, qui no ha deixat mai de ser-ho. I ara, alguns joves que pateixen el fracàs d’aquesta "transició", han decidit arrencar-li la màscara amable per tornar al que hi havia a sota sostenint-la, ara que la careta s’esquerda. No entrarem a destapar les vergonyes de l'Estat, però mirar-se el documental amb ulls atents i descolonitzats ajuda a trobar aquestes engrunes de Hansel i Gretel.

Acabo el primer episodi destacant una frase d'Asier Fernández, un militant de Vox de divuit anys, que afirma que els joves volen "trencar amb una certa tradició de ser d’esquerres". És aquí on el documental se’m fa més interessant: la dreta, que sovint es presenta com a acció, també pot llegir-se com una reacció. Una reacció il·legítima davant un malestar legítim envers el món que la política els va prometre i mai els va donar. La fi del miratge de la Transició és el seu desencant postprocés. Veure la dreta reaccionar contra Pedro Sánchez respon a aquesta reacció davant un malestar preexistent, i aquí apareix la idea que em vola pel cap després de veure el documental: l’arrel de tot plegat no és només la batalla entre dretes i antidretes. La idea és mostrar com un malestar que busca sortida pot prendre camins molt diferents: un camí intenta identificar l’origen del mal i les estructures que el produeixen: els joves antifeixistes. L’altre bàndol es converteix en el mal, i el canalitza cap a "enemics" concrets perquè no troba –o no li convé trobar– els enemics estructurals. Com bé veiem a la segona part del documental, són els joves antifeixistes qui sap detectar les estructures malaltes, i qui fins i tot entén i explica per què l’altre bàndol cau en certs mecanismes, difon certs discursos, o culpa certs col·lectius. La consciència, l’anàlisi i la mirada humana, però crítica, són el que els permet detectar on es genera la malaltia abans d’amputar una extremitat innecessàriament.

Però com que el règim del 78 va ser continuisme de Franco reformulat sota una aparença democràtica, en realitat voldria dir una altra cosa: que els joves espanyols d’avui dia no és que siguin més de dretes, sinó que és Espanya, qui no ha deixat mai de ser-ho

El segon episodi és una demostració d’aquest engranatge mental i conductual dels joves antifeixistes. Hi apareixen veus de la coordinadora antifeixista alemanya Widersetzen, l'OJS, Arran, l'humorista Alex Ayres, el raper Ergo Pro… exemplifiquen diferents maneres de construir un discurs antifeixista: des de la música, l'humor, el sindicalisme, la militància de base o l'acció comunitària. Més que limitar-se a reaccionar, que és una part de la seva activitat política, però no el nucli, intenten disputar el sentit comú des de diversos espais culturals i polítics, i ofereixen mirades, reflexions i argumentari que van més enllà de la contraposició amb els joves d’extrema dreta. Arribats a aquest punt, deixo de patir tant pel que comentava fa unes línies: la majoria no es defineixen a través de no ser d’extrema dreta, sinó que defensen els valors que sostenen, sense reduir-se al que no són. Tot i això, hi ha la sensació subtil, però latent, que moltes d’aquestes veus fan de la protesta contra el malestar gran part de la seva identitat. Així que un cop vistos els dos episodis, no puc deixar de preguntar-me: ¿el documental presenta els dos grups de joves com cares de la mateixa moneda, sent la moneda la idea que el malestar es transforma en identitat política? ¿Si la dreta necessita enemics per construir el seu relat, l’antifeixisme també necessita l’existència del feixisme per justificar-se políticament? Això no invalida les reivindicacions dels segons, ni estableix una falsa equivalència entre els dos fenòmens, ni de bon tros. Però la diferència és rellevant, perquè no és el mateix definir un adversari per allò que és, que per allò que defensa. ¿Era aquesta, la conclusió del documental? ¿O estic fent un sobreesforç interpretatiu per arribar-hi? De nou, no ho tinc clar. I m'agradaria tenir-ho més clar perquè sé que hi ha qui s’alimenta dels missatges que no queden clars. Ara: potser tot plegat no és tant un problema del documental, com una reproducció de la realitat que retrata. El drama, al final, és que viure de reacció en reacció fa que uns converteixin la ferida en bandera, i els altres acabin convertint l’intent de resoldre la ferida en bandera. I, mentrestant, la ferida continua oberta. El resultat és una cadena de respostes successives on, mentre les diferents identitats polítiques es defineixen cada vegada més en funció de l’adversari, el conflicte corre el risc de convertir-se en una font d'identitat més que no pas en una via per resoldre’l. Per mi, el documental explica això; no sé si és el que en Raül Gallego tenia al cap.

Si entenem que sí, el que més m'agrada d’aquests dos episodis que en són un és que apunten a un paral·lelisme menys superficial i més humanista que la mera confrontació entre extrema dreta i antifeixisme: molts dels protagonistes semblen compartir una mateixa necessitat, que és instal·lar una identitat en un món que ofereix cada vegada menys garanties, més buidor, menys certeses… menys espai i possibilitats per ser. La política es converteix en un mecanisme per donar forma a la frustració. Potser per això els errors que podem trobar al documental són, en gran manera, els errors de la societat que retrata. Aquesta coincidència el protegeix de certes crítiques, però també el deixa exposat al risc de reproduir allò que observa. Al final, decideixo llegir els dos episodis com una observació de l’extrema dreta, però també com un testimoni històric de la gestió del malestar i la frustració d’una generació que no té por de no tenir futur, sinó que dubta de si podrà tenir el present que vol. Uns reaccionen a la percepció d'una tradició, equiparada a estabilitat, que es perd; els altres, a la irrupció i consolidació d'aquesta reacció. Els joves d’extrema dreta i els antifeixistes es diferencien en la gestió del dubte sobre el present: uns es perden en laberints mentals que els porten a disparar dards contra culpables immediats o premisses simples, i en aquest desplaçament de la frustració s’evita mirar i encarar què falla realment. Mentre clavar el dard simbolitzi poder, no cal revisar els fonaments del sistema que necessita replantejament. Els altres saben on s'origina la ferida, però també reconeixen que entendre-la no és suficient per guarir-la. I potser aquesta és la tragèdia compartida dels dos episodis: uns s'equivoquen de diagnòstic i mètode, i els altres coneixen millor el diagnòstic, però cap dels dos no troba una sortida. Tots intenten construir una identitat en un present que cada vegada s'assembla més a un futur que ha nascut mort. Aquesta és, probablement, la conclusió més dura del documental: quan una societat no cura les seves ferides, acaba convertint-les en el paisatge on aprenen a viure les noves generacions. I quan el dolor deixa de ser una excepció i es converteix en rutina, tota una generació acaba construint la seva identitat al seu voltant.