Després de cites ràpides, cites de sofà, convivències de quaranta-vuit hores i totes les emocions i decisions que neixen i moren pel mig, els dos últims episodis de La gran cita ja estan disponibles a la plataforma 3Cat. Abans de tot, dues recomanacions: la primera és que si esteu passant una època sensible, no us els mireu. La segona és que si esteu passant una època sensible, us els mireu.
El setè i vuitè episodis del reality show de cites són les postres dels episodis previs cuinats a xup-xup. Al setè, les parelles finalistes descobreixen, finalment, si la IA els havia seleccionat com a parella compatible. Al vuitè, som nosaltres qui descobrim si aquestes parelles trien consolidar o no la relació que han construït al llarg del programa. És clar que la pregunta real no és només si l'algoritme encerta o falla, sinó què passa quan dues persones han estat conduïdes per una narrativa compartida, i han de decidir si el vincle és saludable o no, o si és propi o induït per un criteri extern.
Els dos últims episodis fan evident la tensió amb la qual juga el programa: d'una banda, la fascinació per la tecnologia com a mesuradora i mediadora de l'amor; de l'altra, la constatació que cap sistema artificial no pot entendre ni substituir del tot el desig, la il·lusió, la intuïció, i la incomoditat de mirar-se de debò. I també als dos últims episodis, els espectadors hem observat prou els participants i els seus matisos per a arribar a les nostres conclusions i veure si coincideixen amb les seves. En aquest sentit, també juguem a endevinar, a predir, com ho ha fet la IA amb les parelles. Però ho fem des de la lectura i l’experiència emocionals de la condició humana. Això és important, perquè segurament és una de les lliçons més evidents durant tot el visionat de La gran cita: allà on la intel·ligència artificial equipara diferències amb incompatibilitat, la psique humana és capaç de contemplar-hi un marge de maniobra. A vegades, els humans decidim intentar-ho malgrat la incertesa. D'altres vegades, no. De vegades això ens juga a favor, de vegades en contra. Però sempre és la capacitat de sostenir la incertesa i considerar si val la pena fer-ho la que allunya l’experiència humana del criteri artificial.
Com cantaven els Amics de les Arts citant Shakespeare: "els valents sucumbeixen a la mort un cop només; i els covards, senyor, moren constantment". Els covards pateixen la mort cada dia a causa de la seva por, i això els apropa més a una intel·ligència artificial que a un ésser humà; prefereixen la seguretat de no patir a l’exposició a la incertesa. A La gran cita veiem casos de covardia i valentia tant en l’acte de triar a l'altre com de no fer-ho. I la gran expectativa que tan bé construeix el programa per saber si les parelles es trien o no, respon a haver contemplat i entès per què. És un dels punts forts: tot es pot observar germinant en un exercici visualment, emocionalment i narrativament excel·lent. Als episodis previs, el programa ja havia anat deixant entreveure les aliances, les fragilitats i les simetries parcials entre les parelles; al setè, les tensions esclaten i queden del tot visibles.
- L`Isaac i en Dani a «La gran cita»
- 3Cat
Al vuitè episodi, la cerimònia final reuneix tots els participants i les parelles finalistes es dediquen unes paraules abans de comunicar la decisió final. En un ritual on es col·loquen esquena contra esquena, girar-se i posar-se de cara a l’altre vol dir que es trien. No girar-se, deixar-ho córrer… o per a un altre moment. Procuraré no fer espòilers, però la sorpresa està servida. La confirmació de les sospites, també. Hem vist molts tipus de personalitats, sistemes de creences i motxilles emocionals diferents i, conseqüentment, perfils relacionals diversos. De nou, aquí és on La gran cita troba part del seu valor més clar. No mostra només el moment de la tria, sinó que canalitza tot el que hi ha al darrere: els dubtes, les asimetries, els silencis, les projeccions, i la manera com l’afecte també es negocia dins un format televisiu. La frase final del discurs de l'Isaac a en Dani, que també gira al voltant de la valentia i la covardia, ho capta molt bé: "Jo, ara, ho tinc clar. Ara et toca a tu decidir a qui dones l’esquena: si als teus monstres o a intentar-ho".
Sí, insisteixo: els dos últims episodis de La gran cita no serien tan potents sense la construcció prèvia. Per això el vuitè episodi funciona menys com un simple desenllaç i més com una síntesi de tot el que hem vist fins ara. El programa desplega millor la seva tensió dramàtica gràcies al fet que no ens parla només de qui s'agrada i qui no, sinó de com es genera l’encaix entre personalitats amb ritmes i ferides emocionals diferents, expectatives desiguals i maneres diverses d’entendre la intimitat. Hi ha participants que arriben amb una idea molt clara del que busquen i d’altres que sembla que descobreixen el desig i criteri propis a mesura que avança el programa. Hi ha qui es mostra més prudent, qui fa servir l’humor per protegir-se, qui es deixa portar, i qui necessita verificar constantment que allò que sent té correspondència a l’altra banda. Amb tots aquests ingredients a la coctelera, el setè i vuitè capítol esclaten com una veritat inajornable. La decisió final no només resol una història, confirma que el vincle romàntic és sempre una negociació entre el que es vol, el que es pot i el que es tolera. La gran cita encerta quan no converteix la tria en una victòria neta, sinó en un moment d’ambivalència, amb afecte real, però també amb dubtes legítims i reconeixibles.
El programa encerta quan no converteix la tria en una victòria neta, sinó en un moment d’ambivalència, amb afecte real, però també amb dubtes legítims i reconeixibles
Val la pena dedicar un paràgraf al tipus de programa que ha fet possible aquest final: un programa de cites o dating show. En un moment en què tot ens fa cringe, concursants i presentadora tenen l'autoestima i les ganes, d’una banda, d’exposar-se en un àmbit tan vulnerable com és el romàntic. I d'altra, de fer-ho en un tipus de programa que, històricament, s'ha criticat o percebut per alguns com un espai barroer, superficial o de mal gust. I no, no vinc a dir que el valor del programa rau només a participar d’un gènere menystingut pel simple fet de fer-ho. No sóc fan dels referents més propers –Mujeres y hombres y viceversa, tot i les distàncies–, però sí que trobo plaer, coneixement i entreteniment en els experiments socials, que és realment el que és La gran cita. I el que el diferencia de Mujeres hombres y viceversa és que s’assembla molt més a referents estatunidencs, com Nectar House –d’on sospito que han tret la idea de les cites de sofà. I això què implica? Doncs que no són només persones que busquen parella o participants d'un joc televisiu: se sotmeten a una prova emocional i narrativa, entre ells i davant del públic, més enllà d’un cau d’hormones i atracció sexual –que també hi és.
El programa agafa una fórmula aparentment banal i la converteix en un dispositiu per observar com es construeixen o no el desig, la tria, el respecte per un mateix i l’altre, i la vulnerabilitat. La gran cita hibrida la lògica del dating show amb una lectura emocional i social més complexa, barrejant l’entreteniment amb una mirada més sofisticada sobre l'amor i els vincles. I això es deu al plantejament del format i al conjunt de participants. Uns participants, per cert, prou intel·ligents emocionalment, en general; ho destaco no només perquè m’alegra, sinó perquè m’imagino una part del públic que deu arrossegar el programa. Segurament, hi trobem algun adolescent que potser veu, per primera vegada, que el flirteig i les relacions poden ser alguna cosa més que el que li ha explicat Andrew Tate, en Llados, o qualsevol altre mascle alfa de la masclosfera. Adolescents i no tan adolescents potser descobreixen que, amb l’excusa del show, s’hi retraten comportaments i patrons molt més profunds del que s'esperaven trobar. Que s’hi reconeixen o que els ajuden a reconèixer-los i pensar-los. I que l’amor, el marro, i les cites en català no només són possibles, sinó normals.
Amb els dos últims episodis de La gran cita, ens acomiadem dels participants que hem acompanyat des del llit o el sofà de casa. Programes com aquest ens permeten experimentar coses arriscades sense risc, i com que les persones sempre hem estimat i mai deixarem de fer-ho, veure a la gent intentar-ho en pantalla és doblement valent per part seva. Que "els covards moren constantment" ho va dir Shakespeare, i ho sentencia també l’Isaac. I com l'única diferència entre la veritat de Shakespeare i la de l’Isaac són uns centenars d’anys, no s'entendrà si La gran cita no prepara una segona temporada.
