Un retrat de Carles Sabater ens convida a veure el seu dia a dia durant set anys. Es tracta del pòster de No espereu res de mi, un documental que s'immergeix en la vida íntima del cantant des del 1992 fins al 1999, any en què va morir. Els paisatges, les persones i les reflexions que van marcar els últims anys de Sabater queden immortalitzats en aquest llargmetratge, que revela gravacions que el vocalista va enregistrar a través de la seva càmera i que ajuden a entendre la situació personal amb unes imatges protagonitzades per ell mateix. El material d'arxiu es complementa amb les veus d'aquelles persones que el van acompanyar dins i fora de l'escenari, com la seva parella Laura Jou o el seu company a la banda, Pep Sala. El seu pas per la música, pel teatre i per les vides d'aquells que van ser més a prop es relata en aquest documental que s'estrenarà el dimarts 29 d'octubre, al Sense Ficció de TV3.

Les imatges que va gravar Carles Sabater desmunten, inconscientment, el seu personatge. No espereu res de mi deixa veure com es va anar forjant la seva figura mediàtica en el moment que Sau va erigir-se en un dels grups de rock capdavanter a Catalunya. La popularitat del grup i de la seva imatge el va convertir en algú que necessitava ser agradat. És una de les característiques que destaca Laura Jou quan parla de la seva parella, que va conèixer abans que Sau nasqués: “Volia ser la persona perfecta, l’amic perfecte, el xicot perfecte, el fill perfecte, l’actor i el cantant perfecte, amb el rínxol perfecte...”. Una personalitat que va més enllà de les paraules de Jou i es veu en les gravacions que Sabater fa de la seva vida diària, en què Jou és present en escenes quotidianes de parella i en moments en què ella no era conscient que era filmada.

"Era un noi que desitjava ser una estrella del teatre, de la música... l'escenari li provocava una adrenalina i un plaer que el feia sentir còmode". Jordi Call, director del documental, valora d'aquesta manera Carles Sabater després de muntar una hora i vint-i-set minuts de llargmetratge. Explica que l'encàrrec de fer aquest documental es remunta als inicis del 2024, en què la seva productora (La Manchester) va proposar-li commemorar els 25 anys de la mort del cantant. Call es va posar en contacte amb Laura Jou, que li va fer entrega de les gravacions de qui era la seva parella. Gràcies a aquest material, "hi havia possibilitats de fer un documental amb un enfocament que no s'havia donat mai", afirma el director, que aporten al film un "aire íntim i proper" a la història de Carles Sabater. 

El llargmetratge abasta els anys en què Sabater, un actor de teatre desconegut i que dirigeix projectes modestos, esdevé una estrella del rock català i un referent atractiu per a molts joves. Call ho aconsegueix només mitjançant els vídeos domèstics i les veus del seu cercle més proper, sense necessitar una veu en off que guiï l'espectador ni les cançons més mítiques de Sau que el distreguin. Preval "la història del Carles i la seva figura", recorda el director, que sorgeix de les vuit hores d'imatges que va gravar i que són el fil conductor del documental. Confessa que quan les van adquirir van topar-se amb un material "bastant curiós", en què Sabater "gravava coses significatives, a cops íntimes però també simbòliques". El documental l'ensemble d'una manera inintencionadament cronològica, ja que "les conseqüències del Carles se succeïen de les accions que feia, que el van portar al seu desenllaç", comenta el director. 

Aquestes cintes arriben a la seva fi amb la mort del cantant i actor, un moment tacat per la rumorologia del públic i dels mitjans. En aquest sentit, Jordi Call agraeix la tasca de Pep Blay quan va publicar el llibre Cor trencat: mort i vida de Carles Sabater. Abans que es plantegés la idea del documental, Blay va desmentir que el cantant morís per una sobredosi i explica la seva vertadera causa de mort (l'aturada cardiorespiratòria), tot exposant els resultats de la seva autòpsia. De totes maneres, a l'equip de No espereu res de mi no els interessa aprofundir en aquesta qüestió, sinó que "l'objectiu principal és fixar-se en saber què li va passar en els seus darrers anys de vida", reflexiona Call, per entendre el seu final. 

La varietat de material visual, així com les veus que participen en el documental, ofereixen una mirada calidoscòpica a la vida de Carles Sabater que proposa dubtes i dilemes al públic. "No volem ensenyar la nostra posició editorial, però intentem que l'espectador tregui les seves reflexions", descriu Call. Gerard Quintana (Sopa de Cabra) parla del món de la música i la competitivitat entre bandes als anys 90. Pep Sala i Joan Capdevila (membres de Sau) tracten les tensions internes dins del grup. Laura Jou, de les relacions sentimentals i el masclisme interioritzat. Sobre això, Call considera que és interessant que "els espectadors de la generació de la Laura puguin treure unes conclusions i les més joves, unes altres", ja que, en aquella època, "les relacions eren molt diferents i ara el topall de permissivitat és més qüestionable".

Amb tot, No espereu res de mi proposa repensar la figura de Carles Sabater i el context en què va assolir la cúspide del rock català. En paraules del director, es pot presenciar un jove cantant i actor que, "després de descobrir l'èxit, es descobreix un Carles més fràgil". Un homenatge naturalista i sobri, amb el visual al centre, en què es descobreix la vida de Sabater dins i fora de l'escenari. Una vida, que, d'acord amb Jordi Call, "vivia com si fos una pel·lícula, amb un dramatisme i intensitat que li va girar en contra".