"La proposta de Rigoberta Bandini amb la cançó “Ay Mamá”, és l'única que ens pot fer vibrar, riure, ballar i, emocionar (que és el més important)
Per Nando Escribano
I per fi, després de mesos de misteri, hem descobert com és #ElFestivalQueTúQuieres, el BenidormFest. I, no ens enganyem, es pixa a la cara de qualsevol altra preselecció espanyola que hem viscut en els últims anys (i perdoneu l’expressió, però estic més content que un gos amb un os).
Anem per feina, el millor que han tingut aquestes preseleccions són, sens dubte, la durada: hora i mitja de gala. Va ser arribar i moldre. Actuació rere actuació, que a això hem vingut. De la primera semifinal potser el que va tenir menys ritme va ser l'inici. Hauria optat per una presentació conjunta en comptes d'haver d'escoltar tres presentacions de tres presentadors que, al final, venien a repetir les mateixes frases de “Wow!”, “Per fi!”, “Avui serà una nit màgica!”. En realitat em segueixo preguntant si era necessari tenir a tres presentadors. Ho dubto. I menys per fer acudits dolents o dir frases com “¡Viva Portugal y sus toallas de rizo!”. Probablement la meitat dels eurofans no té l'edat suficient per saber ni a què es refereix.
La gala del dimecres va tenir alguna pífia (i no em refereixo al fet que el jurat considerés que les Azúcar Moreno havien fet la tercera millor actuació): càmeres amb poc equilibri, reaccions que ens vam perdre perquè tota l'estona estaven punxats els presentadors, micròfons que s'acoblaven… detalls que, encara que són minúsculs, marquen la diferència. Però qui no comet errors la primera vegada? Afortunadament, ja no es van repetir al dia següent.
Un dels punts forts de les gales van ser, a més del ritme, els grafismes: moderns, diferents, acolorits, amb moviment i amb una clara i encertada intenció de simular Eurovisió (com quan sortia el títol de la cançó amb els crèdits sobre un escenari encara a les fosques).
RTVE va demostrar que té la capacitat d'oferir-nos un espectacle a l'alçada d'altres televisions europees i de generar l'expectació suficient perquè més que una preselecció, semblés el que era: un FESTIVAL. I què passa quan les coses es fan bé? Que funcionen! La segona semifinal va ser fins i tot líder durant gran part de la seva emissió, tant a Catalunya com a Espanya:
Vaja, que la música a la televisió funciona… si ens ho currem. I només és el primer any. Si aprenem dels petits errors, millorem el guió i innovem una mica més en uns anys no estarem tan lluny del Melodifestivalen (que, al final, és la referència que teniem al cap).
Aquest dissabte vuit propostes lluitaran per representar-nos a Torí. Aquí van els meus pros i contres de cadascuna d'elles:
Chanel:
Punt positiu: la seva actitud i la seva perfecta execució
Punt negatiu: s’ajuda massa del backing track i sembla que canti per sobre d'ella mateixa gran part del tema. A banda, tots els anys hi ha diverses “dives” amb lluentons i aquest any no serà diferent.
Per cert, pels més espavilats… no us recordava a res el seu look?
Rigoberta Bandini:
Punt positiu: la cançó s'enganxa (mamamamama, lololololo), té estructura d'himne (va de menys a més, té uns èpics cors finals…) i el missatge és fàcilment comprensible encara que no entenguis l’idioma.
Punt negatiu: a la Rigoberta li tremola la veu la primera meitat de la cançó. Això ho hauria de polir
Com a curiositat, atenció al que descobria un usuari de Twitter just després de la seva actuació:
Acabo de caer en que @rigobandini lleva a la emperatriz del tarot en el vestido. #BenidormFest pic.twitter.com/R1JxJ7ISZP
— Robitchto (@robitchto) January 28, 2022
Varry Brava:
Punt positiu: l'energia del grup
Punt negatiu: La proposta es queda a mig camí i no acaba de despuntar. Qualsevol altre país amb una cançó “de revetlla” pot passar-nos per damunt.
Blanca Paloma:
Punt positiu: not found (bé, direm que la seva veu)
Punt negatiu: és una proposta plana. Si tres minuts es fan llargs… molt mala senyal.
Tanxugueiras:
Punt positiu: sempre hi ha una cançó de folklore que queda als primers llocs de la classificació.
Punt negatiu: la posada en escena hauria de ser molt més èpica i, personalment, a mi els ballarins em distreuen de la cançó i del missatge. pel que fa a l'idioma, m'encanta la idea de portar un tema en gallec, però crec que a això li donem importància només nosaltres i només ens fa il·lusió a nosaltres. Portar una cançó en gallec no ens donarà punts.
Rayden:
Punt positiu: En Rayden té aptituds i carisma de sobres. És un professional i es menja l’escenari.
Punt negatiu: La cançó no és fàcil de recordar (només té dues tornades) i els cors de “que yo ya lo lloré” semblen més aviat crits. Per cert, això no ve a tomb però no us passava que no enteníeu absolutament res de la lletra? (i això que era en castellà)
Xeinn:
Punt positiu: La cançó s’enganxa.
Punt negatiu: la mania de portar al festival cançons calcades a les que han triomfat aquell any. Per molt bona que sigui la cançó, aposto que hi haurà com a mínim unes altres tres “còpies” de The Weeknd aquesta edició.
Gonzalo Hermida:
Punt positiu: donem fe que té un bon directe, ho ha demostrat en altres ocasions.
Punt negatiu: la cançó és bonica, però no té res especial com per anar a Eurovisió. Podria ser qualsevol single de Pablo López o Alborán. Tinc molt clar que si ell és l'escollit, anirem a buscar llana i en sortirem esquilats.
Dit això, crec que la proposta que pot diferenciar-nos més d'altres països en quant a cançó, missatge i estètica és “Ay Mamá”. Queda clar que és el tema amb més èxit comercial però, més enllà d'això, és l'única a la que li veig suficient potencial com per a fer vibrar, riure, ballar i, AL MATEIX TEMPS, EMOCIONAR (que és el més important).
