Ja hi ha disponibles a 3Cat els tres primers episodis de La gran cita, el programa que presenta la badalonina Aida Domènech (coneguda com a @dulceida a les xarxes, on és influenciadora des de fa més d'una dècada). La idea és senzilla: 100 solters i solteres busquen l'amor. D'entre els 100 participants, una intel·ligència artificial ha dissenyat les 50 parelles més compatibles, segons el seu criteri. A partir d'aquí, quin és el funcionament del programa? D'entrada, els participants tenen una primera presa de contacte on estableixen qui els sembla més interessant. Després, però, se'ls explica que la intel·ligència artificial ha generat uns matches ideals. Des d'aquell moment, els concursants es coneixeran tenint en compte aquesta informació. Al final del docureality se'ls revelarà si han triat la parella que la IA havia escollit per ells, i hauran de prendre una decisió: si volen continuar amb la persona que havien decidit conèixer durant el programa.
Produïda per Incís TV, no és sospitós trobar-hi l’enfocament humanament sensible de la productora, acompanyat del seu característic preciosisme audiovisual, com ja es percep a altres programes del mateix segell: L'eclipsi, L'ofici de viure, Històries de la primària, o Animals i companyia. Marta Torné, que presenta el primer episodi al Teatre Coliseum de Barcelona, fa un aclariment: diu que no només és un programa amb càrrega eròtica i recreativa, sinó que també té un component emotiu; això semblaria un clixé si no fos perquè es constata molt ràpidament que té raó. Les ganes i les pors, a les que irremeiablement porten el desig d’amor, es noten des del primer moment que sentim explicar als concursants les seves expectatives, historial amorós, inseguretats i criteris a l'hora de buscar parella. El bon plantejament, el bon càsting, la bona presentadora, el bon muntatge, i la bona selecció de dinàmiques fan que l’emoció emergeixi i se sostingui gràcies al format, i no només per al format –em perdonareu l’exemple, però és el que els passa a La cárcel de los gemelos, per entendre'ns. Torné també recalca que és un programa de cites en català (!), que em fa angúnia com sempre que ho sento remarcar a un català que fa coses; l'estrany seria que fos en albanès.
Si bé el programa de dating més recent de la televisió catalana és Love cost (2024) presentat per Núria Marín, per trobar-ne algun amb intencions similars a La gran cita ens hem de remuntar als anys 90: concretament, a Amor a primera vista (1991), produït i dirigit per La Trinca, i presentat, entre d'altres, per Salomé. És per això que, des del primer minut, em sorprèn molt positivament el format; la premissa, l'edició, el ritme, la varietat i coralitat, la presentació dels "personatges"… em recorda als vídeos de Cut que endrapo mentre sopo. Cut és un canal digital estatunidenc especialitzat en vídeos d’experiments socials, cites i interaccions entre desconeguts. A través de formats simples a YouTube, fàcilment reconeixibles –com les cites ràpides gamificades a The Button–, exemplifica l'estratègia dels nous mitjans: dirigit a les generacions internetitzades –millennials, Gen Z– i optimitzat per a la viralitat. La gran cita de 3Cat no aspira tant a la TikTokització com Cut, però l’essència del plantejament és la mateixa: posar persones desconegudes en una situació controlada per generar interaccions espontànies amb valor narratiu, lúdic i emocional, i potencial d'enganxar l’audiència.
De fet, també em venen al cap els vídeos de Nectar, un altre canal de YouTube estatunidenc que combina formats d’entreteniment i dinàmiques socials amb una posada en escena molt cuidada, centrada en cites, jocs relacionals o proves entre participants. Aquest posa més èmfasi en la construcció audiovisual i el ritme narratiu, amb una edició que reforça el to emocional de les interaccions. La gran cita s’apropa més a aquest tipus de programa i és una bona notícia: no perquè tinguem els Estats Units com a referent, sinó perquè vol dir que l’audiovisual català surt dels "llocs segurs" als quals està habituat, i demostra no ser únicament autoreferencial o creativament covard. Aquesta combinació de factors a Cut, Nectar, i ara La gran cita, funciona perquè activa mecanismes d'identificació i curiositat: l'espectador es reconeix en les emocions, vivències i drames dels participants i/o gaudeix del component d’entreteniment i imprevisibilitat de la situació. Alhora, queda atrapat per les dinàmiques relacionals, que generen tensió, empatia i petites recompenses narratives constants. Qualsevol guionista o addicte a ser estimat sense garanties sap que una trama avança i enganxa a través del conflicte.
L'espectador es reconeix en les emocions, vivències i drames dels participants i/o gaudeix del component d’entreteniment i imprevisibilitat de la situació
D'una banda, m'interessa que el programa presenta una tensió molt contemporània i molt nostra entre l’autenticitat i la necessitat de referents i representació (el programa és divers en el sentit més ampli: orientació sexual, variants dialectals, cossos, accents, preferències, contextos…). D’altra banda, també celebro que es facin apostes per formats híbrids entre entreteniment i experiment social amb ambició formal. A la presentació del primer episodi, tothom va vestit de gala i es respira un ambient glamurós, el Coliseum s'ha guarnit per l’ocasió. I per molt que no sigui la meva cosa preferida del món, m'agrada que l’audiovisual tingui estones de sentir-se part d’alguna cosa i de prendre’s seriosament de manera no irònica. En aquest petit país, la distància irònica evita la vulnerabilitat, i per tant l’autenticitat, i per tant la realitat. No pots construir res sòlid si tot és irònic, la ironia és un fum esmunyedís. Té a veure amb l’autoestima i la dignitat que tant ens falten: necessitem existir amb i davant dels altres sense dissimular ni riure’ns constantment de nosaltres mateixos –sense dissimular-nos.
Dit això, entrem a les qüestions que he anomenat "les tres batalles" per tal de facilitar la digestió de la peça. La primera batalla és la dels influenciadors/l'intrusisme. Parlem de la presentadora de La gran cita, Aida Domènech aka Dulceida. Fa mandra, però s’ha d’encarar: ¿fins a quin punt el carisma comunicatiu pot substituir —o complementar— la formació periodística o audiovisual? Seré breu: sí a la comunicació formada, però també sí a persones amb habilitat —més o menys entrenada— per comunicar, sostenir una presència escènica sòlida i defensar un relat des de dins. El cas de Laura Escanes a La Travessa n'és un altre exemple, un perfil similar al de Dulceida –influenciadora catalana que creix utilitzant el castellà per xarxes, i que la televisió catalana aposta per reabsorbir mediàticament. De fet, és la mateixa Aida Domènech qui explica que no va tenir por d'acceptar el projecte, que se sentia capaç d'entomar-lo tot i no haver presentat cap programa de televisió. Diu que la seva experiència comunicant i la seva seguretat i connexió amb la idea del programa la feien sentir-se capaç i motivada –motivats capaços, una combinació que escasseja. Hi ha una idea molt arrelada, quasi moral, que associa seguretat i confiança en un mateix amb arrogància, com si assumir un rol amb desacomplexament fos egocentrisme, quan pot ser simple confiança en la capacitat pròpia. El que realment paralitza és aquesta forma de covardia sofisticada que ens fa dubtar de tot abans de començar, fins i tot quan tenim les eines per fer-ho dignament. Gens de por a l’intrusisme, doncs, sempre que no el confonguem amb manca de criteri professional. I no li dec res a Aida Domènech, però Aida Domènech presenta bé. Fins ara, els catalans ens hem emborratxat amb cultura de les personalitats: qui importa és qui ocupa pantalla, micròfons, qui entra a casa nostra a través de la televisió, la ràdio o el mòbil: actors, polítics, presentadors del Telenotícies, figures institucionals o mediàtiques que es mouen en un mateix ecosistema de visibilitat. Aleshores, ¿quina diferència funcional hi ha entre Dulceida o Toni Cruanyes, per exemple, més enllà del registre o el context? El rol és el mateix adaptat a cada circumstància: tots ocupen espais d’intermediació entre relat i públic.
És curiós com els qui diuen que "el català ha de seduir" s’emprenyen quan el català, sense voler-ho, sedueix
La segona batalla és la del català. O, per ser precisos, la tensió entre llengua-identitat, audiència i trajectòria digital. Que una creadora que ha treballat durant anys en castellà presenti ara un programa en català no és un detall menor, perquè activa –comprensiblement– alarmes sobre identitat i mercantilització. Hi ha una part del públic que ho celebra com a normalització, i una altra que ho rep amb estranyesa —o fins i tot amb rebuig. No ens enganyem: els diners i les estratègies de plataforma hi juguen un paper, encara que la presentadora no ho digui. Però Aida Domènech sí que reconeix amb naturalitat que és normal que generi sorpresa. No es posa a la defensiva: ho entén. Domènech també explica que, quan penja contingut en català a xarxes, sovint rep comentaris tipus "en español, coño". No és anecdòtic: la llengua, a l'espai digital d’un català que surt de l'armari, continua sent un marcador emocional que activa adhesions i rebuigs automàtics. És curiós com els qui diuen que "el català ha de seduir" s’emprenyen quan el català, sense voler-ho, sedueix. Però això és una batalla per a un altre dia.
La tercera batalla d’avui és la de la tensió entre humanitat i tecnologia. 3Cat explica així La gran cita: "un experiment únic per descobrir què és més eficaç a l'hora de trobar l'amor: la tecnologia o l'espontaneïtat?". Aquí el dispositiu és especialment revelador: l'optimització de l’amor a través d’una intel·ligència artificial que calcula compatibilitats. Domènech diu que entoma el projecte perquè li encaixa, perquè "era totalment per a ella i, a més, amb IA pel mig…". Aquí, no només descriu un format, sinó també una sensibilitat contemporània: la fascinació per delegar decisions íntimes a sistemes que prometen "objectivitat emocional". I això ens revela una de les pors fundacionals de la humanitat: la por de no tenir certesa. Més específicament, la por de no tenir certesa de l’amor, certesa que serem estimats o un dels seus sinònims: que no serem ferits. En realitat, el programa no gira al voltant de la intel·ligència artificial; és només l’excusa de l’experiment, que busca posar a prova la seguretat en la intuïció i criteri propis en el terreny on més les podem qüestionar: l’amor. La por de no tenir certesa és la malaltia que podria "curar" la IA del programa: mesura, classifica i suggereix vincles "objectivament correctes". I així, no cal arriscar-se a exposar-se, a confiar en un mateix i en els altres, a ferir, reparar i ser ferit, a prendre’s l’amor una mica menys com una inversió segura en borsa… i ens convencem que la IA ens estalviarà el risc d’ensenyar ferides a un tauró amb gana. L'amor pot no ser senzill, sí, però no és zeros i uns.
Per tot això, no hi ha massa motius racionals per no reconèixer La gran cita com un bon programa, encara que no siguis el públic objectiu a qui pot anar dirigit –girls and gays, sobretot, però amor+entreteniment+conflicte és una fórmula universal. Després de donar la tabarra, només vull que us quedeu amb això: La gran cita es pot mirar mentre et menges els macarrons reescalfats abans de posar-te a fer rentadores, o al llit abans de dormir, quan vols una estona amb tu mateix per connectar amb tot allò emocional que et veus obligat a abandonar durant el dia per a poder ser productiu. Perquè amb La gran cita, la televisió catalana esborra la línia entre la banalitat i la transcendència, que és una mentida convenient per a qui li convé que només siguem banals o transcendents, en lloc de ser totes dues coses alhora. Por i ganes, banal i transcendental, cap i cor, intel·ligència cognitiva i emocional, seny i rauxa. Sí, podeu mirar-vos els 3 capítols ja disponibles i sentir alguna cosa real dins vostre. I sí, també podeu treure una mica d’aire pel nas.
