"El patriarcat ha tornat a guanyar una batalla, però no la guerra. Seguim en lluita!"

Per Laura Fa

Tres dies m’ha costat pair que Espanya és un país masclista i que no hem après res. Olga Moreno es va proclamar guanyadora d’aquesta darrera edició de "Supervivientes", en un clar cop de puny a tots aquells que havíem defensat Rocío Carrasco. No és que estiguem rebentats (que pesats que esteu amb la parauleta!), és que alguns teníem fe en l’espècie humana. Però res. S’ha demostrat que no podem ser més ignorants. Mira que aquesta pandèmia ens havia donat l’oportunitat d’aprendre no sé quantes lliçons. Ni pandèmies, ni documentals, ni xerrades ni expertes. Reeeeees! Som una colla d’ignorats que ens mereixem l’extinció total. La gala final va aconseguir la pitjor audiència des de l’any 2010 amb un 23,1 a Catalunya (26% a Espanya), tot i superar a "La Voz Kids" (16,5% a Catalunya). Ha estat una de les edicions més avorrides. Hem vist els concursants menys carismàtics de la darrera dècada. Tot molt fluix per un dels realities estrella de la cadena. Però això no preocupa. Tant se val! Ha triomfat la violència i, sobretot, ha triomfat la cadena, Telecinco. No és que Olga no fos una supervivent correcta, però no va ser mèrit seu. Va guanyar "Superviventes" Antonio David gràcies a les 10 línies de recàrrega de mòbils i va guanyar la dreta més extremista d’aquest país, la qual nega la violència de gènere i aplaudeix la violència vicària amagada darrere d’un seguit d’alabances al paper de mare, dona i no sé quines merdes més dels estereotips que tant ens ofeguen.

"No amics, no hi ha trampa. No ha estat Telecinco qui ha premiat Antonio David. Hem estat nosaltres solets els que ens hem cobert de glòria"

L’endemà de la tragèdia molts amics i coneguts m’escrivien per whatsapp: "és tongo?”. Em passava el mateix a Instagram i Twitter: "han fet trampes! Tongo". Ple de vídeos i teories que demostraven que molta gent volia votar Melyssa i no es podia. Som uns ingenus. Creiem que no pot ser que tinguem una societat de merda i tan podrida, busquem que la culpa sigui dels interessos econòmics i no pas d’aquests éssers que conviuen amb nosaltres. No amics, no hi ha trampa. No ha estat Telecinco qui ha premiat Antonio David. Hem estat nosaltres solets els que ens hem cobert de glòria. Bé, vosaltres. Jo no. No m’hi incloc, que jo no vull formar part de res que signifiqui fer mal a cap dona. Que pesi a la consciència d’alguns, però no a la meva.

"Jo creia que el malson no podia ser pitjor però de cop veig entrar a plató, ben esverat, David Flores. No pot ser! Començo a al·lucinar!"

La gala final no la va presentar Jorge Javier Vàzquez. El de Badalona tenia funció al teatre Tívoli i, ves per on, es va estalviar haver de presenciar aquest despropòsit en directe. Carlos Sobera va estar a l’alçada de la situació i, cada cop més, s’està consolidant com un dels presentadors més polivalents del panorama nacional. Això ja ho comentarem un altre dia. Ara tornem a la gala. Gairebé quatre hores de patiment i de tensió molt ben orquestrats ens van dur fins al clímax final. Olga Moreno guanyava el reality i es convertia en la primera madrastra de la història aplaudida per tothom. Jo creia que el malson no podia ser pitjor però de cop veig entrar a plató, ben esverat, David Flores. No pot ser! Començo a al·lucinar! El noi no va anar a rebre al seu pare quan va sortir de 'Gran Hermano'. Tampoc no va anar a rebre la seva germana quan tornava de "Supervivientes". Però ara, després de la docusèrie de Rocío i en ple debat del que suposa la violència vicària, el noi trepitja plató i recita de memòria el seu discurs (perquè no dubteu que van ser unes paraules totalment preparades. "Eres la mejor superviviente de toda la historia. Lo has hecho super bien todo. Eres la mejor persona que he conocido en mi vida. Te llamas Olga Moreno Obrero, la mejor del mundo entero", crida el nen. Si em punxen, no em treuen sang. No sóc experta en síndrome d’Angelman però ja us dic que a les dues de la matinada, amb els nervis i l’estrès, i trepitjant per primer cop un plató, això no li surt natural a aquest pobre noi ni de conya. Ens han pres per idiotes? Entro a les xarxes i veig com la gent aplaudeix aquestes paraules amb emoció i alegria. Perdó? Però no veieu que justament això, justament aquesta situació, justament aquest moment que estem vivint en directe és la manipulació més absoluta d’un fill amb capacitats especials per tal de ferir la seva mare? Em quedo molt més tranquil·la sabent que aquella nit Rocío Carrasco era a la inaguració del festival de Cap Roig veient un concert de Pablo López. El pla més terapèutic que se li podia passar pel cap, la veritat. I l’endemà, pobra Rocío! Doncs no patiu amics, l’endemà, Rocío va tornar a Cap Roig per presenciar el concert de Raphael. Em calma saber que ella ha treballat tant aquest aspecte de la seva vida que troba mecanismes per evadir-se. Parlava amb expertes que dubtaven que això no fos un cop per ella que la fes anar enrere en la seva recuperació.

"Sento impotència. Ràbia. Soledat. Sento esgotament. I vergonya"

L’endemà, remenant per les xarxes, em fan arribar un vídeo previ al moment final i es veu clarament com el novio de Rocío Flores, un tal Manuel, és l’encarregat de fer-li una forta empenta al nen perquè entri a plató a fer el que tocava. Quina llàstima sento. Pels fills. Sobretot per ells. I sento llàstima per nosaltres, pels professionals dels mitjans que trèiem pit per primer cop a la vida perquè ens havia tocat defensar un tema social tan potent i havíem estat a l’alçada. Sento impotència. Ràbia. Soledat. Sento esgotament. I vergonya. Llegint els missatges a les xarxes d’Antonio Montero i Jesús Manuel sento vergonya. Però no diré res més perquè me’n vaig de vacances i vull desconnectar de tot. Ells i la seva consciència retrògrada ja s’espavilaran. Jo començo les meves vacances satisfeta perquè, tot i que no em va agradar el que va passar a la cadena on treballo la nit de divendres, sé que estic al lloc correcte, al lloc que vol salvar la vida de les dones, al lloc on no es revictimitza i on no s’aplaudeix la violència. Creia que estàvem fent història i que la premsa del cor estàvem a l’alçada. No és així. Queda molt per canviar. El patriarcat ha tornat a guanyar una batalla, però no la guerra. Seguim en lluita!