Cada estiu, la graella televisiva de La 1 recupera una fórmula antiga que sembla resistir el pas del temps: pobles competint en proves esbojarrades, disfresses, i un humor pensat per a tota la família. Avui, 13 de juliol, torna El Grand Prix a les 21:45 h del vespre. El concurs estiuenc més emblemàtic de la televisió espanyola enceta una nova edició en què 12 pobles d’arreu d’Espanya competiran per convertir-se en campions al llarg de nou entregues: 6 programes classificatoris, 2 semifinals i una gran final. Al capdavant del programa, hi torna el seu mestre de cerimònies Ramon García (Ramontxu), acompanyat de la humorista i influenciadora Laura Yustres (Lalachus), el comunicador Gorka Rodríguez, el gimnasta, actor i còmic Víctor Ortiz (Wilbur) i la vaquilla María Fernanda, un personatge interpretat per una persona vestida de vaca musculada; fa 3 anys –des del retorn del format després de 14 anys d’absència– que substitueix a les vaquilles de carn i ossos per un tema relacionat amb el benestar animal.
El primer enfrontament de la temporada és entre els pobles de Cantalejo (Segòvia) i Polinyà (Vallès Occidental). És cert que la presència d'un municipi català en un dels formats més icònics de TVE podria donar peu a un debat sobre identitats, representació o fins i tot sobre la manera com l'entreteniment públic prova de forçar un imaginari compartit. Sí, hi ha una construcció de l’Espanya plural a través de l'entreteniment televisiu. Sí, també hi ha federalisme sentimental i la funció cohesionadora dels grans formats d'entreteniment espanyols. Però aquest és un altre article, i d’articles explicant aquestes coses ja n’he escrit uns quants. Avui, prefereixo parlar del que el Grand Prix explica sobre la televisió i no pas del que la televisió diu sobre el país.
El Grand Prix, com s’ha comentat pràcticament cada vegada des que va tornar a La 1, a priori sembla un exercici simple de nostàlgia televisiva. Ho constaten el retorn d’algunes de les proves més recordades de la història del format, com “la cucaña”, “la patata caliente” “los troncos locos”, o “los bolos”. Però també aterren noves propostes per mantenir l’essència del programa afegint-hi un toc de novetat, provant de sorprendre els seguidors habituals i seduir-ne els nous. Per a tota una generació, el concurs –que es va emetre per primera vegada l’any 1995– forma part del record dels estius davant del televisor, quan molts moments de les vacances consistien a plantar-se davant de l’aparell, sol o acompanyat, per veure com dos pobles competien entre caigudes, bromes, curiositats i proves diverses.
El retorn el 2023, després de l’aturada el 2005, no responia tant a la necessitat de reinventar el format, com a la voluntat de recuperar una manera de fer televisió que molts espectadors identificaven amb una època concreta. No perquè els anys noranta despertin una certa idealització, sinó perquè la memòria acostuma a associar els estímuls repetits —una sintonia, una veu o un programa que es mirava cada estiu—amb les emocions viscudes en aquell moment. Si aquestes experiències són positives, el cervell acaba associant aquells estímuls a una sensació de benestar. Per això, de vegades n'hi ha prou de tornar a sentir un jingle o veure una determinada cara perquè es desperti una emoció que va molt més enllà del record conscient –vegeu la magdalena de Proust. En realitat, sovint no enyorem tant el passat com la manera com ens hi sentíem.
El Grand Prix no activa només el record d'un programa; reactiva la sensació de desconnexió pròpia de les vacances, de mirar la televisió sense presses, i de deixar-se portar pel que ens passa davant els ulls sense una segona pantalla a les mans. Aquesta és també la diferència entre recordar i idealitzar: una cosa és que un record desperti emocions agradables, i una altra creure que qualsevol temps passat va ser necessàriament millor.
És evident: el Grand Prix no és un programa innovador ni pretén ser-ho. El seu valor rau a oferir dues hores de diversió familiar sense grans pretensions. Si es mira esperant televisió d'avantguarda, probablement decebrà; si es mira buscant entreteniment estiuenc i la sensació de retrobar un ritual, continua complint la seva funció. Tot i això, reduir l'èxit del Grand Prix a la nostàlgia seria simplificar-lo massa. El programa apel·la als qui el recorden, però també ofereix un tipus d'entreteniment que avui és poc habitual a la televisió generalista: competició pràcticament a tall de slapstick, sense polèmiques, humor senzill apte per a tots els públics, i un protagonisme coral en què les estrelles són, per sobre dels convidats que venen com a “padrinos” i “madrinas”, els veïns dels pobles participants. Precisament per això, no val la pena preguntar-se si aquest model continua funcionant per mèrits propis, o si viu, sobretot, del pes de la memòria col·lectiva. Ha hibridat totes dues coses: la nostàlgia explica el retrobament, i el format explica que molts espectadors decideixin quedar-s'hi.
Si la psicologia ajuda a entendre per què una sintonia o unes imatges poden transportar-nos emocionalment a un altre moment de la vida, la teoria cultural ajuda a explicar com canalitzem aquesta emoció a través dels mitjans. No tota nostàlgia implica voler tornar enrere: de vegades, simplement ens permet reconnectar amb una manera de viure –o de mirar la televisió. És justament aquesta distinció la que desenvolupava la crítica cultural Svetlana Boym: ella diferenciava entre la “nostàlgia restauradora”, que pretén reconstruir el passat tal com era, i la “nostàlgia reflexiva”, que entén el record com una experiència emocional més que no pas com un objectiu a recuperar. El concurs de TVE encaixa més en aquesta segona idea, perquè no intenta dir-nos que als noranta tot era millor, sinó recuperar-ne la sensació de benestar i lleugeresa.
No ven el passat com un paradís perdut, sinó que el converteix en una experiència a viure des del present, mantenint els elements que el fan reconeixible, però acceptant l’evolució del context. En aquest sentit, el Grand Prix no viu de la nostàlgia, sinó que la utilitza com a punt de partida. Com apuntava Boym, tot sovint la nostàlgia és una manera de donar continuïtat a records compartits. I em sembla que el programa ha entès que el seu valor no és només reproduir el passat, sinó oferir, cada estiu, la sensació que durant unes hores la televisió encara pot reunir moltes persones davant d'una mateixa pantalla, amb un mateix desig: el de reconnectar col·lectivament amb un imaginari en què la televisió, les vacances i la candidesa que sentíem formaven part del mateix record. No recuperem el context objectiu, recuperem la càrrega emocional positiva del context. Per això, alguns moments poden adquirir amb el temps una aura de senzillesa, confort i felicitat. El programa els reflota cada vegada que recupera els codis –proves, personatges, veus– que associem amb aquell benestar passat, i n’actualitza els que han caducat –com el rol de “l’hostessa” o la vaquilla.
Aquest és l’encert d’un dels concursos més veterans del seu àmbit: el passat hi és present, però no com un producte que es ven, sinó com un llenguatge compartit entre espectadors de diferents edats. El Grand Prix funciona perquè activa el record dels qui el van veure de petits o en família, alhora que continua sent prou transversal, atemporal i accessible perquè les noves generacions l'entenguin i passin una estona entretinguda i analògica, sense necessitat d'haver-lo viscut abans. En una televisió amb audiències cada vegada més fragmentades, el programa recupera una experiència emocional col·lectiva llaurada des de l’èxit continuat en el passat, que probablement no es podria recrear, des de zero, començant al present. I quan un programa aconsegueix convertir-se en un record compartit, deixa de ser només televisió. Aquest és el seu secret: el Grand Prix no és un programa que ens faci voler tornar als noranta. Tampoc no és un programa que, durant dues hores, ens recordi aquells estius; ens recorda per què aquells estius encara ocupen un lloc emocionalment privilegiat i irrepetible en la memòria. No, no enyorem aquella televisió: el que enyorem és la manera com la miràvem.
