Eurovisió 2021: Rociíto i la Covid. Ja és trist

"Si portes una bona cançó, la resta no importa. Si presentes una candidatura feta amb el cor, no hi ha espectacle de circ que et pugui superar"

Publicat el 11 de maig de 2021 a les 08:32
Actualitzat el 18 d’agost de 2021 a les 02:19

"Qui ens anava a dir que la Rociíto faria més per la promoció del Festival que la pròpia cadena pública, que ha relegat totes les accions a Youtube i a les xarxes socials"

Per Nando Escribano

Acabo de penjar el telèfon. He estat mitja hora parlant amb el nostre candidat eurovisiu d’aquest any, Blas Cantó. Ha estat una conversa informal just abans d'anar-se'n a Rotterdam. Està molt il·lusionat, però de la mateixa manera que té ganes de representar-nos, també en té de que tot això acabi. Penseu que un candidat normal està cinc mesos dins de la voràgine eurovisiva i ell porta ja dos anys parat i dedicat exclusivament a això. Tots els seus plans personals i professionals paralitzats des de finals de 2019 fins avui. L’any passat, el festival es va cancel·lar gairebé al darrer moment i no va tenir temps per descansar, perquè havia de posar-se a treballar en una nova cançó. Aquest 22 de maig, farà realitat el seu somni i al mateix temps, passarà pàgina i deixarà enrere un gran pes que reposava sobre la seva esquena.

En uns dies Blas ens representarà amb “Voy a quedarme”, una balada en castellà que actualment ocupa els últims llocs a les apostes de pagament. Molts consideren que, com la seva, ja n'han passat diverses de semblants pel festival i que no aporta res nou. El punt positiu? Que després dels assajos les apostes de pagament solen moure's bastant i que, per ser un any pandèmic i trist, hi ha molt poques balades (i d'aquestes la meitat es quedaran a la semifinal).

"Eurovisió no és només un concurs on es presumeix de música, també es presumeix dels drets socials que es van aconseguint al llarg de la història i és una manera de vendre el teu país i, en alguns casos, netejar la seva imatge"

Escolteu, quan acabeu de llegir aquest article us hauré posat al dia de tot el que té a veure amb aquest any però abans vull fer-vos una pregunta. Quin és el primer record que teniu d'Eurovisió? Tanqueu els ulls i penseu-hi bé. Aquí va el meu:

1999. Lydia, amb un vestit patriòtic dissenyat per Ágatha Ruiz de la Prada, aconseguia un sol punt i quedava en l'últim lloc. Jo tenia 11 anys i recordo enfadar-me moltíssim perquè la cançó que havíem portat em semblava una merda (el vestit també, òbviament). Des de llavors segueixo el festival sense excepció. Encara que sigui per poder queixar-me de que ho fem gairebé sempre tot malament. Eurovisió no és només un concurs on es presumeix de música, també es presumeix dels drets socials que es van aconseguint al llarg de la història i és una manera de vendre el teu país i, en alguns casos, netejar la seva imatge.

L’any 1968, quan Serrat es va negar a anar a Eurovisió per no poder cantar en català, es va proposar que fos substituït pel Duo Dinámico (autors de la cançó). Però, per a què portar-los a ells si segurament podíem lluir-nos més si portàvem a una noia de 21 anys amb minifaldilla? Massiel va arribar i va guanyar. I això que van contactar amb ella només deu dies abans del concurs. Un any després, Espanya va organitzar el festival des del Teatro Real de Madrid. Alguns països com Àustria es van negar a participar-hi al considerar que Espanya no era una democràcia. Per això, la Salomé assegura que la van utilitzar per demostrar a Europa que Espanya era un lloc modern i segur on, a més, “les dones no portàvem navalles a la lliga i els homes no eren tots toreros”.

Si supereu els 50 anys, pot ser que us vingui a la ment Karina i el seu “Un mundo nuevo”, que gairebé ens donen la victòria al 1971. Dotze anys després Remedios Amaya quedava a l'altre extrem de la classificació. Tothom recorda que va sortir descalça però no tothom sap per què. L'organització la va obligar a canviar-se de vestit perquè era massa semblant al fons que tenia l'escenari i la dona no tenia calçat que li quedés bé amb aquesta segona opció, així que va dir “doncs mira tu, així que surto”. Una avançada al seu temps. Avui en dia tots els països presumeixen del seu so, les seves arrels i les seves maneres de cantar, però en aquell moment es comentava de manera negativa per tota Europa que Remedios era “massa ètnica”.

Ja als 90 ens van representar les Azúcar Moreno (amb problemes tècnics inclosos). Sempre he pensat que aquelles dificultats de so van fer que la Toñi i l’Encarna cantessin cabrejades i ho fessin encara millor. L'últim gran boom eurovisiu va venir de la mà d'Operación Triunfo amb la Rosa López (2002) i l’Amaia i l’Alfred (2018).

"Si portes una bona cançó, la resta no importa. Si presentes una candidatura feta amb el cor, no hi ha espectacle de circ que et pugui superar"

Estic convençut que vosaltres mateixos o el vostre entorn pensa que Eurovisió ja no és el que era, que ara és un concurs que només es pot guanyar si crides molt l'atenció. Perdoneu que us digui, però no. Per què va guanyar llavors Salvador Sobral (Portugal) l’any 2017 amb una cançó i una posada en escena en principi anti-eurovisiva? L'últim guanyador, Duncan Laurence, va proposar una balada i una escenografia que simplement constava d'un piano. Si portes una bona cançó, la resta no importa. Si presentes una candidatura feta amb el cor, no hi ha espectacle de circ que et pugui superar.

Els països favorits d’aquest any? França, Malta, Suïssa, Itàlia i Bulgària. Els que poden donar la sorpresa? Rússia i Islàndia. De totes aquestes cançons, segur que heu escoltat la de França (Voilà) i Suïssa (Tout l’univers) gràcies a la sèrie documental de la Rocío Carrasco. I segur que tal qual heu llegit els títols els heu cantat mentalment (voiiilà, voiiiilà… toouuuuut l’univeeers). Qui ens anava a dir que la Rociíto faria més per la promoció del festival a Espanya que la pròpia cadena pública, que ha relegat totes les accions a Youtube i a les xarxes socials. Una pena quan estem parlant de l'espectacle que li dóna més audiència de tot l'any. El mateix Blas m’ho ha reconegut, “es podria haver fet millor”. Per cert, pels que us ho pregunteu… no, Andorra ha decidit estalviar i no anar a Rotterdam. Potser al 2022 podem veure per fi una cançó en català a la gran final eurovisiva (les sis vegades que ho ha intentat s'ha quedat penjada a les semifinals).

En uns dies, viurem un Eurovisió molt diferent. Només 3.500 persones de públic (situats a les graderies) i totes les candidatures aniran a la cita amb una actuació gravada als seus respectius països sota el braç. La raó és molt senzilla: si es contagien de la COVID-19 en el darrer moment o no poden viatjar, com és el cas d'Austràlia, s’emetrà la cinta.

Ara sí que sí. Ja teniu curiositats d’abans i d’ara per comentar, i tota la informació necessària d’aquest 2021 per a veure Eurovisió i lluir-vos vosaltres també. Voilà!