Són les quatre de la tarda d'un dimarts de juliol i la calor torna a apretar. Som al barri barceloní d'Horta, s'hi respira tranquil·litat, molta, també dins del restaurant Dorotea. Els últims clients del torn ja prenen cafè a la planta baixa, mentre que els cuiners fan un mos al pis de dalt, exclusiu per a ells. La responsable ens obre la porta secreta fins al Santo Cielo, una sala-cocteleria que sovint lloguen per a esdeveniments privats. Dos sofàs vermells d'estil Chester ens entren pels ulls... seurem allà, tant sí com no.

Fa uns dies que ja no el sentim a El Matí de Catalunya Ràdio amb el mític Enigmàrius, però Màrius Serra encara no està de vacances. L'escriptor, establert a aquest racó de Barcelona des de fa molts anys, està acabant de preparar els mots encreuats de l'agost. En publica 362 a l'any des de fa 35 anys. Només hi ha tres dies que el diari para -Sant Esteve, l'1 de gener i el Divendres Sant- i, per tant, també ho fan els seus mots encreuats. "És una tradició una mica estranya, però de moment ens mantenim anacrònics", reconeix, tenint en compte que només La Vanguardia en paper s'atura, i que el web està actiu tots els dies de l'any.

"Qualsevol hora és bona per prendre un Negroni", em va dir el dia que el vaig citar. Així que no deixem que el cocteler ens recomani res: mans a l'obra i brindis de benvinguda. Jo no l'havia provat mai, i quin descobriment!, i el Màrius explica s'hi va aficionar durant un viatge amb amics a Sicília. Habitualment se'l pren com un aperitiu abans de dinar, però ara la tarda "també va bé", diu, somrient. Refrescant, dolç i amb un toc cítric.

Gimnàstica per al cervell

Tot i que ara el coneixem per jugar amb les paraules i amb el català, Màrius Serra va estudiar filologia anglesa. Precisament estudiant anglès va ser quan va tenir el primer contacte amb els mots encreuats, que els professors feien servir per ensenyar-los noves paraules. "La meva gran passió sempre ha estat viure del 'cuento'", solta com si res. La meva cara de sorpresa deu ser majúscula, perquè s'afanya a aclarir-ho: "Inventar històries, ficció especialment, però també no-ficció, i, per tant, escriure". 

De fet, en Màrius considera que jugar amb les paraules, escriure i reescriure acaba sent el seu gimnàs. "És veritat que hi ha un punt de tècnica, que és orfebreria, l'artesania de les paraules". Així de poètica és la seva definició de l'acció de vestir la graella dels encreuats. I de definicions va la segona part de l'exercici. Ell el considera una "literatura aplicada a amagar l'ou". I ens posa un exemple ràpid: "Jo puc definir taxi com un vehicle de transport públic o bé definir-lo com 'alça la bandera en senyal de llibertat', fent referència a la bandera que antigament portaven els taxis per anunciar que no estaven ocupats amb la paraula 'libre'". Admiració.

El seu cap no para de carburar, tampoc durant les vacances. "Abans anava tot el dia amb paperets amunt i avall, ara sort en tinc del mòbil i les notes, on m'apunto totes les idees", diu, assenyalant-lo. També s'autoparla, un àudio amb algun detall que vol guardar i que sap que oblidarà, o alguna cosa que ha vist i que sap que li podrà fer servei més endavant. Tot i passar "més hores de les que tocarien" al mòbil no es considera addicte a les pantalles. Mira sèries, sí, però prefereix destinar més temps als llibres. Són la seva benzina. 

L'engany de les llistes d'"els millors"

Tancat el juliol, l'agost li servirà per fugir de Barcelona. Ha estat un home de viatges, la seva passió, arreu del món per descobrir nous indrets. "Una de les meves màximes és no estalviïs avui el que et pots gastar. Viatjar és viure i ho fas ara, si pots". Enguany, condicionat per l'edat avançada dels sogres, anirà al País Basc francès, prop de casa. Però m'interessa saber quin ha estat el millor estiu de la seva vida.

"Això de les llistes dels millors sempre és molt enganyós. Jo te'n diré un, però si em tornessis a fer la pregunta d'aquí a una hora potser te'n diria un altre", adverteix. Fa memòria i a la cara se li veuen bons records. Busca carpetes enrere i s'atura a la del 2004: un mes viatjant per Hawaii. "Encara vivia el nostre fill Llullu, un xaval de quatre anys que anava amb cadira de rodes i era com un imant que atreia les mirades de tothom. Va ser un viatge molt especial", detalla.

A les Hawaii van conèixer un senador que feia campanya demanant la independència de l'arxipèlag dels Estats Units. "Pot ser que aquí també estiguin així?", recorda que van pensar, mentre uns altres defensaven l'autonomia. La situació els va recordar, de ple, a Catalunya. A la família, que va descobrir "un món que havia estat creat en l'imaginari com el paradís", els va agradar tant que, deu anys després, i amb l'excusa "xula" de l'escriptor de voler fer una novel·la, hi van tornar.

La presència infinita

Amb qui li agradaria passar una estona de l'estiu d'enguany? "Clarament, amb el Llullu". El fill del Màrius, que tenia paràlisi cerebral, va morir el 2009 per una aturada cardiorespiratòria. "Fa molts anys i, per tant, és un record. El dol ja està molt interioritzat, però no hi ha substitut". L'escriptor el recorda amb un somriure a la cara: "Seria com un misteri, no? Com seria? Els companys de la seva època, que encara són vius, quan els veig m'ajuden a fer-me una idea de com seria. Però no deixa de ser una presència, que la tenim present sempre, i seria divertit saber com seria ara el meu fill mort amb nou anys".