Amb un to rigorós, directe i genuí, Txell Feixas (1979, Mediona) ens explica les notícies de l’Orient Mitjà per Catalunya Ràdio i TV3 des de l’any 2017. Abans, el públic la podia veure des de Madrid cobrint l’actualitat econòmica durant gairebé 10 anys. “Necessitava fer un periodisme de pell, tenia l'opció d'anar al Pròxim Orient o al Regne Unit”. Molts la feien a Londres, però ella es visualitzava més amb el micro i la càmera des de Beirut. “Em vaig presentar el concurs pensant que no me'l donarien i, quan va arribar la trucada, va ser; doncs vinga, yalla yalla, que diuen allà”. 

Les seves cròniques, centrades sobretot en històries i mirades femenines han adoptat recentment un nou format, com n’és la segona temporada del Dones en lluita -que s’acaba d’estrenar-, i ara també l’adaptació teatral del seu llibre Dones valentes, que l’hem pogut veure al Lliure i que la pròxima tardor començarà gira arreu de Cataluya. En aquesta conversa amb Nació, ens explica com l’han transformat les experiències que ha viscut i narrat, reivindica la força de les dones valentes que l’envolten i reflexiona sobre el significat de tornar a casa, a Mediona, on troba el seu refugi particular entre les vinyes de l’Alt Penedès.

Això del periodisme li ve de vocació o perquè s’hi va trobar? 
És una barreja, una vocació no reconeguda. A Ràdio Mediona vaig conèixer la màgia del mitjà i a Ràdio Vilafranca me’n vaig enamorar. Va ser una professora de filosofia que, anant perduda quan has de triar la carrera universitària, em va dir; "vols dir que lo teu no seria fer periodisme? Perquè quan vens de fer un programa a Ràdio Vilafranca vens exultant, radiant i explicant a tothom el que heu fet". Li vaig respondre que per a mi era un hobby i em va replicar; “què més vols que treballar d'allò que t'enamora i t'apassiona?”. Llavors, va venir Catalunya Ràdio i vaig anar fent.

Televisió

«Ser dona en si ja és un acte de resistència»: així és la nova sèrie documental de Txell Feixas al 3Cat Víctor Rodrigo

A fer la corresponsalia hi vaig perquè portava 10 anys a Madrid fent periodisme econòmic i estava farta de les xifres, malgrat que l'economia explica molt la vida de les persones, però amb el temps que ens donen, no ho podem fer gaire. Necessitava fer un periodisme de pell, i hi havia l'opció d'anar al Pròxim Orient o al Regne Unit. Molts em feien a Londres, però jo em feia més a Beirut. Em vaig presentar el concurs pensant que no me'l donarien i, quan va arribar la trucada va ser, doncs som-hi, yalla yalla, que diuen allà. 

I quan hi arriba, què s’hi troba? 
Arribo a Beirut, al Líban i al Pròxim Orient hi descobreixo un món nou. Sempre dono les gràcies de no haver anat a Brussel·les a fer la corresponsalia d'economia com volia en un inici perquè potser m'hauria anat bé, però sens dubte, no seria la Txell que soc ara. La meva aventura en aquesta regió de món m'ha canviat en tots els sentits. Et diria que ara soc una Txell millor com a persona. Ja no et dic laboralment, però viure allà m'ha ensenyat a escoltar més, a jutjar menys i, sobretot, a ser conscient de com en som de privilegiats i com pel fet de no donar-nos-en compte, sovint som molt desgraciats.

Som uns privilegiats per haver nascut on hem nascut i no sempre en som conscients. Més enllà del privilegi, espero que en moltes de les cròniques, reportatges, documentals o llibres que faig, la gent s'adoni que, en part, som responsables de molts dels conflictes que expliquem i que no són guerres que passin lluny o per accident, sinó que són fruit d'unes polítiques i d'unes decisions. L’actual crisi mundial que vivim no és un accident, és fruit de la geopolítica decidida per uns governs que ens representen i que si no ens agraden podem votar-los per canviar-los. Quan diem; "no puc fer res amb tot el que passa", no hi estic gens d'acord, podem fer moltes coses, com ser-ne conscients i actuar amb consequència. 

Dels països que ha trepitjat, em sabria dir quin és el que més l’ha impactat? 
Molts indrets m'han impactat al llarg d’aquests anys, però si que és cert que n'hi ha un especialment que, cada vegada em passiga més el cor i que justament és l'Afganistan. Hi he estat en diferents ocasions i em semblava brutal com una mare pogués explicitar que si és una nena, no la salvis, perquè era conscient del que patiria aquella nena convertida en dona en aquell racó de món. Un cop han arribat els talibans tot ha empitjorat. Malgrat no és una guerra amb armes, és una guerra psicològica i de terror que també mata, i el pitjor, de les que no està a l'agenda informativa del dia a dia, malgrat hi ha una separació de gènere i un assassinat de nenes i dones que no se’n parla. 

Quin horror. Quina és la darrera història que ha conegut? 
Una història en un país que no m’esperava i vaig plorar moltes vegades durant el rodatge va ser a Mossambic, on no era conscient que els feminicidis són una emergència nacional, una qüestió de salut pública. Allà vam conèixer una donassa que és la Dalila Macuacua a qui li havien assassinat la seva germana. Pel marc mental masclista i conservador del país, ella va passar molts anys culpant a la seva germana d'haver estat assassinada per coses tant aleatòries com podia ser per com vestia, per la parella que tenia, etc. Quan connecta amb el feminisme, fa una revisió de l'assassinat que li ha marcat la vida i s'adona que havia estat molt de temps culpant a una persona, a la seva pròpia germana, que no en tenia cap culpa. 

A partir de llavors, comença una acció brutal d'empoderar supervivents, acompanyar famílies de víctimes de feminicidis a nivell psicològic i legal i, allà, em vaig adonar de com travessa la violència a totes les dones. Recordo que vam fer un cercle i una havia estat violada per un veí i una altra al carrer dies abans. Situacions molt dures, però per mi, el més important era com ho superaven, no de què havien estat víctimes. 

Que dur! Com les impacta el feminisme a elles si és que el viuen o els impacta d’alguna forma? 
Algunes de les dones d'aquestes regions no és que no sàpiguen que és el feminisme, ho saben, però no s'hi erigeixen perquè per elles és més una qüestió de supervivència que una qüestió ideològica. En molts d'aquests llocs, les heroïcitats més importants són les valenties quotidianes com sortir al carrer, anar a comprar, fer-ho sense un acompanyant masculí o protestar. Per tant, estem parlant de coses que aquí no ens semblarien molt heroiques, però per elles, allà, s'hi juguen la vida. En molts indrets sortir a una manifestació no és com venir aquí a passejar, que saps que tornes a casa. Surts i no saps ni com tornaràs, ni tan sols si en tornaràs. Per tant, sí, ho viuen diferent perquè no és una elecció, és una acció per sobreviure un dia més pel fet de ser dona.

Parlar de la dona al món àrab és un concepte que cal vigilar, perquè generalitzar ens fa equivocar-nos. A moltes no els agrada i els fa molta ràbia que se les defineixi pel que han passat, són molt més que la violència que han patit. Algunes són víctimes perquè no tenen la força per erigir-se en res més que víctimes, però això no les fa menys valentes. Altres poden donar el pas a supervivents i, fins i tot, moltes s'acaben erigint en aquest procés que intentem retratar a Dones en lluita com agents de canvi. Comencen decidint o sobreposant-se a una violació de drets, però no ho fan de forma individual sinó col·lectiva i aconsegueixen grans canvis unides.

Tant amb Dones valentes com amb Dones en lluita, explica històries dures, però sempre des d'un punt de vista de superació. És vostè esperançadora?
Crec en la força de les persones i de les dones. Molta gent quan acaba de llegir el llibre o ha vist l'obra de ‘Dones Valentes’, diuen; "sembla que totes acabin amb una llum que hagis col·locat allà, enmig de la foscor", com si hi pintés un color d’esperança que no existia enmig del drama. Simplement penso que això rau on tu poses el focus. Jo no el col·loco en la violència -que ja queda retratada-, sinó en com aquestes dones la superen. Llavors, evidentment que hi ha esperança, perquè veus el trànsit que han fet totes aquestes protagonistes. 

Fer aquesta feina em fa veure el pitjor de la humanitat. En cada una de les cròniques o dels capítols, parlo del pitjor que tenim, però, a la vegada, de dones que se’n surten. Això et fa ser no esperançador del tot, però sí que molt optimista perquè veus com allà hi ha gotes malaies que van fent forat en aquest masclisme, en aquest patriarcat i en aquest món boig i injust on vivim.

Quina és la pitjor crònica que recorda?
De cròniques que m'han impactat n'hi ha moltes, però tornant a l'Afganistan, que és el lloc que més em travessa perquè en parlem poc i el dolor de nenes, joves i dones és brutal, tinc molt al cap la història de la Rihanna. Ella era una noia de 13 anys que va intentar suïcidar-se bevent-se lleixiu perquè li havien tancat les escoles i, per tant, no podia socialitzar. La volien casar amb un home que podia ser el seu avi perfectament i, a sobre, els seus pares la pagaven. No li quedava res i et deia; “per viure així, viure morta en vida, preferiria morir”. Per sort, una bona amiga seva va esbotzar la porta on ella es trobava i la va salvar.

Mare meva... Creu que en fem una bona cobertura els mitjans d’aquí del que passa en aquests països? 
Hi ha de tot, hi ha molts tipus de professionals. Als mitjans públics de 3Cat no ens podem queixar, intentem explicar el món el millor possible i en català, en un prisma on ens podem sentir identificats, però és veritat que de vegades també veus moltes cròniques en altres espais on et retransmeten la guerra com si fos un partit de futbol. Estem tendint a una espectacularització de les guerres, on tot és immediat, a vegades molt superficial i hem de combatre això, hem de trobar un punt mig perquè després la gent ja sabem que es desconnecta de la informació, que volen coses més breus.

També és cert que si ho fas breu no pots entrar en profunditat i, si ho fas, també desconnecten, perquè creuen que no en saben prou i al final no segueixen el fil d'aquests conflictes. Confio en continuar explicant els conflictes a fons i amb qualitat i penso que si podem destinar hores a les tauletes i a pantalles, també podem dedicar mitja hora a llegir un bon article o un bon llibre per tal que ens informi. Per no tenir audiència no vol dir que haguem de deixar de fer les coses com creiem que hem de fer-les.

El seu llibre de Dones valentes l’hem vist adaptat al Lliure i aquesta tardor farà gira per Catalunya. Quina valoració en fa? 
Excel·lent. El gran risc era a veure com sortirien aquestes dones. La Glòria Balañà un dia em va proposar fer un cafè i, a part de convidar-me al cafè, em va convidar a somiar, a imaginar el que jo no havia ni previst que era fer del 'Dones valentes' una representació teatral. Quan m'ho va plantejar vaig pensar; sort, fes, a veure què pots fer. La vaig veure tan commoguda amb el que havia llegit, com l'havien travessat les històries i també el fet que el seu pare era arabista -per tant, tenia dins seu aquesta llavor d'amor pel món àrab-, que vaig pensar que res podia sortir malament. S'ha envoltat d'un equip meravellós i l’obra li dona mil voltes al llibre. La idea era que no fos una repetició del llibre, que per això ja existeix el text, sinó que fos una altra cosa que l'enriqueixi i ho potenciés molt més. I així ha estat. 

Ara es troba immersa treballant amb la segona temporada de Dones en lluita. A qui coneixerem? 
Són 5 capítols aquest cop. El primer el vam estrenar el 8M, sobre Palestina, Cisjordània, amb la Manal Tamimi, que resisteix diàriament a l'ocupació israeliana. També anirem a Ucraïna documentant crims de guerra al país. Visitem Moçambic per conèixer la lluita contra els feminicidis. També Colòmbia, on veurem mares buscadores de desapareguts. Anys després continuen buscant els seus desapareguts en conflicte i volen que canviin lleis per sostenir-los. I també parlarem de Nicaragua amb una exiliada que està a Catalunya i ens ha descobert la crueltat d'un règim, el de Ortega i Murillo, del que en parlem poc, però que té moltes conseqüències en els seus ciutadans.

Justament a Dones en lluita, vam conèixer a la Sofie, que és el nivell màxim de crueltat de veure com en moltes famílies del Líban deixen tancada la seva treballadora domèstica a casa, mentres cauen bombes al voltant. Ells marxen amb el cotxe on carreguen el gos, les maletes, la família, i deixen la maid (la criada), dins de casa perquè els cuidi la propietat. És a dir, que et tanquin en una casa com a treballadora domèstica i pateixis abusos laborals, sexuals i econòmics -en tots els sentits- ja és duríssim, però que, a sobre, en un context de guerra et deixin tancada dins la mateixa casa perquè en cuidis la propietat mentre la família, en alguns casos s’exilia abandonant-te allà a la teva sort -si sobrevius i no et maten-, dona una idea esgarrifosa del nivell de crueltat al qual ens hem convertit els humans.

No tinc paraules. 
Hi havia una filòsofa -no recordo on vaig llegir-ho-, que renunciava a ser de l'espècie humana. Volia deixar-ho i jo m’uneixo al seu equip. Malgrat tot, no ens queda més que continuar-hi creient. No podem fer res més que continuar-hi creient. Rendir-se no és una opció. L'altre dia em va meravellar la Zohal Gersat -una noia afganesa que va haver de fugir del seu país per liderar escoles clandestines soterrades a les cases de persones particulars-, quan li van fer aquesta pregunta; per què resistir si podem resignar-nos i rendir-nos? Ella, mig enfadada, va respondre; "rendir-nos és una opció de privilegiats, perquè no resistir per mi no és una opció. Si no resisteixo, em maten. Per tant, mireu bé què esteu dient quan contempleu el fet de rendir-nos".

Com gestiona emocionalment el fet d’estar exposada constantment a històries com aquestes?  
De dolor sempre en passem, sinó no seriem humans. Sempre dic que el dia que deixi de plorar davant d'alguna persona que m'ha explicat la seva història i que no em dolgui, deixaré el periodisme, perquè significarà que si em torno una pedra i no em toca res, no podré fer la meva feina, no podré empatitzar amb aquella persona. Però a la vegada, el dolor que puc arribar a sentir és ínfim al costat del dolor que senten les persones a qui deixo amb la seva història, al seu país d'acollida i que jo, per tenir un passaport i un visat, torno, surto d'aquell conflicte, d'aquella situació vulnerable i em trobo amb la meva família, els meus amics, una casa amb llum i la nevera plena, amb Netflix si vull, i amb la possibilitat -que no sempre ho pot tothom- de fer teràpia. Per tant, no ens podem queixar del dolor que sentim els periodistes cobrint alguns conflictes, perquè els que passen dolor i de veritat, sense possibilitat d'escapar-ne, són les seves víctimes i supervivents.

Es veu molt més temps fent de corresponsal o té ganes de tornar, viure a Mediona i recuperar la calculadora?  
Amb Mediona hi mantinc el vincle, tot i que menys del que m'agradaria. Allà hi ha la mare, que és la meva dona valenta per excel·lència, les amigues de tota la vida -aquelles amb qui pots anar en pijama, les que els dic floretes- i moltes altres veïnes. Mediona sempre està amb mi, és casa, un refugi. De fet, hi ha una corba quan hi arribes, que quan hi passo amb el cotxe ja em sento salvada. Puc estar voltant pel món perquè tinc Sant Joan de Mediona com a alternativa, les vinyes i el cava. 

I pel que fa a la corresponsalia m’hi veig tot el temps que m’hi deixin, anant pel món i explicant-lo a través d'històries humanes i, sobretot, fent d'altaveu de les dones, perquè moltes continuen estant invisibilitzades per les mateixes societats on viuen, però també per les nostres, pels nostres mitjans. Llavors, encantada de seguir, tenint en compte també que tot periodisme és important, els corresponsals quan hi som, els enviats especials, els freelance que treballen en condicions molt més precàries i també el periodisme nacional i local. Al final, tots els tipus de periodisme que he provat també m'han fet ser qui soc.