Un exercici de sociolingüística divertida. Així defineix Òscar Andreu (Terrassa, 1975) aquest Manual de defensa del català (Univers), basat en el seu monòleg Crida als ocells de colors llampants. El comunicador i humorista, codirector, copresentador i guionista de La competència a RAC1 i presentador de l'Està passant a TV3, s’aboca en aquest text a la defensa de la llengua des de l’optimisme i a través de la seva autobiografia lingüística. Una autobiografia que va començar quan tenia 6 anys i va contemplar, sorprès, com la seva àvia parlava en català amb naturalitat amb un botiguer que se li adreçava en castellà.
Comença el llibre amb una cita de Pere Calders que avisa que el pessimisme no ha servit mai per res.
El pessimisme és l’arma més precisa dels enemics del català, de Catalunya i de les llengües minoritzades. No ens podem permetre ser pessimistes perquè ells, en Calders i la gent de la seva generació, no s’ho van poder permetre. Van mantenir la llengua en un context absolutament contrari, a l’exili, a l’estranger, havent patit la Guerra Civil i la postguerra. I malgrat tot, no només van mantenir la llengua sinó que ens la van retornar millor. Si de cas, només hi ha l’opció d’un cert pessimisme elaborat, no banal.
Defineix el seu llibre com un exercici de sociolingüística divertida. Sembla contradictori.
Sí. Com a humorista, em dedico a ajuntar termes contraris perquè generin rialla. La sociolingüística no està relacionada en principi amb l’humor, però la meva feina és barrejar-la amb l’humor en un mateix pot. I el que surt un monòleg d’una hora i deu minuts sobre com ens relacionem nosaltres amb la nostra llengua.
- Òscar Andreu durant l'entrevista amb El Món de la Tele
- Hugo Fernández
Quina és la seva proposta per defensar el català?
No fer un pas enrere. Ser conscients que tenim una arma poderosíssima, que és el català. Hi ha molts pobles que no tenen una llengua com la nostra, que vol dir una manera de veure el món, una manera de fer política, una manera de tornar a casa. Són com les arrels d’un arbre. En un moment geopolític de cert replegament, nosaltres podem tornar a casa, que significa tornar a la llengua, a la nostra pròpia història i projectar-nos cap al futur.
Denuncia certa moral d’esclau que encara hi ha a la societat catalana.
Són molts anys de repressió, d’estigmatització, molts anys que ens han repetit que si som burgesos, fills d’esclavistes; que si som pagesos, com si ser pagès fos una cosa dolenta. Com que ells tenen tots els mitjans, com que tenen l’Ibex-35, al final tu això ho vas integrant i et comportes com si t’haguessis de justificar. Com si haguessis d’admetre que ets un burgès. Com si ells fossin Lenin… L’actitud d’estar predisposat a demanar sempre perdó és una mica d’esclau.
En el llibre explica la seva biografia lingüística, que va començar quan tenia 6 anys i va acompanyar la seva àvia a comprar.
Això ve de la Carme Junyent, que explicava que el primer dia de classe demanava als alumnes que li fessin una autobiografia lingüística en un paràgraf, que expliquessin la seva relació amb les llengües que parlaven a casa. Els Països Catalans som un gresol en això. Buscant en la meva autobiografia, vaig furgar en la memòria per trobar el primer moment en què vaig ser conscient que parlava català. Va ser anat a comprar amb la meva àvia en un barri de Terrassa. El botiguer s’hi adreçava en castellà i ella contestava en català, sense canviar. De manera natural. No per activisme. La meva àvia només era activista en aguantar el meu avi.
- Òscar Andreu, durant l'entrevista amb El Món de la Tele
- Hugo Fernández
Està bé, això.
Era una dona que s’expressava en català de manera natural. Quan tenia 6 anys em vaig sentir incòmode pel fet que la meva àvia no canviés de llengua. Més endavant vaig entendre que la meva actitud era també una mica de moral d’esclau i d’autoodi. Patia perquè la meva àvia no s’adaptava a la llengua que havia estat imposada. Molts anys després em vaig adonar que aquest va ser el primer moment en què vaig experimentar autoodi.
El segon moment va ser amb la llei d’immersió. Vostè va ser dels nois que va protestar davant la directora del seu col·legi.
L’autoodi arriba fins a aquest punt. No enteníem que la llengua parlada a casa havia de servir també a l’escola.
A més d’un lector el sorprendrà saber que el seu pare, Pedro Andreu, era andalús. I que, de fet, té orígens andalusos per part materna i paterna.
L’avi matern a qui havia d’aguantar la meva àvia era andalús, venia de Guadix; el meu pare venia de Córdoba. Tres dels quatre avis eren andalusos. M’he trobat gent que diu: el teu pare era andalús, però es deia Andreu. Sí, i la meva mare catalana es diu Fernández. Potser per immigració interna, aquest Andreu prové d’algú dels Països Catalans. Però no tinc arbre genealògic perquè considero que això és per famílies estructurades. O pels Borbons. Per això, quan diuen que la catalanitat és una cosa de burgesos i de cognoms, hi ha coses que no acaben de quadrar. Alguns d’aquests elements de la meva biografia fan que em pregunti algunes coses. Les respostes amb humor a aquestes preguntes és aquest llibre.
Fins a quin punt una llengua depèn d’una política lingüística?
Bé, una llengua minoritzada depèn del fet que es faci una política lingüística seriosa. Perquè és veritat que depèn dels parlants, però també del Govern, de les institucions, dels partits. S’ha de fer una política dirigida a consolidar la llengua pròpia. Perquè la llengua, una llengua, es consolidi, i això els castellans ho coneixen bé, l’altra ha de recular. Durant 300 anys, per consolidar-se el castellà, ha hagut de retrocedir el català i ara ha de passar a l’inrevés.
Les multes lingüístiques són una solució?
No sé si són una solució, segurament no són l’única, però sí que sé que és una qüestió de drets lingüístics. Si estàs conculcant els drets lingüístics dels catalans, estàs sent injust. I una de les maneres que té una societat de respondre a les injustícies és fer-ho patent, sigui a través d’un avís o d’una multa.
- Manual de defensa del Català, el llibre d'Òscar Andreu
- Hugo Fernández
Però escolti, sent impertinent, al final del llibre vostè explica que no parla català amb tothom. Quin exemple per donar lliçons!
I ho expresso així, dient que jo no soc un referent. Prefereixo que facis el que dic que no pas el que faig. Passa a vegades que relacions que has construït en castellà, com amb el meu millor amic o amb el meu germà, o amb el pare si fos viu, les mantens en castellà. Em costa de no fer-ho, però estic en procés. Intento desmuntar-me una mica a mi mateix quan no pretenc ser referent de res. Hi ha moments en què em sento una mica amb la síndrome de l’impostor. El que sí que faig és que a l’hora d’iniciar relacions noves ja ho faig en català. No fer-ho ja em semblaria estranyíssim.
Més enllà del tema de la llengua, com veu l’estat anímic del país?
Crec que ens anem recuperant, potser massa a poc a poc. El que hi ha a l’altra banda és tal que amb el pessimisme no anirem enlloc i, en canvi, amb l’optimisme podem tenir una brúixola per arribar a un lloc que és certament ideal. Després s’haurà de treballar per no tornar a perdre-ho. Crec que estem acabant de fer el dol i que hem après moltes coses. Li ho diré de manera molt senzilla: els processos d’autodeterminació no s’acaben fins que la nació s’autodetermina.
Les coses que valen la pena no són fàcils d’aconseguir. L’autodeterminació, com la pervivència de la llengua, són coses que es treballen. Però hi ha poques coses que em semblin més trempadores que la possibilitat de participar en l’autodeterminació nacional d’un país i en la pervivència d’una llengua. Perquè és una cosa que no només m’interpel·la a mi, sinó a tota la comunitat.
Aquest context d’onada de l’extrema dreta, li sembla un corrent de fons o un fet episòdic?
Jo crec que és un corrent de fons, però que, com a tots els corrents de fons, passarà. Cal que estiguem preparats i plantem cara contra aquests que ens volen, però que ens volen captius i desarmats. Contra aquesta gent, sempre.
