L'actor Manolo Solo, molt conegut per la seva llarga filmografia en la indústria espanyola, ha mort a l'edat de 62 anys, víctima d'un càncer. Guanyador del premi Goya a Millor Actor de Repartiment per l'excel·lent Tarde para la ira (2016), també va optar al guardó fins a quatre vegades més, la darrera el 2026: Una quinta portuguesa, B, El buen patrón i Cerrar los ojos.

Solo va iniciar la seva carrera interpretativa més tard del que sol ser habitual, però les més de cinquanta pel·lícules l'avalen com un dels millors de les darreres dècades. Estimat per companys i el públic a parts iguals, havia aconseguit un reconeixement substancial entre els crítics i els professionals del cinema per la seva capacitat d'adaptar-se a tota mena de papers, situacions i projectes. 

Nascut a Algeciras, el 1964, va començar a aparèixer en llargmetratges de la indústria estatal a principis del segle XXI. Feia anys que buscava una oportunitat, tenir certa repercussió i que algú es fixés en ell. El gran públic, però, no el va reconèixer com un dels grans dels nostres temps fins que no va gaudir d'un duel cara a cara amb Antonio de la Torre (un altre dels tòtems) a Tarde para la ira. Aquell Goya el va catapultar. 

Solo ha aparegut en grans projectes del cinema espanyol de les darreres dècades, que van anar solidificant una base que l'acabaria catapultant a papers protagonistes. L'actor semblava el gran secundari de la indústria estatal, però en els darrers anys, ja malalt, ha gaudit d'un protagonisme notori que el va tornar a col·locar en nominacions als Feroz i als Goya.

Va ser el jutge Pedro Ruz a B; el general Gutíerrez Mellado a la sèrie Anatomia de un instante; Ibáñez a El gran Vázquez; el polític Fernando Castedo al film 23-F; a Miguel Maura al telefilm de Minoria Absoluta sobre els tres dies de 1931 en que va ser vigent la República Catalana, 14 d'abril. Macià contra Companys; o el gran protagonista de la pel·lícula amb la qual Victor Erice va tornar a la primera línia cinematogràfica.