Marta Pontnou (1980, Santa Coloma de Queralt) i Laura Fa (1974, Barcelona), presenten el pròxim divendres 30 de maig al Teatre Victòria, La xona xou, una oportunitat única i irrepetible per veure a les dues amigues sobre l’escenari parlant de xones sense complexos. El seu objectiu és el de convertir en declaració política un mot del qual encara existeix cert tabú i, a través de l’humor, posar sobre la taula totes aquelles qüestions que, com a dones, els interpel·len i segueixen patint.

Amb elles, recordem quan es van conèixer ara fa 25 anys gràcies a una amiga que les va presentar, en un moment, expliquen, que es trobaven en situacions vitals diferents. Temps més tard i després d’uns quants sopars, cadascuna d’elles tenia un encàrrec per fer dos llibres diferents. Parlant, van veure que es podrien complementar bé i, gràcies als testimonis de les amigues que comparteixen, que en sorgís primer Els pecats de la xona: i tot allò que la Moreneta ens perdona (Rosa dels vents) i, ara, La xona d’or (Rosa dels vents). 

Quin és el darrer comportament masclista amb què s’han trobat?
Marta Pontnou (M.P.): Amb el que ens trobem cada dia és amb la càrrega mental que nosaltres tenim i que en el cas del meu marit no, per exemple. Quan diem càrrega mental ens referim al fet que, amb aquesta educació que ens han donat i que hem rebut, sense que ningú ens obligui, es dona per fet i s’espera que nosaltres ho tinguem tot el cap; les colònies de la setmana vinent, les extraescolars, els partits del cap de setmana… Ni que no vulguem fer-ho, s’espera que nosaltres ho tinguem tot al cap. Per exemple, a les últimes colònies de les meves filles, els van faltar coses perquè no vaig ser-hi. 

Laura Fa (L.F.): La càrrega mental és molt difícil treure'ns-la del damunt. Són moltes les situacions que vivim, però en l'àmbit laboral, jo que treballo a Madrid i porto els 15 anys que fa que estic allà, la frase és: "I com ho fas amb els nens quan estàs a Madrid?". És una pregunta que mai es faria a cap home executiu o comercial que es dediqui a viatjar. I per no parlar dels atacs al físic, que no deixen de ser una manera de cosificar-te i de convertir-te en res.

S’hi troben?
M.P.: Sí clar, sense parar! Una cosa molt bona que he après d'ella, és a passar d'aquests comentaris, que realment m'afecten zero, i més després de patir un assetjament escolar juvenil, on llavors les coses ja no m'afecten de cap de les maneres. Però per xarxes et trobes amb gent que s'hi bolca més, sobretot quan ens posem amb les maternitats, les hipercriances, etc. Ens ataquen pel fet de ser mares, de no dedicar-nos-hi prou, o de no dedicar-nos-hi de la manera que elles volen. 

"Ens ataquen per ser lliures i per dir el que pensem"

L.F.: Ens ataquen sobretot per ser lliures, perquè tampoc està tan permès això de ser lliure i dir el que penses. Que això estigui en contra d'algunes coses que ja va bé que estiguin establertes així, incòmoda i no agrada que nosaltres anem servint xona pel món, és una cosa que també incòmoda. Les xarxes són un fangar de merda i darrere l’anonimat tothom es creu més valent. 

M.P.: Sorprèn que hi hagi qui perdi el temps fent-se perfils falsos i que es dediquin a criticar o insultar una cosa que no els agrada, quan simplement podries deixar de seguir-la. 

Pels qui hagin llegit el llibre que acaben de publicar, La xona d’or, o pels qui segueixin la seva trajectòria, no els fa por ser previsibles amb La xona xou?
L.F.: No és només una xerrada feminista, és un espectacle d'humor. No anirem a formar a ningú, anirem a passar-nos-ho bé. Igual que ens ho passem bé sopant amb les amigues o amb la Marta, el que volem és compartir-ho i passar-ho bé amb la gent.

M.P: És un acte de comunitat, una tertúlia, un lloc de trobada amb totes les nostres seguidores on explicarem algunes coses del llibre, d’altres que no, i compartides amb clau d’humor. I és clar que hi haurà feminisme, perquè és el nostre dia a dia i està en tot el que fem. Hi ha d'haver feminisme perquè si no, no hi ha lluita, però ho tractarem amb l’humor que ens caracteritza. Tractarem de temes que acostumen a sortir amb les amigues i que volem obrir a totes les dones que ens segueixen com a gest d’agraïment. 

"La xona xou serà un punt de trobada per a totes les lectores que, quan ens llegeixen, van ascentint somrient amb el cap"

L.F.: Exacte, serà un punt de comunitat per totes aquelles lectores que, quan ens llegeixen i  agafen el llibre, van ascentint amb el cap i riuen, trobant l'empatia. I perquè també ens puguin veure una nit, sortir a sopar i a riure una estona. A més, sempre aprens coses noves, malgrat que una part de discurs pugui ser molt repetitiu, no és suficient i s'ha d’anar repetint sempre. Apareixen nous arguments i punts de vista que et ressonaran i que podràs incorporar.

Els preocupa que el seu públic sigui només femení i que, per tant, el missatge no arribi a aquells a qui els ha d’arribar; als homes heterosexuals?
M.P.: És una llàstima perquè això és com quan a les escoles fan xerrades del mal ús del mòbil i qui hi va, justament, són els que estan preocupats i que ja posen mesures per reduir-lo. O amb l’educació sexual a les escoles que es fa el curs pels pares, i allà només hi van els pares que ja fan coses a casa i els preocupa.
 
L.F.: Tenim una part de públic masculí que és del col•lectiu, realment som una mica dives amb això (Riuen) i també vindran alguns marits obligats per les dones, arrossegats, això estarà bé, perquè aprendran coses. Perquè el patriarcat sigui tan potent necessita aliades dones, per tant, és prioritari crear aquesta part d'aliades, que les dones vinguin amb nosaltres i després, ja farem feina, per altra banda.

Un dels temes que tracten el llibre és el de la pressió estètica. Fins a quin punt els pesa o les condiciona?
M.P.: Aquest és el meu negoci! (Riuen). De la pressió estètica en parlo als instituts, a les empreses privades i a les institucions. Tracto de la moda, de les desgràcies que ens han inculcat i de la pressió que ens ha fet la indústria al llarg del temps. Altres xerrades les comparteixo amb la Laura i tractem de moda i comunicació. Ella exposa com en el món de la tele, encara ens fan encabir a faixes de talla 38, amb tota la pressió del cos que això comporta. 

L.F.: La pressió estètica és una violència més que es manifesta com a una tortura xinesa on, de mica en mica, et va pertorbant. 

"La pressió estètica és una violència més"

M.P: Molts ho confonen amb convencionalismes socials. Un exemple de com ens afecta la pressió estètica a les dones podrien ser els talons. Sempre ens han dit que estilitzen, que fan la cama més fina i que estàs més elegant i guapa. Si tot això funcionés, si aprimés, si fes la cama més fina i et fessin més guapa, els homes en portarien! En quin moment els homes ens cedeixen el pas i diuen no, poseu-vos-els vosaltres? Per què? Perquè ens oprimeixen, perquè fan mal i perquè fan que ens retirem abans de qualsevol acte o esdeveniment. En un casament qui es retira a canviar-se les sabates? En una fira de negocis qui es retira primer? No renunciarem a anar guapes, perquè ho fem per nosaltres mateixes, però el que no farem és entaforar-nos dins d'una faixa, tapar-nos els braços o enfundar-nos en uns talons en nom d'anar guapes, perquè així s'ho ha inventat al patriarcat. Nosaltres sempre anem amb vambes. 

És complicat sortir-ne…
L.F.: Et penses que tens mòbil perquè lliurement has decidit tenir-ne, però podries viure sense? És impossible! No portem el telèfon mòbil perquè siguem lliures, el portem perquè no tens opció. Amb la pressió estètica passa una mica el mateix; ets lliure, però hi ha tota una estructura que t'ofega. 

M.P.: I la importància de les paraules! Començant per casa, quan ens mirem al mirall i diem; “ai que baixeta soc!” Ningú diu alteta, perquè com que baixeta és pitjor, ho diem amb diminutiu, perquè ja farà l'estirada... Igual no la fa l’estirada la criatura i no passa res! “Ai aquestes cames, quina cel·lulitis”, “hòstia quins braços”, “quines cames”, “sopo un iogurt”, etc. Tot això la canalla ho escolta i ho interioritza. Hem d’anar amb compte amb el que diem i nosaltres defensem que tothom es vesteixi i es posi el que vulgui!

La indústria tampoc ajuda a fer-ho fàcil. 
M.P.: La indústria de la moda és molt cruel. Ara mateix a Inditex si vas a buscar uns texans, fotis la talla que fotis, sempre et surt la model de la 34 o de la 36. Et diuen que tenen fins a la talla 46, algunes fins i tot més, però quan cliques la 46 de Zara, veus com la model és la mateixa. Nosaltres no estem en contra que només hi hagi un model, però és una visió no real, perquè et penses que et quedarà d’una manera que no serà la real. Necessitem que hi hagi referents i que quan tu entris a la web de Zara, et trobis una talla 36, una 38, una 40, una 42, etc. amb tota mena de cossos reals.

"Expliquem què és la pressió estètica, però n’estem al marge? No, la patim. Parlem de feminisme, però estem al marge del masclisme? No, també el patim"

L.F.: I que nosaltres sapiguem la teoria, no vol dir que no estiguem al marge de patir-la. Pateixes quan veus coses que t'agradaria que fossin d'una altra manera, el que passa és que a força d'anar aprenent, vas deixant de patir per moltes coses. Expliquem què és la pressió estètica, però n’estem al marge? No, la patim. Parlem de feminisme, però estem al marge del masclisme? No, també el patim.

Al llibre desmitifiqueu estrelles com Rafa Nadal, Dani Martin o Gerard Piqué, a qui advertiu que es prepari!
M.P.. Perquè quan ho vam escriure, era l'època en què encara…

L.F.: No, ja s'havia separat! El periodisme del cor és molt útil per assenyalar comportaments. És el costumbrisme més bàsic que veus reflectit a les estrelles i ens va molt bé parlar de Rafa Nadal per assenyalar el que no està bé. Ens va molt bé parlar de Gerard Piqué per explicar què és la responsabilitat afectiva i com es pateix. És un capítol que no està pensat per assenyalar a ningú, sinó per veure com tots aquests mites, sovint idealitzats, que no ens enganyin perquè tampoc són ideals. 

La premsa rosa és un vessant més del periodisme molt més maltractada, malgrat fem molt més periodisme que altres branques del mateix periodisme. No ens dediquem només a repicar notícies d'agències, sinó que estem en contacte amb els personatges, contrastem la informació, rasquem tot el dia, busquem per tot arreu i, tot i això, estem maltractats. Em sorprèn moltíssim i em cansa molt haver de reivindicar el nostre espai quan és una de les premses més consumides. També em sobta que a la gent li pugui semblar estrany si un es lia amb un o amb un altre, però no li estranyi la premsa de successos, que és molt més escabrosa i parla d'una cosa tan íntima com la mort on aquí ningú diu res. 

Justament amb Lorena Vázquez, al pòdcast Mamarazzis, vau destapar l’exclusiva de la ruptura de Shakira i Piqué. Com s’aconsegueix una exclusiva com aquesta i com la treballeu?
L.F.: Va ser com totes les notícies, comences a tenir indicis i rasques. Estires de contactes i piques molta pedra. Per treure una exclusiva així has de fer molts contactes, mantenir-los i estar atent. També cal tenir molt olfacte. Amb la Lorena veiem com de cop passa alguna cosa, com algun reel d'alguna cantant que porta la dessuadora lligada -i que no vol dir res-, però potser està embarassada… Rasques i després no, però els indicis que veiem a les xarxes ens ajuden molt. El tema de Shakira i Piqué no només va ser allò, sinó que cada setmana hi ha notícies d'ells i cada setmana has d'anar actualitzant. Ara els tenim una mica abandonats, però quan hi ha notícies d’ells el que ha de fer la gent és llegir-nos a la Lorena Vázquez i a mi que en som les expertes, la resta no, amb tota l'estima (Riu). 

Si haguessin d’entregar el seu darrer llibre a algú com si es tractés d'una bíblia, a qui li donarien La xona d’or?
L.F.: Ara la meva filla és petita, però m'agradaria que tan bon punt pugui començar a entendre com funciona tot plegat, donar-li els dos llibres que hem fet i quan acabés, despertar-li un somriure.

M.P.: Clar, jo que vull que algú ho llegeixi i ho entengui, que si li donem a l'Abascal no entendrà res…

Pel català, no…?
(Riuen). 

L.F.: Ens van demanar de traduir-lo, però és impossible, són dos llibres que fan molt país! 

M.P.: És com picar paret, com quan fas el dinar de Nadal i parles amb el cunyat de torn que no entén res. És que no l'entendrien! Tu creus que Rafa Nadal llegirà això i dirà calla! 

L.P.: Rafa Nadal encara no ha entès el que és la bretxa salarial, com per entendre que és una xona. Ja sé que t'agradaria que diguéssim el Risto, però no, ja s'apanyarà que ja té una edat. A nosaltres ens agraden més les noves generacions i ens agradaria que fos obligatori a segon d'ESO, per exemple, que sigui aprovat pel Departament d'Ensenyament. Oi que és molt difícil llegir a Clara Campoamor, Celia Amorós o a Ana de Miguel Álvarez? Doncs llegiu a la Fa i a la Pontnou i veureu una mica per on van les coses!