Als 18 anys va marxar d’Igualada per aterrar a Barcelona a estudiar a l’EÒLIA, el Centre Superior d'Art Dramàtic, i a fer història a la Universitat de Barcelona. Uns estudis, aquests darrers, que l’actriu Diana Gómez (1989, Igualada) mai va acabar, però que li agradaria algun dia poder reprendre; “per la UOC només fan humanitats, però existeixen uns micro graus que és l'opció que escolliré en algun moment quan no tingui feina, per la UNED”. En cas de no dedicar-se al món de la interpretació, hauria escollit aquesta branca de la història, concretament, de la investigació, aprofundint amb la paleografia medieval o moderna, treballant en arxius investigant documents.

“Amb tres anys vaig començar classes de dansa i, als cinc, em van apuntar a teatre perquè era molt vergonyosa. La meva tutora els va dir als meus pares que era una bona tècnica per ajudar-me”, recorda ara amb un somriure, el que serien els seus primers passos en el món de la interpretació. D’aquesta forma, s’endinsava a viure d’un ofici, del qual “no sé si vaig ser jo qui realment va prendre la decisió de dedicar-me a això, o va ser una cosa que va venir donada per circumstàncies”. Els primers passos que recorda haver fet els situa a la Sala Beckett amb Esthetic paradise, quan tenia tan sols 15 anys. Després va treballar fent un curt amb Paco León anomenat Con lengua, i la resta va anar rodant fins a dia d’avui, on ens presenta la darrera i última temporada de Valeria a Netflix.

Malgrat haver-se iniciat al teatre, la trobem i la veiem més en l’audiovisual. S’ha donat així?
Sí, una mica perquè s'ha donat així! (Somriu). De fet, tinc una companyia de teatre, 42km, que justament ara està al Teatre Akadèmia fent Entre monstres. Ara no hi puc estar activament, però sí que la creació va ser col·lectiva part part de tota la companyia. En aquests moments estic al darrere ajudant-los, i no només preparant els col·loquis, sinó també fent tasques de producció internes de la companyia. Abans també havíem fet Not My Monkeys amb la companyia que vam estrenar al Grec, i després vam tornar al setembre amb altres projectes que tant de bo surtin i puguin veure la llum aviat. 

Amb Valeria imagino que la seva imatge s’haurà internacionalitzat. Coincideix en ser el projecte que més l’ha marcat?
N’hi ha molts. Sempre dic que hi ha molts abans i després. Dos de molt clars son El secreto de Puente Viejo, perquè fer una sèrie diària és molt i molt difícil, i més quan és una sèrie d'època que té un llenguatge tan complicat. Allò va ser una gran escola per mi. L’altre abans i després va ser treballar amb El crac, amb en Joel Joan i l'Héctor Claramunt. Ells són molt fins treballant i dominen molt la comèdia, no te'n deixen passar ni una! Va ser meravellós treballar amb ells i aprendre del seu talent.

"Joel Joan i Héctor Claramunt són molt fins treballant. Dominen molt la comèdia i no te'n deixen passar ni una!"

Amb el personatge de la Valeria, indubtablement és una sèrie que es veu a 192 països, i això fa que cada vegada rebi més missatges d’arreu del món. Això et fa dir, ostres, que fort! Hi ha moments que, potser depèn del dia… Però en general és bonic. La gent és molt carinyosa i quan em venen a saludar em diuen que els agrada la feina que fem o que s'ho passen molt bé mirant la sèrie. Això és molt bonic i n’estic molt agraïda.

Quines semblances i diferències té la Diana actriu amb el personatge de la Valeria?
Recordo molt al principi com el personatge de la Valeria pateix molt el síndrome de la impostora i és una cosa que a mi, justament, m'havia passat també a l’inici de fer el personatge. Quan em va sortir aquest paper, poc temps després vaig pensar, ostres, en algun moment s'adonaran que no ets prou bona i que no ets apta per fer aquest personatge, et faran fora. Realment vaig viure el mateix procés. De cop, una sèrie a Netflix, protagonista… Espanta una mica! Això crec que va ser un punt en comú. També havia passat per moments de sentir-me i de ser actriu, però de veure com no em sortia feina i buscar alguna cosa que em donés diners, cosa que també li passa a la Valeria durant la primera temporada, quan no vol treballar al museu, però és el que li toca. Aquest va ser un altre punt en comú bastant fort.

Pel que fa al caràcter o personalitat, crec que la Valeria té una pulsió molt més amunt, molt més alta, i jo sóc una mica més tranquil·la. Ella té una energia amb més nervi, que fa que també ho pateixi molt tot. Es troba en un moment de la vida que és transcendental, quan arribes gairebé als 30, que jo també vaig viure, on penses; i ara què? Cap a on vaig? Pensava que ja tindria una estabilitat econòmica, una estabilitat emocional i, ara, de cop, tot se'n va potes enlaire i no sé qui sóc ni què vull.

Un inestabilitat que reflecteixen molt bé els personatges, i que és un clar reflex del moment que vivim. Amb què es queda del seu personatge?
Un fet destacat que m’ha aportat fer Valeria és que hem pogut fer quatre temporades i que aquestes inseguretats que s'ha anat repetint i mostrant, -que per molt que es treballin, sempre hi són i sempre apareixen davant un problema-, ha estat bonic veure’n l’evolució i com ara té eines per resoldre-ho. A més, ara ja es coneix molt més a ella mateixa per detectar quan aquestes inseguretats apareixen i com les ha gestionar. Ha estat bonic aquest procés d’acceptació de dir; d’acord, sóc així, sóc això, ho estimo, ho abraço i intento gestionar-ho. Una altra de les coses que m'agraden, és que la Valeria és un personatge que no és perfecte, ni ella ni cap de les quatre amigues. Això també és bonic, tot i que com a espectador a vegades diguis, ostres, això em fa ràbia… Bé, hi ha certa part de mirall que també està bé poder mostrar.

Un dels temes que s’ha tractat arrel de la sèrie ha estat la figura del coordinador d’intimitat. Quina n’ha estat la seva funció i com l’ha ajudat?
Fer una escena de sexe en un projecte, al final no deixa de ser una escena més on et prepares i parles, igual que una escena dramàtica, on també t'obres emocionalment. Sí que és cert que tenir la figura del coordinador d'intimitat és un afegit que t’ajuda, perquè de la mateixa manera que amb una escena on hi ha una baralla, hi ha una persona externa que mira que ningú prengui mal, en aquest cas també ajuda pel mateix, perquè ningú pugui prendre mal. És cert que aquí hem tingut la sort que ens caiem tots molt bé, ens coneixem molt i hem pogut parlar de tot això, malgrat al principi no tenir aquesta figura. No hi ha hagut cap problema, però tot i així, aquesta última temporada on aquesta figura hi ha estat, ens ha servit per aprendre com fer-ho i com fingir-ho, que els moviments semblin de veritat, aprendre a com ens hem de col·locar, etc. Ara existeix una persona que t'està donant tècniques, com una baralla on tu saps com fer-ho perquè sembli que li dones el cop de puny a l’altre sense donar-li i que l'altre el rep. Aquí igual, i la veritat és que ho hem notat i ens ha anat molt millor.

"Fer una escena de sexe no deixa de ser una escena més en la que et prepares i parles, igual que una escena dramàtica"

També hem de pensar que cadascú té els seus límits, i no tens per què exposar-los obertament amb els teus companys o al teu director o directora. En el meu cas, en la tercera temporada estava en plena maternitat i, segons quina escena, sí que vaig dir escolta, jo depèn de que hagi de mostrar, traient llet i tal, potser prefereixo que no es vegin. En aquest sentit, està bé la presència d’aquesta figura externa a qui tu li puguis dir amb què et sents comode i amb què no, sense que la resta ho sàpiga. Aquesta figura centralitza tota aquesta informació amb la del director, que també li diu el que vol; si ha de ser una cosa molt bruta, més onírica, etc. Tot això s'explica abans de rodar i llavors es té en compte.

Justament en aquesta quarta temporada que ara s’estrena veurem com la maternitat arriba al grup d’amigues, un procés que la Diana ha passat fa poc. Fins a quin punt ha pogut influir en el personatge que ho viu?
Clar, a la Paula sí que li anava molt bé que la Silma i jo fossin mares, perquè li anàvem dient i recomanant coses. Està molt bé que obrim i que ensenyem aquesta realitat, perquè hi ha molta gent que ens mira que està passant per aquests moments. En el meu cas, compaginar la maternitat amb la feina va ser una gran sort, tenim els meus pares i els meus sogres que ens ajuden molt i són molt importants. Em toca passar èpoques entre Madrid i aquí, a Sabadell, on vivim, però l'AVE ajuda molt. Abans vivia a Barcelona i pensava que ni de conya me n'aniria a viure a una altra ciutat més petita venint d'Igualada, però amb la pandèmia, vaig anar cap allà. Hi havia d'anar per dues setmanes, i m'hi vaig acabar quedant. Durant la pandèmia me'n vaig adonar de la importància que és tenir una casa on et sentis a gust i tenir aquesta qualitat de vida on, a Barcelona, és molt difícil d’aconseguir.

L'autora de Valeria, Elisabet Benavent, deia que sense la Valeria no estaria segura de qui seria ara, no només laboralment parlant, sinó que també al seu costat ha madurat i ha viscut. Explica que, a ella, la Valeria li ha permès somiar. Ho comparteix?
Li estic molt agraïda al personatge. Una cosa que he fet ha estat de tant en tant escriure-li, abans de començar a rodar i al llarg de tot aquest temps, quan semblava que arribava al final i quan, definitivament, hi vam arribar. Quan em proposen fer Valeria, estava fent un curs de narrativa a l'Ateneu Barcelonès. Era una època que escrivia molt i vaig pensar en escriure-li al personatge per veure si ens entendríem o no. Valeria m'ha aportat moltes coses, ha estat un viatge llarg on en alguns moments l'he estimat més, en d’altres l'he odiat, però al final m'ha donat molt i li estic molt contenta i orgullosa d'haver pogut acabar aquestes quatre temporades i d'haver pogut explicar la història bé.

Ara bé, aquesta escriptura no ha anat sempre en concordança amb la sèrie. Amb la maternitat, per exemple, es va aturar. A més, també em va passar una cosa que llegint, m'adono que sóc l'única que després de parir tenia la sensació que el meu cervell estava fregit, però bé, això és una cosa neurològica que s’explica quan el cervell crea un nou espai pel que vindrà, per la criatura, llavors és normal si a vegades et sents que ja no estàs en la mateixa capacitat, és mentida! Però vaja, han estat uns anys complicats en trobar moments per parar, escriure, pensar i reflexionar, no ha estat fàcil.

Què tal l’experiència de treballar amb una producció de Netflix, amb tots els recursos que disposa i la repercussió que després abasta? Espanta?
Va espantar més al principi. Recordo abans de començar a rodar que vam fer una reunió i ens van ensenyar un vídeo amb una bola del món que girava i ens van dir; 'això ho veuran a 192 països!' Aquí dius, ostres, un moment, que encara he de començar a rodar! Després veus que és una casa meravellosa amb uns recursos impressionants, on hi ha un grup de persones que treballa amb tu. El contacte humà és meravellós i n’estic molt contenta. És una plataforma que es veu i que té una visibilitat impressionant.

Imagino que ara el telèfon li sonarà més…
La veritat és que no. No, no! No ho sé, tinc diverses teories; una que durant uns anys he estat fent Valeria i que això fa que tothom pensa que estic molt ocupada. I després, perquè Valeria és un to i un gènere molt concret, com és la comèdia, que sabem que tampoc no té…  A més, una comèdia romàntica no té tant prestigi com potser tenen altres gèneres.

Encara ens trobem en el punt on les comèdies o els actors que les fan no els valoren prou?
Una mica, i tant, crec que sí. Un exemple d'això molt clar és quan són els Feroz, que justament tenen actriu de comèdia. Han hagut de posar això perquè si no, segurament, no eren gaire nominables o gaire visibles.

Amb la seva professió intueixo que es veurà més pressionada a mostrar-se constantment a les xarxes, sent visible amb certa freqüència i mostrar-se alegre i feliç sempre. Com viu aquest món paral·lel?
A Instagram és un lloc on comparteixo la feina i, de tant en tant, m'agrada compartir la meva vida. Ara bé, tampoc sóc una persona que m'hi avoqui molt o que li agradi mostrar-se molt constantment. Per exemple, amb aquesta evolució que ha anat fent Instagram on cada vegada són més vídeos a mi em costa gravar-me parlant, perquè és una cosa que no se'm dona bé. Faig servir Instagram a la meva manera i no em condiciona el meu dia a dia. Intento no penjar-me, també és cert que m'agrada ser-hi, tot i que de vegades el miro més que no pas hi comparteixo continguts. Hi ha una cosa de dir, per què l'estic mirant tant si tampoc no comparteixo gaire res? No sé si és una eina que els directors de càsting o productors utilitzen per fitxar a gent. I en el cas de Twitter, que ara està en un moment baix, el faig servir per compartir coses de feina, però sobretot és el moment Barça. Veure el Barça i obrir twitter és un petit plaer.

"Veure el Barça i obrir twitter és un petit plaer"

Dani de la Orden farà ara una sitcom a 3Cat. S’hi veuria?
Si em volen trucar aquí estic! (Riu). Ja està bé, tenim un gran talent i crec que està bé fer comèdia, ara que també parlàvem d’aquest gènere, està molt bé que 3Cat aposti per la comèdia en català i a veure què tal una sitcom després de tants anys de Plats bruts. A més, són formats que funcionen, perquè la gent està recuperant Plats bruts constantment d'una manera o altra. Pel que fa a la conciliació familiar seria ideal, però bé, també és veritat que a mi m'agrada poder viatjar treballant, que també és un gust moure'm!

Amb la fi de Valeria, quins altres projectes té al davant?
Ara estic en una pel·lícula de David Victori que es diu Corta Fuego que també és de Netflix i, després, una pel·lícula que vaig fer que es diu Una jirafa en el balcón, de Diego Jaquer. Aquesta és una coproducció argentina i catalana, que es va estrenar allà i que ara estem esperant que arribi aquí. Tracta de les persones que van patir la dictadura, de tots els que eren de la guerrilla contra la dictadura argentina i que es van haver d'exiliar. I per acabar, també en aquests moments, la meva companyia està al Teatre Akadèmia amb Entre monstres, que es podrà veure fins al pròxim 16 de febrer.