Surto de veure Warfare amb la sensació compungida que he estat com un equip davant del Madrid en la semifinal d’una competició: demanant l’hora i amb la impotència d’un acarnissament màxim. El nou film d’Alex Garland i Ray Mendoza –que és més de Ray Mendoza que no pas d’Alex Garland– ha deixat la sala del cinema envasada al buit, aspirant tot l’oxigen dels crítics que l’hem anat a veure i que només en algun moment de compassió hem deixat anar un riure incòmode per alliberar tensió. I això, normalment, és bon símptoma: alguna cosa bona han hagut de fer els cineastes per provocar una reacció tan exagerada en el seu públic. Però això, sovint, també és un tel fi que amaga quelcom més decebedor darrere –i més sovint del que sembla, el que amaga és una absència de missatge amb veritable complexitat.
El director anglès no és un estrany a les històries bel·licistes, tot i que segurament la seva fortalesa és en els guions i en les èpiques de ciència-ficció com Annihilation, Ex Machina, i Devs. L’any passat, el seu film Civil War, sobre un futur distòpic cada cop menys distòpic, no va deixar ningú indiferent amb el seu retrat agre, cruel, i versemblant d’uns Estats Units enfrontats per la guerra. Costa d’entendre que la seva següent pel·lícula, Warfare, resulti tan contrària a la qual va signar el 2024. Allò era una tesi sobre la hipocresia americana, la necessitat imperiosa del periodisme de guerra de ser sempre el centre de la notícia, i les contradiccions que suposa el conflicte armat. A part de ser una crítica radical a la política nord-americana dels últims anys. En canvi, Warfare és un exercici cru de realitat gairebé documentalista que té un missatge antibel·licista tan evident i repetit que acaba resultant una exaltació de les tropes dels U S of A.
La contradicció s’explica en el procés de producció de la pel·lícula, en allò que veritablement va succeir rere la càmera: Garland no va ser més que un suport expert audiovisual per qui realment controlava la narrativa, Ray Mendoza (que havia fet de consultor militar a Civil War). Mendoza és un dels protagonistes reals de la cinta que protagonitzen D'Pharaoh Woon-A-Tai (en el paper del mateix Mendoza), Will Poulter, Cosmo Jarvis, Joseph Quinn, Kit Connor, Finn Bennett, Michael Gandolfini, Noah Centineo i Charles Melton. O el que és el mateix: els Avengers del nou i jove Hollywood. Tots ells són una tropa nord-americana en plena guerra d’Iraq que, després d’un atac de l’altre bàndol, han de ser rescatats de l’edifici on queden atrapats.
I la pel·lícula no va de res més que això. A temps real explica el procés d’extracció d’aquesta tropa, amb ferits greus (uns Quinn i Jarvis que es passen bona part del film cridant agònicament de dolor), mentre esperen reforços del seu propi bàndol. No és la trama èpica i grandiloqüent, odissèica fins i tot, a què ens tenen acostumats les pel·lícules de guerra. No és Saving Private Ryan o Hacksaw Ridge. És Dunkirk si, enlloc de Christopher Nolan, l’hagués dirigit un veterà de la Segona Guerra Mundial. És a dir, algú que té tots els coneixements tècnics per assegurar que absolutament tot el que passa al film és el més acurat possible a la realitat, però a qui segurament li mancarà una tesi objectiva i complexa sobre allò que va viure.
És el gran desencert del film: creure que un exercici de versemblança bestial –que fins i tot va deixar atònits els veterans de guerra que la van veure en passis previs– és prou per emmascarar un missatge antibel·licista però patriota com el que més. És cert que la pel·lícula retrata la cruesa de la guerra en el dia a dia, no en les grans batalles ni en les morts exaltades ni en els soldats amb punteria impecable –aquí tot són trets a l’aire, a les parets, al no-res–, sinó en les missions suposadament petites que van concorrent al llarg d’un conflicte bèl·lic. Aquí no veiem grans estrategs, ni capitans de brigades que ofereixen un discurs motivacional sobre la importància de lluitar per la família i la terra, sinó joves espantats que es comencen a preguntar ben bé qui els ha manat ser allà. Joves que només volen sortir d’allà. Joves que criden, ploren, s’espanten i col·laboren junts. Joves americans que, malgrat tot, sempre són els herois de la història.
No hi ha cap lectura profunda sobre la invasió del territori ni dels conflictes morals i ètics –aquest últim apunt segurament és més una invenció de Hollywood que una similitud amb la realitat. I no hi ha cap clímax narratiu ni emocional de cap mena. És una hora i mitja llarga de missió que podria haver estat gravada al mateix 2006. Ho arrodoneixen tot uns crèdits d’aquells clàssics d’història basada en fets reals que ajunten a la pantalla els actors amb els seus homòlegs reals. Res que no hàgim vist ja, vaja.
En la qüestió tècnica val a dir que és força impecable: visualment té criteri –tot i que hi manca la visió de Garland– i l’enorme elenc d’actors aconsegueix transmetre la desolació dels seus homòlegs tot i tenir poc temps en pantalla per desenvolupar les personalitats de cadascun d’ells. I val la pena destacar el disseny de so, eixordador i mesclat amb mestria per assegurar una immersió pràcticament absoluta en els fets.
I si alguna cosa se li ha de valorar a la pel·lícula és la visceralitat de les imatges. La sang, les ferides, les explosions, el patiment, són tan difícils de veure que és impossible no apartar la mirada de la pantalla en alguna escena. La guerra és patiment, la guerra és dolor. La guerra és i ha de ser per sempre més condemnable. Llàstima que rere els crits de dolor i els atacs d’ansietat s’hi amagui ben poca cosa.
