La regla daurada per la qual es regeix un bon guionista és senzilla: tot comença el més tard possible, i acaba com més aviat millor. Es refereix a diàlegs, a escenes, a seqüències, i fins i tot al metratge complet de la pel·lícula o sèrie en qüestió. I la lògica és tan evident com habitual: estalviar-li a l’espectador tots aquells detalls que no són tan interessants. De tant en tant, però, hi ha algú que se salta la norma. Bé perquè no en sap, d’escriure guions, o perquè en sap massa. I què passa quan algú en sap massa? Que s’atreveix a innovar, a desafiar les normes, a experimentar amb el format. I Stephen Graham ens ha demostrat que, de televisió, en sap més que qualsevol.
Tot i que segurament us sonarà més com a intèrpret, per projectes com This Is England i Snatch, la faceta més interessant de Graham l’hem conegut recentment com a creador de la sèrie Boiling Point, basada en l’homònima pel·lícula que ell mateix protagonitza. Boiling Point ha estat lloada per la seva traça a l’hora de construir la tensió, la claustrofòbia, el ritme agonitzant d’una cuina del més alt nivell gastronòmic. I ara, Graham torna a donar sentit a aquesta mateixa tècnica narrativa amb Adolescence, la minisèrie de quatre capítols que ja es pot veure a Netflix.
A priori, Adolescence sembla caure en la llaminera morbositat de la sèrie de crims anglesa: la mateixa que, per exemple, motiva una altra gran ficció com Broadchurch. I és que els britànics i els escandinaus semblen tenir un do especial per explicar, entre paisatges emboirats, tèrbols i plujosos, els escabrosos extrems als quals pot arribar l’ésser humà. La premissa d’Adolescence sembla portar-te per aquest camí: un nen de tretze anys és arrestat per la policia a un petit poble del nord del Regne Unit després de ser acusat de l’assassinat d’una companya de classe. És Defending Jacob, és Broadchurch –excepte que no ho és. Perquè, lluny de caure en les trampes i els beats habituals d’aquests drames criminals, la sèrie opta per fer allò que ningú més s’ha atrevit a fer encara en aquest gènere: explicar-te el que ningú t’explica.
El primer capítol és exemplar, en aquest sentit. I, aquí, realment, el pla seqüència té una autèntica raó de ser –la tècnica és virtuosament enlluernadora, però sovint no aporta cap profunditat narrativa a la trama. La sèrie no pren l’espectador per fàcilment distret i aposta per ensenyar, en temps real, tots els passos des que l’adolescent és detingut a casa seva fins que l’interroga la policia. Ja ho sabeu, totes aquelles coses que una sèrie real se saltaria: el protocol, agents anant amunt i avall, el desconcert d’una família que no sap per on li venen els cops. I, en un temps en què la impaciència i la distracció estan simplement a un clic, la sèrie aposta per confiar que allò que està explicant és prou engrescador i tens per evitar que miris la pantalla del mòbil. I que ho aconsegueixi, en ple 2025, és un triomf absolut.
L’altre pilar insuperable del qual s’ha convertit ja en una de les millors produccions televisives d’aquest any és el tercer capítol –una formidable partida d’escacs dialectal entre el nen acusat (un Owen Cooper que astora des del primer minut tot i la seva joventut i aparent inexperiència davant la càmera) i la psicòloga encarregada d’avaluar-lo abans del judici (Erin Doherty). És una masterclass total, i tot i que el que més destaca són les acurades interpretacions dels dos actors que, un cop i un altre, s’enclasten en un combat de boxa psicològic asseguts al voltant d’una taula, és en aquest episodi on més brillen la resta dels components de la sèrie, gràcies a la direcció impecable de Philip Barantini (el mateix de Boiling Point).
Amb la minisèrie, Netflix sembla que intenta fer un pas endavant per retrobar-se amb la plataforma que va ser hi havia una vegada: aquella que aposta per les històries diferents, atrevides, que qüestionen tot allò que entenem lògic en les ficcions. La gran virtut d’Adolescence no és una premissa estratosfèrica o un pressupost de ciència-ficció (no podem dir el mateix del gran desastre de la plataforma d’aquesta setmana, el bunyol The Electric State), sinó un interès per allò que, de tan íntim, pot ser increïble. Per les històries típiques reformulades. Per trobar les virtuts en allò que sembla gastat i suat. I si continua fent enrere i replantejant-se a què dona calés, Ted Sarandos encara pot fer renéixer la seva productora.
