Diuen diuen diuen aquells que més en saben dels mitjans que escriure per teatre i escriure per televisió o cinema no té res a veure. Que l’adaptació a la pantalla de textos originalment pensats per l’escenari acostuma a sortir malament. Ho diuen, és clar, ignorant una hemeroteca de clàssics que els porten la contrària i una sèrie d’obvietats que, pel simple plaer de l’argumentació, trien no avaluar. Ho diuen sense pensar en Phoebe Waller-Bridge, Harold Pinter, Martin McDonagh i, evidentment, David Mamet. I a casa nostra ho diuen sense tenir en compte La Calòrica, que ha passat de conquerir els escenaris catalans a conquerir ara també la televisió pública del país amb Sala Polivalent, una sèrie de sis capítols que ja es pot veure al 3Cat.

Si heu assistit al teatre aquests darrers anys, sabreu que La Calòrica s’ha convertit en un segell de qualitat infal·lible. Des de la seva primera obra, Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I, passant per Fairfly, Els Ocells, Le congrès ne marche pas i fins a la meva personalment preferida De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda (que, per cert, fins el 12 de març estarà disponible també al 3Cat), els calòrics han tirat la porta a terra amb el seu humor punyent i irreverent, la seva crítica social afilada i necessària, i la seva capacitat per tocar la fibra quan més cal inculcar el missatge. Mentre et pixes amb una família d’ocells replicant una discussió familiar a l’hora del sopar o acabes ofegat de riure i amb mal de panxa per una baralla en una escala de veïns arran d’un lavabo que ha explotat, literalment, de merda, la genialitat que plantegen cala fons sense que l’espectador se n’adoni, sense aquella obvietat dramàtica i insuportable dels textos menys intel·ligents i originals. Són, segurament, els que tenen les dents més esmolades i l’oïda més fina —i els que menys presumeixen de ser-ho.

És per això que, en una jugada tan impecable com veure Pedri, Casadó i Dani Olmo triangular a l’àrea petita rival, 3Cat ha confiat a Israel Solà, Joan Yago, i tots els intèrprets que formen part de la companyia teatral un projecte relativament petit però prou ambiciós per cridar l’atenció. I ja se sap que quan deixes el control del mig del camp als genis, la golejada sorprèn menys. Sala Polivalent és una sèrie curta, amb capítols de vint minuts que entren fàcils i ràpids, zero extraordinaris en la forma però tremendament efectius en el missatge. Cada capítol presenta un elenc de personatges diferents, interpretats sempre pels mateixos actors (Marc Rius, Esther López, Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher i Júlia Truyol), que es troben sempre en un mateix escenari. En un capítol l’escenari és una classe de supervivència; en l’altre, una classe de voguing. En un dels capítols més efectius de la sèrie, la sala polivalent que dona nom a la producció es converteix en una trobada de fans d’un oblidat programa de televisió infantil, L’hora d’en Puki. I el retrat d’un tipus molt específic de consumidor de televisió –el que culpa la manca de qualitat actual al wokeisme, el que no ha superat la infància— és tan ridícul com realista, tan afinat i en sintonia amb una realitat molt concreta i tan increïblement faltón que costa no apuntar al televisor com si fóssim Leonardo DiCaprio a Once Upon A Time In Hollywood per dir: ei, ei, jo conec algú així, l’han clavat, els cabrons!

I ara no descobrirem la penicil·lina, però en aquesta idea resideix l’èxit de la comèdia i el triomf incontestable de La Calòrica: en la seva capacitat per observar la realitat des de la curiositat i l’interès per l’ésser humà, i per retratar-la sent honestos. Hi ha qui trobarà en els fans d’en Puki una similitud amb els nostàlgics de certa sèrie sobre un nen que vola en núvol; hi ha d’altres que se sentiran representats per les angoixes d’una mare que intenta ser la millor versió d’ella mateixa en una ludoteca plena de pihippies d’un barri molt concret de Barcelona; i d’altres que trobaran en una classe de voguing la millor representació del ventall d’opinions que existeix dins del col·lectiu LGTBIQ. Sala Polivalent no esquiva cap conversa incòmoda ni arronsa la mà quan es tracta de representar diverses veus ni de posicionar-se. Es mulla, sí, igual que ho ha fet la companyia contra la corrupció política o els negacionistes del canvi climàtic sobre els escenaris catalans. I ho fa amb retrats impecables de personatges que, rere el seu estereotip barat, amaguen una grisor ètica lloable de dibuixar en menys de vint minuts.

Audiovisualment és poc agosarada –tampoc li calia ser-ho. A excepció d’algun pla seqüència que dona ritme i profunditat a diverses converses entre personatges, la sensació és que estàs veient una escena lleugerament exagerada d’una realitat molt concreta. A estones, desdibuixa la línia entre realitat i assaig teatral o inclús pel·lícula de realisme amateur. Però li juga a favor seu. Una direcció massa marcada i uns tecnicismes visuals excessius distraurien de la seva major virtut: els personatges i les seves circumstàncies.

Però, sobretot, que tot això no ens distregui de la veritable victòria d’aquesta producció: l’aposta pel talent per fer reflotar la cultura del nostre país. La hibridació de teatre i televisió ens ha funcionat, malgrat el que diguin els detractors, des que Plats Bruts va arribar a TV3 com el renaixement de Kràmpack. I en una època en què el català corre més perill de desaparèixer que Ansu Fati d’una convocatòria de Hansi Flick, és fonamental que unim forces culturals per demostrar que hi ha talent de sobres per protegir-nos. Amb sort, Sala Polivalent servirà per retroalimentar dues indústries que han viscut anys especialment convulsos des de la pandèmia –potser aquells que la descobreixin al 3Cat s’interessaran per anar al teatre, i aquells que hagin vist Fairfly s’interessaran per fer-se un usuari nou a la plataforma. Potser hem entès per fi que la cosa va de donar oportunitats i visibilitat i, sobretot, llibertat. Creativa, executiva, econòmica. I que la resta ja ve sola.