Els Globus d'Or van sorprendre el món del cinema. Mentre Ses Majestats entraven a les llars d'arreu del món per repartir regals, la premsa estrangera de Hollywood atorgava els segons guardons més prestigiosos de la indústria audiovisual dels Estats Units a les millors ficcions televisives (ara ja, de plataformes) i cinematogràfiques. Sense cap mena de sorpresa en l'apartat de les sèries, però pel que fa a les pel·lícules molts encara estan gratant-se el clatell, preguntant-se sobre els motius pels quals certs títols van marxar amb estatuetes sota el braç i altres amb les butxaques buides.
Encara que el clixé marca la norma que els Globus d'Or són l'avantsala dels premis Oscars, enguany poden ser més aviat els precursors d'un suposat canvi de paradigma a Hollywood a l'hora de presentar les nominacions dels guardons més reconeguts a nivell mundial (i també els més criticats). La victòria de la francesa Emilia Pérez de Jacques Audiard, amb quatre Globus d'Or, desencaixa moltes travesses i revifa les flames d'un intens debat digital pel film que protagonitza l'actriu trans Karla Sofía Gascón.
La primera sacsejada que fa trontollar el futur dels Oscars són, precisament, les dues grans victorioses dels Globus d'Or: Emilia Pérez (en comèdia o musical) i The Brutalist (en drama). Tal com apunten des de Hollywood Reporter, el que més ha sorprès la indústria del cinema nord-americà és que totes dues "representen" una espècie de "tot allò que està malament a Hollywood", des de la perspectiva conservadora és clar. Un film francès rodat en castellà sobre un narcotraficant trans en una pel·lícula musical, i un film de tres hores i mitja rodat en VistaVision (un format molt específic) sobre les desgràcies dels EUA en el marc posterior a la Segona Guerra Mundial. Sembla un canvi de tendència, però no ho és tant en el rerefons com si en el mainstream. Ens expliquem.
No és la primera vegada que pel·lícules estrangeres aconsegueixen aquest renom entre els premis americans. Cal recordar que els Globus d'Or els reparteixen periodistes de tot el món i no dels EUA, i que moltíssimes vegades les apostes d'aquests premis no coincideixen en absolut amb els Oscars. Com recorden des de HR i des de Variety, els votants de tots dos certàmens no coincideixen i la campanya pels Oscars no està tancada en absolut.
Així doncs, que Emilia Pérez pugui fer un viatge daurat fins als grans premis de Hollywood no hauria de sorprendre la clientela: Paràsits el 2019 o The Artist 2011 ja van passar la mà per la cara a tota la graella estatunidenca o britànica. Però formaven part d'una subespècie de rara avis, pel·lícules que brillen en forma i ànima molt per sobre de tot el que tenen al seu voltant (fet especialment des de les grans productores de Hollywood o, encara que sembli mentida, des del cinema independentment dels EUA, que té més tirada que les grans productores europees).
En el cas de The Brutalist és més enlluernador. El film de Brady Corbet rep crítiques positives des de la seva estrena al Festival de Venècia (on es va endur dos premis) i Adrien Brody, el seu protagonista, només fa que recollir ressenyes que el cataloguen com "la millor interpretació de l'any". Són 215 minuts amb un intermedi (com si fos la Cleopatra de 1963) rodats en 70 mil·límetres, perquè la intenció és veure un film "espectacular a escala fotogràfica", però, en paraules del director, "gravada amb una eina dels anys 50, com si ho haguessin fet llavors".
Qualsevol de les dues us la imagineu triomfant a les sales de cinema gràcies al boca a boca a l'estil de Wicked o, com en el seu dia, Oppenheimer o Barbie? Dels 20 films de major recaptació del 2024, només cinc pel·lícules van ser nominades i van optar a 14 guardons en total. Només van guanyar-ne un, Wicked, i va ser el premi a Major èxit de taquilla. Dune: Part Two, que mundialment va recaptar 714 milions de dòlars, ni la van nominar en aquesta categoria. Va optar a dos guardons. Els va perdre.
La victòria de Demi Moore en l'apartat de Millor Actriu de Comèdia o Musical (hauríem de repensar el fet que un film com The Substance sigui considerat una comèdia) també sacseja el tauler interpretatiu. Les dones són les que ocupen espais més competitius en els darrers anys, amb més d'una desena de candidates a ocupar les cinc butaques vermelles de la nominació final. La lluita serà ferotge, però obrir la porta a Moore fa encara més espectacular de seguir la cursa per l'estatueta daurada. O almenys per optar a ella.
Un altre fenomen com «Paràsits»?
La cursa pels Oscars va de bracet amb la política. I els Globus d'Or també ho són, polítics, i en especial en l'apartat dels discursos. Per això mateix el pes de la paraula, de la imatge, la càrrega icònica, donen molts punts a l'hora de rebre una possible nominació pels premis de l'Acadèmia de Hollywood. Aquest criteri xoca, de manera evident, amb el de la qualitat cinematogràfica, que no sempre acaba regnant per sobre de tots els elements que fan que un film sigui nominat o guardonat als Oscars. En el cas d'Emilia Pérez, deixant al marge el gust subjectiu de qualsevol crítica, destaca un fet: el director, Jacques Audiard, va ignorar completament Mèxic en el seu discurs de victòria. Un fet que ha disgustat, i molt, els països centreamericans i sud-americans. Tot i això, que el film protagonitzat per Gascón aconseguís, com Paràsits, un guardó a pel·lícula internacional i un a millor pel·lícula en categoria general ens dona una pista que pot entrar a la travessa per a la màxima categoria dels Oscars.
En el cas de Millor Pel·lícula Internacional en els Oscars, que encara falta per determinar la llista final de candidates, les opcions queden retallades per a tothom. És a dir, sota quin criteri els crítics i acadèmics acaben situant Emilia Pérez amb la resta de films domèstics (dels EUA) mentre els altres només poden jugar la cursa dels Oscars a través de la nominació internacional? La imatge, la política o l'endogàmia de Hollywood. Les estadístiques no menteixen: només 14 produccions de parla no anglesa han estat nominades en 96 edicions. Només ha guanyat Paràsits el premi de Millor Pel·lícula.
La victòria de l'actriu brasilera Fernanda Torres també és un indicador de canvi de paradigma internacional. El film Ainda estou aqui, reverenciat a Venècia i a Sant Sebastià, és considerat un dels millors de tot el 2024. Quan Torres va aconseguir el Globus d'Or a millor actriu principal (per davant de tòtems com Nicole Kidman, Angelina Jolie, Tilda Swinton o Kate Winslet) va marcar un punt i a part en la cursa de premis. Això ha fet sumar moltes possibilitats al fet que el film que dirigeix Walter Salles aconsegueixi nominació a Millor Pel·lícula Internacional i, potser, a Millor Pel·lícula.
Ignoraran «Dune 2»?
Un altre fet inexplicable va ser el de passar de puntetes amb la segona part de Dune de Dennis Villeneuve que tant ha enlluernat la crítica, el públic i la iconoclàstia a les xarxes socials. Ni Timothée Chalamet per interpretar Paul Atreides ni el director del film van rebre nominació. Tampoc per guió. Amb la primera part, el 2021, van ser els majors guardonats d'aquella edició, amb 6 premis. Caldria esperar que fossin reconeguts en els apartats tècnics, però Chalamet apareix en la majoria de graelles en l'apartat interpretatiu per interpretar Bob Dylan a A Complete Unknown.
Deixar sense cap nominació principal aquest film de ciència-ficció trencaria amb la màgia que, precisament, va encetar la seqüela de Villeneuve el 2021 quan va voler desempallegar-se de l'estigma que ni la ciència-ficció ni la fantasia tenien reconeixement en els Oscars. La segona part, més monumental, més bona i més aclamada, podria quedar-se fora de les principals categories. Enguany, els Oscars se celebren el 2 de març i el calendari segueix obert per optar a les nominacions. Moltes de les pel·lícules que formen part de la conversa ni tan sols s'han estrenat a les sales de cinema i, tot plegat, podria canviar en qüestió de poques setmanes.
