Siguem sincers: segurament aquest any, més que cap altre, aquesta cursa pels premis de l'Acadèmia se'ns està fent insuportablement eterna. Que uns premis que celebren el 2025 cinematogràfic se celebrin ben entrat el març de 2026, quan la majoria ja tenim el cap en les noves estrenes i el peix en forma de BAFTAs, Globus d’Or, Gaudís i Goyas ja s’ha venut, té molt poc sentit. I el que acaba passant és que la carrera s'encén a les xarxes més que la campanya electoral blaugrana.

Que si Timothée Chalamet ha deixat entreveure que a ningú li interessa el ballet i l'òpera –declaracions tretes de context–, que si a Jesse Buckley no li agraden els gats i per això no es mereix un premi de l'Acadèmia -??-, que si un senyor amb Tourette va cridar un insult racista, per la seva incontrolable condició mèdica, i per tant no només Michael B. Jordan ha de guanyar el guardó, sinó que també s'ha de lapidar el pobre David Johnson -s’han arribat a dir veritables burrades a Twitter (no, no li direm X). 

I en mig d'aquesta autèntica voràgine Karla Sofía Gascóntista en què ha acabat evolucionant la campanya dels Oscars ens oblidem, un cop més, parlar de les pel·lícules que han fet del 2025 un any veritablement d'or cinematogràfic. I queda encara més clar que -com en les eleccions a la ciutat que porta el nom del nostru club- la meritocràcia, sovint, va curta. Per això l'exercici que farem a continuació, més que un anàlisi acurat, és un salt de fe. Un brindis al sol.

Millor guió original

Sinners. La pel·lícula de Ryan Coogler s'ha convertit en la més nominada en la història dels premis, i la forta càrrega política del film la converteix en una de les preferides en moltes categories. A mi, personalment, no em sembla una pel·lícula especialment forta pel que fa a el seu guió -les seves fortaleses són més tècniques que creatives- però entenc que la seva proposta pot resultar més evidentment llaminera.

Millor guió adaptat

One Battle After Another. En una nit que augura –o augurava, fins fa res– ser la gran celebració de la cinta de Paul Thomas Anderson, l'adaptació de la novel·la Vineland de Thomas Pynchon –sospitós habitual dels films de PTA– és la candidata més ferma. Només per l'escena telefònica de Leonardo DiCaprio –tot bon guionista us dirà com de difícil és escriure aquesta mena de diàlegs– i per tot el que diu el personatge de Benicio del Toro, és justa mereixedora.

Millor càsting

Sinners. La pel·lícula coral de Coogler compleix tots els requisits d'aquesta categoria que s'estrena aquest any. El repartiment és un dels pilars sobre els quals s'estructura l'essència del film. I, francament, la primera edició d'un premi ha de sustentar-ne la base: i quina millor manera de fer-ho que premiant un càsting excel·lent, múltiple, i racialment variat.

Millor banda sonora

Sinners. Ludwig Göransson haurà de començar a comprar una vitrina –si és que no la té ja– per acumular tots els Oscars que ha guanyat els últims anys, i els que encara li queden per guanyar. La seva obra a Sinners és, incontestablement, la millor de les nominades, i cap de les altres pel·lícules depenen tan íntimament de la seva banda sonora com la de Coogler, que és pràcticament un musical.

Millor pel·lícula d'animació

K-Pop Demon Hunters. És pràcticament impossible que hores d’ara no hagueu sentit Golden en algun lloc. I estic segura que el grup fictici HUNTR/X us ha sortit a més d’un a l’Spotify wrapped –no només a mi. La pel·lícula de Maggie Kang i Chris Appelhans ha fet la volta al món, s’ha convertit en un fenomen cultural, i ha reescrit les normes de la mateixa categoria, fins ara molt dominada per l’imperi Disney-Pixar. Que no guanyés aquesta absoluta meravella del gènere seria la injustícia més gran de l’última dècada de premis. Per sort, ho té força a la butxaca.

Millor actriu secundària

Amy Madigan. El primer salt al buit que faig en aquesta porra. L'actriu de Weapons era l'underdog, aquella aposta desesperada per qui ningú donava un duro –sobretot perquè l'Acadèmia acostuma a ignorar les pel·lícules de terror, per molt bones que en siguin les intepretacions. Però la carrera ha avalat l'arriscada i polida interpretació de Madigan en aquest gaudi de film. I tot i que Teyana Taylor i Wunmi Mosaku semblen més preferides, la narrativa pot acabar afavorint aquesta veterana actriu que ens ha robat el cor a tots amb la seva Aunt Gladys.

Millor actor secundari

Sean Penn. Fa un mes m’hauria apostat el sou a Stellan Skarsgård –perquè ho havia guanyat tot i perquè el que fa a Sentimental Value és estratosfèric– però en la recta final de la carrera el nom de Penn ha guanyat força pel seu retrat d’aquest militar nord-americà que cada dia sembla menys obra de ficció i més personatge real. El clima polític pot fer decantar la balança anti-Trump que constitueix l’Acadèmia en favor d’un actor que, amb una actuació brillant, critica elegantment els tirans que controlen el país dels lliures i els valents.

Millor actriu protagonista

Jesse Buckley. En les categories interpretatives, l'única aposta per la qual us podríeu jugar molts diners. Sense Buckley no té sentit parlar de Hamnet, sense ella res del que volen aconseguir Chloé Zhao i Maggie O’Farrell traspassa la pantalla. I si tota la sala acaba necessitant un bon paquet de mocadors en el tram final de la pel·lícula és per tots els detalls que ha anat construint l'actriu irlandesa durant tot el metratge. Broda la complexitat emocional que demanda un personatge de mare passant pel pitjor dol imaginable sense caure en el melodrama ni el sensacionalisme.

Millor actor protagonista 

Timothée Chalamet. M’enfonsaré en el Titanic de la candidatura de Chalamet per Marty Supreme perquè en el seu dia no em vaig enfonsar amb Emma Stone a Poor Things. Confio –ingènuament– que el sentit comú s'imposarà a les qüestions extracinematogràfiques i que per una vegada prevaldrà el talent i el mèrit per sobre dels discursos polítics i socials. I que l’Acadèmia sabrà reconèixer que Marty Mauser no és només la millor interpretació de Chalamet fins al moment, sinó també la millor interpretació de l’any.

Millor director

Paul Thomas Anderson. Tothom que hagi vist la pel·lícula és conscient de la feina monumental de PTA per aconseguir que One Battle After Another s'hagi convertit en la cinta llorejada en què s'ha convertit. La capacitat que té per dissenyar escenes icòniques, seqüències que passaran a la història del cinema (com la de la carretera) el fa més que just mereixedor, per fi, de l'Oscar que fa anys que li deu l'Acadèmia.

Millor pel·lícula

One Battle After Another. Malgrat el sorpasso que amenaça fer Sinners enduent-se molts dels premis de la nit, com amb la candidatura de Chalamet, em mantinc en l’equip de la millor pel·lícula de l'any. I això que, subjectivament, no és la meva preferida del 2025. Però és impossible no reconèixer-li el mèrit artístic, polític i social a la història que proposa Paul Thomas Anderson. I en un moment en què el món cau a trossos, preval el cinisme i la negativitat i la maldat, una cinta com aquesta, que posa llum a la foscor, que malgrat el drama i la crítica sap trobar l'esperança, és el millor resum d'un any que, per més que ens hi esforcem, no aconseguim deixar del tot enrere.