Que abans de l'estrena d'una pel·lícula es parli més de la polèmica que l'envolta que no pas de la cinta en si no pot ser mai un bon auguri. I encara més quan el film és d'un elevat pressupost i té al darrere la gegantesca marca Disney. I mira que avui dia és difícil defugir de la polèmica, amb els entrenats ulls de la gent de Twitter –refuso dir-li X– mirant-se les grans corporacions amb l'afany d’un voltor que encercla la seva presa. Disney fa anys que està en el punt de mira per les seves decisions creatives, empresarials i lucratives i perquè, ja se sap, mai plou a gust de tothom. L'última allau de crítiques l’ha suscitat, precisament, la pel·lícula que va donar notorietat a Walt Disney quan l'homenet del bigoti va començar el seu petit gran estudi d’animació: la Blancaneu. Si el bo d'en Walt aixequés el cap i veiés que la seva darling Snow White ha arrossegat encara més el seu cognom pel fang, se'n faria creus. I segurament estaria en contra que la interpretés una actriu d’ascendència llatinoamericana. Ara hi entrem.
El remake live action de l'heroïna del vestit groc i el llaç vermell que fuig de la seva malvada madrastra i va a viure amb set nans eixerits és un dels nombrosos títols que Disney ha afegit a la seva filmografia perquè la factoria sembla estar mancada d'idees i creu que la solució fàcil i segura és donar nova vida als clàssics de sempre. S'uneix, així, a Cinderella (2015), Beauty and the Beast (2017), Aladdin (2019) i Dumbo (2019) –de les quals només en salvo la cinta del lladre que troba una làmpada màgica amb un geni dintre. No ha estat la millor estratègia creativa, la de tornar a fer grans clàssics com The Lion King –sí, aquella en què els lleons no tenien expressions facials i tot semblava un documental del National Geographic– però a mida real. Però en el cas de Snow White, que fou una nova adaptació del gran clàssic per excel·lència era el menor dels seus problemes.
Rachel Zegler, segons uns quants fanàtics d'internet que a Twitter sí que n'hi diuen X, era el gran problema de l’adaptació. Més concretament, ho era el seu color de pell. En canvi, no van tenir cap problema a defensar que Gal Gadot, una autodeclarada sionista d'origen israelià que s'ha pronunciat a favor de la violència sense cap mena de problema. I abans de l'estrena del film, totes dues actrius han fet la promo separades mentre Disney citava voler evitar, de nou, la polèmica i protegir les seves actrius. I mentre Gadot s’ha passejat tranquilament per les diferents peripècies marquetinianes a les que estan obligades les intèrprets de les pel·lícules d’aquesta envergadura, a Zegler l'han hagut d'escudar de comentaris racistes —el més suau que se li ha dit és Negraneus, dels mateixos il·luminats creadors que van apodar Halle Bailey Sinegreta. Un comentari fortuït de Zegler, que ben intencionadament va explicar que la Blancaneu original —aquell personatge força inútil a qui només valoren pel seu físic i que ha de ser salvada del mal per un home— mai havia estat sant de la seva devoció, va desencadenar un atac desmesurat contra la jove. Molts van fer-lo servir d’excusa per emmascarar el seu racisme; d’altres, simplement van gaudir de posar una altra jove intèrpret latina en el punt de mira. I Gadot, sionista Hollywoodiana per excel·lència, allà està, fent promo sola per "diferències professionals" amb Zegler. Les diferències essent, és clar, que ella està a favor de bombardejar una població mentre que Zegler, simplement, és latina.
En el terreny cinematogràfic, que, al cap i a la fi, és el que aquí realment ens interessa, Gal Gadot és el major problema d'aquesta descompensada però molt notable adaptació. Mentre que Rachel Zegler és la Blancaneu que es mereixen les noves generacions, amb uns dots interpretatives pel que fa a l'actuació i el cant que no haurien de sorprendre ningú (ja les va demostrar al West Side Story d’Spielberg), Gal Gadot és la pitjor tria possible per a la malvada reina: no sap actuar ni cantar, punt. El film encara és misericordiós, i la història enfrontada de les dues protagonistes ofereix una mà estesa a Gadot obligant-la a compartir escena amb Zegler només en comptades ocasions. I quan ho fa, és com veure Messi encadenar passades amb Coutinho: un desesperant ball de talents del qual Zegler en surt insuperablement guanyadora. Fins i tot quan no comparteixen escena Zegler es menja a queixalades la interpretació de vergonya aliena que ofereix Gadot, tan limitada en els seus talents actorals com ferma en les seves creences polítiques. És un misteri que una actriu tan pèssima, rígida, que és incapaç d’articular una frase seguida sense sonar impostada, continuï tenint papers tan destacats. Potser a la indústria li ha passat com a la mateixa reina malvada: està tan encegada per la bellesa que no es molesta en entendre si hi ha res mínimament digne més enllà.
L'altre punt imperdonablement negatiu són els set nans que coprotagonitzen la història. En un altre moviment amb menys visió de futur que Guardiola fitxant Chygrynsky, i de nou volent esquivar la polèmica, la pel·lícula s’hi ha fotut de cap substituint els nans per personatges digitals. Estan mal dissenyats i encara pitjor executats –tenen gràfics al mateix nivell que els jocs de la PlayStation original– i contrasten tant enmig d’uns ambients prou realistes que et treuen immediatament de la història. Disney patia per si la cultura de la cancel·lació intervenia, implacable, si triava optar per actors nans per interpretar personatges nans. En canvi, l'aposta pel digital ha resultat més faltona que mai i ha donat la raó a la comunitat d’actors nans que va sortir a contrariar la decisió de la productora: en lloc de patir, hauria d'haver-hi empleat actors nans per encarnar els set personatges més amables i macos de la història del cinema.
Per la resta, Marc Webb (500 Days of Summer, The Amazing Spider-Man, Gifted), dirigeix una bona pel·lícula. L'apartat musical és un 10 gràcies als genis rere altres musicals com La La Land, que han sabut incorporar temes meravellosos que semblen trets de l’original –on, sorprenentment, només hi havia dues cançons. El guió ha encertat donant més profunditat tant als personatges com a les seves relacions: tal com feia The Little Mermaid (2023), Blancaneu ja no és un esbós unidimensional d’una noia desconeguda, sinó una dona de cap a peus amb motivacions reals, polítiques i socials; i el príncep encantador –aquí, més un bandoler que no pas un cavaller– que la salva de tots els mals ja no és un absolut desconegut, sinó un enemic-tornat-amic amb una química deliciosa. En els temps convulsos que corren, el remake també ha optat per enviar un missatge politicosocial important que ressona amb els governs autoritaris que tornen a estar al poder a la vida real. I tot i que la fotografia empal·lideix si la comparem amb altres blockbusters del mateix autor, els números musicals, la posada en escena, i la direcció tècnica està entre les millors dels revivals de Disney.
El gran triomf de la pel·lícula, doncs, és haver estat intel·ligent adaptant la història original i no tant la pel·lícula del 1937. Funciona perquè dona una nova vida, un nou significat, a una faula que havia quedat molt antiquada. Potser Disney s’ha de centrar menys en la polèmica i buscar trencar motlles de la manera que importa: amb talent, originalitat, i màgia. Al cap i a la fi, això és el que va fer triomfar el seu creador fa més de 80 anys. Heigh-Ho!
