Abans de debutar en el llargmetratge, Bàrbara Farré (Barcelona, 1994) ja havia deixat empremta al món audiovisual. El seu treball de final de carrera, La última virgen, va ser reconegut amb un Premi Gaudí i una Bisnaga de Plata al Festival de Màlaga. Paral·lelament, ha desenvolupat una carrera com a directora de publicitat i videoclips, treballant amb artistes com Rosalía, per a qui va dirigir Fcking Money Man*; Amaia, amb El relámpago i Najwa Nimri, amb Muñequita linda.
Ara, Farré acaba d’estrenar el seu primer llargmetratge, Mala bèstia, un film protagonitzat per Maria Schwinning, Iria del Río i Roger Casamajor. La pel·lícula narra la història de l'Atenea, una nena que viu en un centre de menors i veu en una família d'acollida l'oportunitat de tenir una llar, però la por de perdre-la, la portarà a traspassar tots els límits. A banda dels cinemes on la pel·lícula ja està disponible, també es trobarà a 3Cat, Filmin i Movistar Plus+. Amb la seva directora ens trobem a l’espai on s’ha gestat i parlem sobre el seu debut, el repte de fer el salt al llargmetratge i de la construcció d'una història que presenta en un gènere poc habitual; la faula.
Com t'endinses en l’aventura cinematogràfica?
A casa no s'ha vist mai cinema i és ben curiós perquè no tenia la vocació clara des de petita. Normalment, penses que quan algú es dedica al cinema és perquè ho té clar, perquè és una professió arriscada. Tenia la por de veure que no era vocacional, però alguna cosa m’hi portava. M'agrada molt observar i estic molt connectada amb la bellesa del món, per això em va sortir canalitzar-ho cap aquesta via. En fer el batxillerat audiovisual, vaig agafar una càmera per primera vegada. Tenia molt clar quines fotos volia fer, em van sortir molt de pressa i a una classe, el professor em va dir; "ostres, Bàrbara, tens un món interior molt únic, una manera molt única d'observar el món".
"M’agrada molt observar i estic molt connectada amb la bellesa del món"
Això em va portar a preguntar-me que podia fer al respecte i decidir-me a escollir aquest camí, perquè sentia que potser sí que hi havia alguna cosa especial en mi. A vegades costa mirar-se a un mateix, però quan t'ho diuen, t'ho creus més. Vaig estudiar a l'ESCAC l'especialitat de fotografia i vaig adonar-me que ho volia controlar tot; els vestuaris, els moviments, etc. Em van dir que un director de fotografia el que fa és adaptar-se per poder captar la imatge que el director ha creat, així que a partir d'aquí, em vaig plantejar dirigir i presentar el treball de final de carrera a l'ESCAC, La última virgen. Me'l van donar i va funcionar molt bé.
Parlem de «Mala bèstia» que s’ha estrenat aquesta setmana als cinemes, enhorabona! Com sorgeix aquesta història?
També m'ho pregunto jo, perquè tampoc ho tinc gaire clar! (Riu). Em venia de gust tornar a fer cine perquè feia molt de temps que feia videoclips i publicitat, i volia connectar amb això. Vaig estar 3 anys escrivint un guió perquè tenia ganes de fer una pel·li, però en estar envoltada de moltes veus, van fer que es perdés la veu pròpia fins que un dia, de sobte, vaig decidir ser fidel a mi mateixa. Volia fer alguna cosa que sortís de mi, així que vaig tallar amb tot el que tenia escrit i vaig començar de nou. Sempre explico que és com si la història hagués vingut per ensenyar-me alguna cosa. La idea va aparèixer, la vaig canalitzar i m'ha portat molts canvis personals. La pel·lícula m'ha remogut i m'ha situat les peces on s'havien de col·locar perquè pogués continuar evolucionant.
- Bàrbara Farré estrena a les sales de cinema la seva òpera prima
- Hugo Fernández
El canvi és enfrontar-te a certes ferides, com la ferida a no ser escollida o a tenir o no l'amor incondicional de la família. Sobretot és la ferida de no sentir-te escollit. Sempre existeix aquesta por i no era conscient que tenia aquesta ferida. Fer aquesta pel·lícula m'ha portat a travessar-la perquè, al final, sempre has de travessar les coses per renéixer des d'algun lloc. També és cert que tothom diu que les pel·lis són coses personals que els han passat als autors i aquesta pel·li em va venir d'una manera molt abstracta.
"La pel·lícula m'ha remogut i m'ha situat les peces on s'havien de col·locar perquè pogués continuar evolucionant"
Així no és cap història basada en fets reals?
No, la història no té res a veure amb mi, però comparteixo moltes ferides amb la protagonista. No n'era conscient, ho he estat una vegada l'he fet i l'he processat. A l'inici va ser complicat confiar en mi, però un cop vaig veure que tenia la meva pròpia veu, vaig voler explorar-la sense pors i em vaig deixar portar per la pel·lícula, sense por d’arriscar ni a fer quelcom que no encaixés. Volia que fos fidel a mi mateixa i ho vaig aconseguir.
El rodatge el vaig gaudir moltíssim, va ser molt fàcil i em vaig sentir molt lliure. El més difícil de fer una pel·li és el temps que hi dediques, que és moltíssim, sobretot depèn de com siguis i, en el meu cas, m'agrada molt cuidar les coses i soc molt perfeccionista. Això ha fet que hi hagi estat involucrada gairebé un any sense parar. Crec que això és el més complicat, no donar-te temps a tu i donar únicament temps a feina i a la pel·li.
- "Mala Bèstia" aterra a les sales però després estarà disponible al 3Cat, Filmin i Movistar Plus+
- Hugo Fernández
Amb un planter de luxe, amb Maria Schwinning, Iria del Río i Roger Casamajor.
Sí, totalment. Amb la Iria i el Roger no vam fer càsting, però amb la Maria sí i és molt curiós perquè va ser veure-la i tenir clar que havia de ser ella, no existia ningú millor per fer aquest personatge. És increïble, té una gran presència escènica i una gran veritat en la seva mirada. Ho expressa tot a través de la mirada. Amb ella, vam fer tots els assajos aquí, a la productora, i va ser molt bonic perquè existeixen diferents maneres de portar a terme la direcció d'actors i nosaltres vam optar per la part d'encarnar i crear el personatge amb ella.
No volíem passar el text per provar diferents tons, sinó construir el personatge, la bèstia, dins d'ella. Vam fer molts exercicis corporals i d'improvisacions, que van ser xulíssims per poder trobar l'emoció del personatge. Va ser un descobriment conjunt i es va entregar moltíssim. Al final, al resultat hi ha tanta veritat perquè ho va arribar a sentir de veritat. Molt del que actuava ho sentia així. En tallar, havia d'expulsar l'emoció i un dia ho feia rient, l'altre cridant, l'altre plorant... Ha estat molt fort, perquè això es veu en la mirada, com ho viu i ho sent de veritat.
Amb la Maria, la protagonista de la història, us centreu a explicar una etapa que és el pas de la infància a l’adolescència.
M'interessava sobretot mostrar aquest espai de transició entre deixar de ser una nena i convertir-te en una dona, quan encara no ets ni una cosa ni l'altra. Hi ha una mena de buit que fa por perquè és desconegut i obscur, però que alhora també és un espai ple de possibilitats. M'agrada pensar que aquest buit el vas omplint a poc a poc amb les coses que t'agraden, amb les experiències que vius i amb tot allò que acaba definint qui ets.
"M'interessava mostrar aquest espai de transició entre deixar de ser una nena i convertir-te en una dona"
L'adolescència et dona aquest marge per crear una identitat nova, per equivocar-te, aprendre i descobrir-te. També és el moment d'aprendre a habitar un cos que canvia constantment i que, d'entrada, et pot resultar estrany perquè no t'hi reconeixes. Però, a poc a poc, hi trobes el teu lloc i crec que aquest procés, malgrat totes les seves dificultats, també té una part bonica.
En un moment en què tot són reels i tiktoks que no superen el minut, tens la sensació com a cineasta de lluitar a contracorrent?
Depèn del públic a qui t'adrecis. Hi ha una generació acostumada a consumir continguts molt breus i plens d'estímuls i és possible que una pel·lícula que demana temps, silenci i observació els costi més entrar-hi. Però també crec que hi ha molta gent que enyora precisament això. No tinc la sensació d'anar a contracorrent, potser és aquest model de consum accelerat el que, en algun moment, explotarà. El cinema continua oferint un espai per mirar, escoltar i imaginar sense necessitat que passin coses cada pocs segons, i estic convençuda que sempre hi haurà espectadors que buscaran això.
- Bàrbara Farré aterra a les sales amb "Mala bèstia"
- Hugo Fernández
Com veus la indústria del cinema català?
Penso que el cinema català viu un molt bon moment. Hi ha una generació de directores i directors amb una veu molt pròpia, i cada vegada s'estan fent propostes més interessants amb més personalitat. El gran repte continua sent traspassar fronteres i arribar al públic internacional, però tinc la sensació que, a poc a poc, aquest camí s'està obrint.
Potser sí que trobo a faltar més pel·lícules que s'allunyin del naturalisme. Amb Mala bèstia hem apostat per un univers més proper a la faula, i molta gent ens ha comentat que no és una proposta gaire habitual aquí. No crec que hi hagi una manera millor que una altra a l’hora de fer cinema, cadascú té la seva i a mi m’ha sortit així, però sí que és cert que comparant-ho, potser sí que hi ha pocs referents.
Una altra feina que fas és la direcció de videoclips, que t’ha portat a treballar amb artistes com Rosalia, Amaia o Najwa Nimri. Comencem per Rosalía, com va anar això?
La vaig conèixer molt abans que fos mundialment coneguda, quan encara estava preparant Los ángeles, amb Raül Refree. Tot just acabàvem l'ESCAC i buscàvem artistes emergents amb qui treballar. Li vam escriure per Instagram, vam connectar de seguida i vam començar a gravar els seus primers concerts. Amb el temps vam mantenir el contacte i així va acabar sorgint el videoclip de Fcking Money Man*.
"De la Rosalía només puc dir que és molt treballadora, molt talentosa, molt generosa i molt bona persona"
Va ser un rodatge molt especial perquè, més que un videoclip, vam recrear un programa de televisió sencer amb càmeres antigues i públic real, format per familiars i amics. Ella tenia molt clara la idea creativa i va ser una experiència molt divertida. De la Rosalía només puc dir que és exactament com la gent s'imagina: molt treballadora, molt talentosa, molt generosa i molt bona persona. Avui ja no tenim una relació estreta, però de tant en tant encara ens saludem o ens escrivim.
I amb l'Amaia i la Najwa?
Amb l'Amaia va ser una proposta que em va arribar a través de la productora, Vampire, que la representava just després de sortir d'Operación Triunfo. Em van proposar dirigir un dels seus videoclips i així va començar la col·laboració. En el cas de la Najwa va ser diferent; jo ja treballava amb Canadà i buscaven algú amb experiència en ficció per fer Muñequita linda. El projecte anava més enllà d'un videoclip, perquè també havia de funcionar com el teaser d'una sèrie que ella tenia al cap. Al final aquella sèrie no es va arribar a fer, però va ser una col·laboració molt interessant i vam connectar molt creativament parlant.
Quan es treballa amb artistes d’aquest nivell, quin aprenentatge n'extreus?
És una simbiosi al final, no penso que n’aprengui res en concret, sinó que em quedo amb el bonic que és compartir el procés de creació, de posar imatge al que ells han creat amb la veu. Aprenc a compartir un univers, a escoltar i a donar forma al que ells han creat. És una feina molt bonica aprendre a col·locar imatges a alguna cosa més sensorial com és la música.
